Publicitat Google

dimarts, 29 de juliol de 2014

Principi d'incertesa

I així és com qui ens il·luminen són els cecs.
Així és com algú, sense saber-ho, arriba a mostrar-te irrefutablement un camí que per part seva seria incapaç de seguir. La Maga no sabrà mai com el seu dit apuntava cap a la fina ratlla que esbocina el mirall, fins a quin punt certs silencis, certes atencions absurdes, certes carreres de centpeus enlluernat eren el sant i senya per al meu ben plantat estar en mi mateix, que no era estar enlloc. En fi, això de la fina ratlla... Si vols ser feliç com em dius / No poetitzis, Horacio, no poetitzis.
Vist objectivament: Ella era incapaç de mostrar res dins del meu terreny, fins i tot al seu girava desconcertada, temptejant, manotejant. Un ratpenat frenètic, el dibuix de la mosca en l'aire de l'habitació. De sobte, per a mi assegut aquí mirant-la, un indici, una sospita. Sense que ella ho sabés, la raó de les seves llàgrimes o l'ordre de les seves compres o la seva manera de fregir les patates eren signes. Morelli parlava d'una cosa així quan escrivia: «Lectura de Heisenberg
fins a migdia, anotacions, fitxes. El nen de la portera em porta el correu, i parlem d'un model d'avió que està construint a la cuina de casa seva. Mentre m'explica, dóna dos saltironets sobre el peu esquerre, tres sobre el dret, dos sobre l'esquerre. Li pregunto per què dos i tres, i no dos i dos o tres i tres. Em mira sorprès, no comprèn. Sensació que Heisenberg i jo estem de l'altre costat d'un territori, mentre que el nen segueix encara a cavall, amb un peu a cada un, sense saber-ho, i que aviat no estarà més que del nostre costat i tota comunicació s'haurà perdut. ¿Comunicació amb què, per a què? En fi, seguim llegint; potser Heisenberg... »

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 98. Traducció Maria J Cabrera