Publicitat Google

dimarts, 29 de juliol de 2014

Principi d'incertesa

I així és com qui ens il·luminen són els cecs.
Així és com algú, sense saber-ho, arriba a mostrar-te irrefutablement un camí que per part seva seria incapaç de seguir. La Maga no sabrà mai com el seu dit apuntava cap a la fina ratlla que esbocina el mirall, fins a quin punt certs silencis, certes atencions absurdes, certes carreres de centpeus enlluernat eren el sant i senya per al meu ben plantat estar en mi mateix, que no era estar enlloc. En fi, això de la fina ratlla... Si vols ser feliç com em dius / No poetitzis, Horacio, no poetitzis.
Vist objectivament: Ella era incapaç de mostrar res dins del meu terreny, fins i tot al seu girava desconcertada, temptejant, manotejant. Un ratpenat frenètic, el dibuix de la mosca en l'aire de l'habitació. De sobte, per a mi assegut aquí mirant-la, un indici, una sospita. Sense que ella ho sabés, la raó de les seves llàgrimes o l'ordre de les seves compres o la seva manera de fregir les patates eren signes. Morelli parlava d'una cosa així quan escrivia: «Lectura de Heisenberg
fins a migdia, anotacions, fitxes. El nen de la portera em porta el correu, i parlem d'un model d'avió que està construint a la cuina de casa seva. Mentre m'explica, dóna dos saltironets sobre el peu esquerre, tres sobre el dret, dos sobre l'esquerre. Li pregunto per què dos i tres, i no dos i dos o tres i tres. Em mira sorprès, no comprèn. Sensació que Heisenberg i jo estem de l'altre costat d'un territori, mentre que el nen segueix encara a cavall, amb un peu a cada un, sense saber-ho, i que aviat no estarà més que del nostre costat i tota comunicació s'haurà perdut. ¿Comunicació amb què, per a què? En fi, seguim llegint; potser Heisenberg... »

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 98. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 15 de juliol de 2014

Good morning starshine

Good Morning Starshine by Hair on Grooveshark

Good morning star shine, the earth says hello
You twinkle above us, we twinkle below
Good morning star shine, you lead us along
My love and me as we sing our
Early morning singin' song

Gliddy glub gloopy nibby nabby noopy
La la la, lo lo
Sabba sibbi sabba nooby aba naba
Lee lee, lo lo
Tooby ooby wala
Nooby aba naba
Early morning singin' song

Good morning star shine, the earth says hello
You twinkle above us, we twinkle below
Good morning star shine, you lead us along
My love and me as we sing our
Early morning singin' song

Gliddy glub gloopy nibby nabby noopy
La la la, lo lo
Sabba sibbi sabba nooby aba naba
Lee lee, lo lo
Tooby ooby wala
Nooby aba naba
Early morning singin' song

Singin' a song, hummin' a song
Singin' a song
Lovin' a song, laughin' a song
Singing a song

Sing the song
Song the sing
Song, song, song sing
Sing, sing, sing song

Song, song, song sing
Sing, sing, sing song

dilluns, 14 de juliol de 2014

L'amor

En cert llibre de matemàtica, un quocient es va enamorar d'una incògnita. Ell (quocient), producte d'una família d’importantíssims polinomis. Ella, una simple incògnita, de mesquina equació literal oh! Quina tremenda desigualtat! Però com tothom sap, l'amor no té límits i va del més infinit al menys infinit.

Embargat, el quocient la va contemplar des del vèrtex fins a la base, sota tots els angles, aguts i obtusos. Era bonica, una figura imparell que s'evidenciava per: mirada romboïdal, boca trapezoïdal i pits esfèrics en un cos cilíndric de línies sinusoïdals.

Qui ets? va preguntar el quocient amb una mirada radical. Sóc l'arrel quadrada de la suma dels quadrats dels catets. Però pots dir-me hipotenusa - va contestar ella amb expressió algebraica de qui estima.

Ell va fer de la seva vida una paral•lela a la d'ella, fins que es van trobar en l'infinit. I es van estimar fins al quadrat de la velocitat de la llum, deixant al gust del moment i de la passió, rectes i corbes en els jardins de la quarta dimensió.

Ell l'estimava i el recíproc era vertader. S’adoraven amb les mateixes raons i proporcions en un interval obert de la vida.

Després de tres quadrants, van resoldre casar-se.

Van traçar plans per al futur i tots li van desitjar felicitat integral. Els padrins van ser el vector i la bisectriu.

Tot marxava sobre eixos. L'amor creixia en progressió geomètrica. Quan ella estava en les seves coordenades positives, va concebre un parell: l'home, en homenatge al padrí el van batejar versor; la nena, una bonica abscissa. Ella va ser objecte de dues operacions.

Eren feliços, fins que un dia tot es va tornar una constant.

Va ser així que va aparèixer un altre. Sí, un altre. El màxim comú divisor, un freqüentador de cercles viciosos. El mínim que el màxim va oferir va ser d'una magnitud absoluta.

Ella es va sentir impròpia, però estimava al màxim. En saber d'aquesta regla de tres, el quocient la va cridar fracció ordinària.

Sentint-se un denominador comú, va resoldre aplicar la solució trivial: un punt de discontinuïtat en les seves vides. Quan els dos amants estaven en col•loqui, ell, en termes menors i ella en combinació lineal, va arribar el quocient i en un gir sense límits va disparar la seva 45.

Ella va passar a l'espai imaginatiu i el va anar a passar a un interval tancat, on la llum solar es veia a través de petites malles quadrades.

Anònim. Llegit a: Relatos y cuentos matemáticos. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 8 de juliol de 2014

Litelúdica

(...) sempre he sentit que en la literatura hi ha un element lúdic summament important i que, paral·lelament al que havíem dit de l'humor, la noció del joc aplicada a l'escriptura, a la temàtica o a la manera de veure el que s'està explicant, li dóna una dinàmica, una força a l'expressió que la mera comunicació seriosa i formal -encara que estigui molt ben escrita i molt ben plantejada- no arriba a transmetre al lector, perquè tot lector ha estat i és un jugador d'alguna manera i llavors hi ha una dialèctica, un contacte i una recepció d'aquests valors.

Julio Cortázar