Publicitat Google

dimecres, 18 de juny de 2014

Peixos

Anàvem per les tardes a veure els peixos del Quai de la Mégisserie, al març del mes lleopard, l’amagat però ja amb un sol groc on el vermell entrava una mica més cada dia. Des de la vorera que donava al riu, indiferents als bouquinistes que no anaven a donar-nos res sense diners, esperàvem el moment en què veuríem les peixeres (caminàvem poc a poc, demorant la trobada), totes les peixeres al sol, i com suspesos en l'aire centenars de peixos rosa i negre, ocells quiets en el seu aire rodó. Una alegria absurda ens prenia de la cintura, i tu cantaves arrossegant-me a creuar el carrer, a entrar al món dels peixos penjats de l'aire.
Treuen les peixeres, els grans bocals al carrer, i entre turistes i nens ansiosos i senyores que col•leccionen varietats exòtiques (550 fr. Pièce) hi ha les peixeres sota el sol amb els seus cubs, les seves esferes d'aigua que el sol barreja amb l'aire, i els ocells rosa i negre giren dansant dolçament en una petita porció d'aire, lents ocells freds. Els miràvem, jugant a apropar els ulls al vidre, pegant el nas, enfellonint a les velles venedores armades de xarxes de caçar papallones aquàtiques, i compreníem cada vegada pitjor el que és un peix, per aquest camí de no comprendre ens anàvem acostant a ells que no es comprenen, franquejàvem les peixeres i estàvem tan a prop com la nostra amiga, la venedora de la segona botiga venint del Pont-Neuf, que et va dir: «L'aigua freda els mata, és trista l'aigua freda...» I jo pensava en la minyona de l'hotel que em donava consells sobre una falguera: «No la regui, posi un plat amb aigua sota del test, llavors quan ella vol beure, beu, i quan no vol no beu...» I pensàvem en aquella cosa increïble que havíem llegit, que un peix sol en la seva peixera s'entristeix i llavors n'hi ha prou posar-li un mirall i el peix torna a estar content...
Entràvem a les botigues on les varietats més delicades tenien peixeres especials amb termòmetre i cuquets vermells. Descobríem entre exclamacions que enfurien a les venedores -tan segures que no els compraríem res a 550 fr. pièce- els comportaments, els amors, les formes. Era el temps deliqüescent, alguna cosa com xocolata molt fina o pasta de taronja martiniquesa, en que ens emborratxàvem de metàfores i analogies, buscant sempre entrar. I aquest peix era perfectament Giotto, te’n recordes, i aquests dos jugaven com gossos de jade, o un peix era l'exacta ombra d'un núvol violeta... descobríem com la vida s'instal•la en formes privades de tercera dimensió, que desapareixen si es posen de costat o deixen tot just una ratlleta rosada immòbil vertical a l'aigua. Un cop d'aleta i monstruosament està de nou aquí amb ulls bigotis aletes i del ventre de vegades sortint i surant una transparent cinta d'excrement que no acaba d'alliberar-se, un llast que de cop els posa entre nosaltres, els arrenca a la seva perfecció d'imatges pures, els compromet, per dir-ho amb una de les grans paraules que tant fèiem servir per allà i en aquells dies.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 8

dimarts, 17 de juny de 2014

Aparicions

Com convencerà l'assassinat al seu assassí de què no se li ha d'aparèixer?

Malcom Lowry. Under the Volcano.

Julio Cortázar. Rayuela capítol 118

dilluns, 16 de juny de 2014

Bogeria

Quan acabo de tallar-me les ungles o rentar-me el cap, o simplement ara que, mentre escric, sento un clapoteig en el meu estómac,
   em torna la sensació que el meu cos s'ha quedat rere meu (no reincideixo en dualismes però distingeixo entre jo i les meves ungles)
   i que el cos comença a anar-nos malament, que ens falta o ens sobra (depèn).
   D'una altra manera: ens mereixeríem ja una màquina millor. La psicoanàlisi mostra com la contemplació del cos crea complexos primerencs. (I Sartre, que en el fet que la dona estigui "foradada" veu implicacions existencials que comprometen tota la seva vida.) Dol pensar que anem davant d'aquest cos, però que la davantera és ja error i rèmora i probable inutilitat, perquè aquestes ungles, aquest melic,
   vull dir una altra cosa, gairebé inabastable: que l’"ànima" (el meu jo-no-ungles) és l'ànima d'un cos que no existeix. L'ànima va empènyer potser l'home en la seva evolució corporal, però està cansada d’estirar i segueix sola endavant. Tot just fa dos passos
   es trenca l'ànima ai perquè el seu veritable cos no existeix i la deixa caure plaf.
   La pobra es torna a casa, etc., Però això no és el que jo. En fi.

   Llarga xerrada amb Traveler sobre la bogeria. Parlant dels somnis, ens vam adonar gairebé al mateix temps que certes estructures somiades serien formes corrents de bogeria per poc que continuessin a la vigília. Somiant ens és donat exercitar gratis la nostra aptitud per a la bogeria. Sospitem al mateix temps que tota bogeria és un somni que es fixa.
   Saviesa del poble: "És un pobre boig, un somiador ..."

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 80

divendres, 13 de juny de 2014

Conservació dels records

Els fames per conservar els seus records procedeixen a embalsamar-los de la següent forma: Després de fixat el record amb pèls i senyals, l'envolten de cap a peus amb un llençol negre i el col·loquen dret contra la paret de la sala, amb un cartellet que diu: «Excursió a Quilmes», o: «Frank Sinatra».

Els cronopis, en canvi, aquests éssers desordenats i tebis, deixen els records solts per la casa, entre alegres crits, i ells van pel mig i quan un passa corrent, l'acaricien amb suavitat i li diuen: «No et facis mal» , i també: «Compte amb els esglaons.» És per això que les cases dels fames són ordenades i silencioses, mentre a les dels cronopis hi ha un gran enrenou i portes que colpegen. Els veïns es queixen sempre dels cronopis, i els fames mouen el cap comprensivament i van a veure si les etiquetes estan totes al seu lloc.

Julio Cortázar

dijous, 12 de juny de 2014

Lola


Lola by The Kinks on Grooveshark
I met her in a club down in old Soho
Where you drink champagne and it tastes just like cherry cola
See-O-L-A cola.

She walked up to me and she asked me to dance.
I asked her name and in a dark brown voice she said, "Lola"
L-O-L-A Lola, lo lo lo lo Lola

Well, I'm not the world's most physical guy,
But when she squeezed me tight she nearly broke my spine
Oh my Lola, lo lo lo lo Lola

Well, I'm not dumb but I can't understand
Why she walk like a woman and talk like a man
Oh my Lola, lo lo lo lo Lola, lo lo lo lo Lola

Well, we drank champagne and danced all night,
Under electric candlelight,
She picked me up and sat me on her knee,
And said, "Little boy won't you come home with me?"

Well, I'm not the world's most passionate guy,
But when I looked in her eyes,
Well I almost fell for my Lola,
Lo lo lo lo Lola, lo lo lo lo Lola

Lola lo lo lo lo Lola lo lo lo lo Lola

I pushed her away. I walked to the door.
I fell to the floor. I got down on my knees.
I looked at her, and she at me.

Well that's the way that I want it to stay.
And I always want it to be that way for my Lola.
Lo lo lo lo Lola.

Girls will be boys, and boys will be girls.
It's a mixed up, muddled up, shook up world,
Except for Lola. Lo lo lo lo Lola.

Well I left home just a week before,
And I've never ever kissed a woman before,
But Lola smiled and took me by the hand,
And said, "Little boy, gonna make you a man."

Well I'm not the world's most masculine man,
But I know what I am and I'm glad I'm a man,
And so is Lola.
Lo lo lo lo Lola. Lo lo lo lo Lola.

Lola lo lo lo lo Lola. Lola lo lo lo lo Lola

dimecres, 11 de juny de 2014

El Gran Cargol

Sí, però qui ens curarà del foc sord, del foc sense color que corre al capvespre per la rue de la Huchette, sortint dels portals corcats, dels petits vestíbuls, del foc sense imatge que llepa les pedres i aguaita en les obertures de les portes, com farem per rentar-nos de la seva cremada dolça que prossegueix, que s'aposenta per durar aliada al temps i al record, a les substàncies enganxoses que ens retenen d'aquest costat, i que ens cremarà dolçament fins calcinar-nos. Llavors és millor pactar com els gats i les molses, travar amistat immediata amb les porteres de ronques veus, amb les criatures pàl·lides i sofrents que aguaiten en les finestres jugant amb una branca seca. Cremant així sense treva, suportant la cremada central que avança com la maduresa gradual en el fruit, ser el pols d'una foguera en aquest embull de pedra interminable, caminar per les nits de la nostra vida amb l'obediència de la sang en el seu circuit cec.

Quantes vegades em pregunto si això no és més que escriptura, en un temps en que correm a l'engany entre equacions infal·libles i màquines de conformismes. Però preguntar-se si sabrem trobar l'altre costat del costum o si més val deixar-se portar per la seva alegre cibernètica, no serà una altra vegada literatura? Rebel·lió, conformisme, angoixa, aliments terrestres, totes les dicotomies: el Yin i el Yang, la contemplació o la Tatigkeit, flocs de civada o perdius faisandées, Lascaux o Mathieu, quina hamaca de paraules, quina dialèctica de butxaca amb tempestes en pijama i cataclismes de living room. El sol fet d'interrogar-se sobre la possible elecció vicia i enterboleix l’elegible. Que sí, que no, que en aquesta està ... Semblaria que una elecció no pot ser dialèctica, que el seu planteig l’empobreix, és a dir la falseja, és a dir la transforma en una altra cosa. Entre el Yin i el Yang, quants eons? Del sí al no, quants potser? Tot és escriptura, és a dir faula. Però de què ens serveix la veritat que tranquil·litza al propietari honest? La nostra veritat possible ha de ser invenció, és a dir escriptura, literatura, pintura, escultura, agricultura, piscicultura, totes les tures d'aquest món. Els valors, tures, la santedat, un tura, la societat, una tura, l'amor, pura tura, la bellesa, obertura de tures. En un dels seus llibres, Morelli parla del napolità que es va passar anys assegut a la porta de casa mirant un cargol a terra. A la nit l’agafava i el posava sota el matalàs. El cargol va ser primer riure, presa de pèl, irritació comunal, junta de veïns, signe de violació dels deures cívics, finalment encongiment d'espatlles, la pau, el cargol va ser la pau, ningú podia passar pel carrer sense mirar de reüll el cargol i sentir que era la pau. El tipus va morir d'un síncope, i el cargol va desaparèixer tot just quan van acudir els veïns. Un d'ells el guarda, potser el treu en secret i el mira, el torna a guardar i se'n va a la fàbrica sentint alguna cosa que no comprèn, una fosca reprovació. Només es calma quan treu el cargol i el mira, se’l queda mirant fins que sent passos i l’ha de guardar de pressa. Morelli pensava que el cargol havia de ser una altra cosa, un déu o alguna cosa així. Solució massa fàcil. Potser l'error estigués a acceptar que aquest objecte era un cargol pel fet que tenia la forma d'un cargol. Picasso pren un cotxe de joguina i el converteix en el mentó d'un cinocèfal. Potser el napolità era un idiota però també va poder ser l'inventor d'un món. Del cargol a un ull, d'un ull a un estel ... Per què lliurar-se al Gran Costum? Es pot triar la tura, la invenció, és a dir el cargol o el cotxe de joguina. Així és com París ens destrueix a poc a poc, deliciosament, triturant-nos entre flors velles i estovalles de paper amb taques de vi, amb el seu foc sense color que corre al vespre sortint dels portals corcats. Ens crema un foc inventat, un incandescent tura, un artefacte de la raça, una ciutat que és el Gran Cargol, l'horrible agulla amb el seu ull nocturn per on corre el fil del Sena, màquina de tortures com claus, agonia en una gàbia plena d'orenetes enfurismades. Cremem en la nostra obra, fabulós honor mortal, alt desafiament del fènix. Ningú no ens curarà del foc sord, del foc sense color que corre al capvespre per la rue de la Huchette. Incurables, perfectament incurables, triem per tura el Gran Cargol, ens inclinem sobre ell, entrem en ell, el tornem a inventar cada dia, a cada taca de vi en les estovalles, a cada petó de la floridura en les matinades de la Cour de Rohan, inventem el nostre incendi, cremem de dins a fora, potser això sigui l'elecció, potser les paraules emboliquin això com el tovalló del pa i dins estigui la fragància, la farina esponjant-se, el sí sense el no, o el no sense el sí, el dia sense Manes, sense Ormuz o Ariman, d'una vegada per totes i en pau i prou.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 73

dimarts, 10 de juny de 2014

Destrobades

La tècnica consistia a citar-se vagament en un barri a certa hora. Els agradava desafiar el perill de no trobar-se, de passar el dia sols, emmurriats en un cafè o en un banc de plaça, llegint-un-llibre-més. La teoria del llibre-més era d'Oliveira, i la Maga l'havia acceptat per pura osmosi. En realitat per a ella gairebé tots els llibres eren llibres-menys, hagués volgut omplir-se d'una immensa set i durant un temps infinit (calculable entre tres i cinc anys) llegir l'opera omnia de Goethe, Homer, Dylan Thomas, Mauriac, Faulkner, Baudelaire, Roberto Arlt, Sant Agustí i altres autors els noms dels quals la sobresaltaven en les converses del Club. A això Oliveira responia amb un desdenyós arronsar les espatlles, i parlava de les deformacions “rioplatenses”, d'una raça de lectors fulltime, de biblioteques pul·lulants de saberuts infidels al sol i a l'amor, de cases on l'olor a tinta de la impremta acabava amb la alegria de l'all. En aquests temps llegia poc, tenia molta feina mirant arbres, els cordellets que trobava per terra, les grogues pel•lícules de la Cinemateca i les dones del barri llatí. Les seves vagues tendències intel•lectuals es resolien en meditacions sense profit i quan la Maga li demanava ajuda, una data o una explicació, les hi proporcionava sense ganes, com una cosa inútil. "Però és que vós ja ho saps", deia la Maga, ressentida. Llavors ell es prenia el treball d'ensenyar-li la diferència entre conèixer i saber, i li proposava exercicis d'indagació individual que la Maga no complia i que la desesperaven.

D'acord que en aquest terreny no ho estarien mai, es citaven per aquí i gairebé sempre es trobaven. Les trobades eren de vegades tan increïbles que Oliveira es plantejava un cop més el problema de les probabilitats i li donava voltes per tot arreu, desconfiadament. No podia ser que la Maga decidís tombar en aquesta cantonada de la rue de Vaugirard exactament en el moment en què ell, cinc carrers més avall, renunciava a pujar per la rue de Buci i s'orientava cap a la rue Monsieur li Prince sense cap raó, deixant-se portar fins distingir-la de cop, parada davant d'un aparador, absorta en la contemplació d'un mico embalsamat. Asseguts en un cafè reconstruïen minuciosament els itineraris, els bruscos canvis, procurant explicar-los telepàticament, fracassant sempre, i no obstant això s'havien trobat en ple laberint de carrers, gairebé sempre acabaven per trobar-se i reien com bojos, segurs d'un poder que els enriquia. A Oliveira li fascinaven les desraons de la Maga, el seu tranquil menyspreu pels càlculs més elementals. El que per a ell havia estat anàlisi de probabilitats, elecció o simplement confiança en la rabdomancia ambulatòria, es tornava per a ella simple fatalitat. "I si no m'haguessis trobat?", Li preguntava. "No sé, ja veus que ets aquí..." Inexplicablement la resposta invalidava la pregunta, mostrava els seus adotzenats ressorts lògics. Després d'això Oliveira se sentia més capaç de lluitar contra els seus prejudicis bibliotecaris, i paradoxalment la Maga es rebel·lava contra el seu menyspreu cap als coneixements escolars. Així caminaven, Punch and Judy, atraient-se i rebutjant-se com cal si no es vol que l'amor acabi en crom o en romança sense paraules. Però l'amor, aquesta paraula...

Julio Cortázar. Rayuela capítol 6

divendres, 6 de juny de 2014

Les línies de la mà

D'una carta tirada sobre la taula surt una línia que corre per la planxa de pi i baixa per una pota . Només cal mirar bé per descobrir que la línia continua pel pis de parquet, remunta el mur, entra en una làmina que reprodueix un quadre de Boucher, dibuixa l'esquena d'una dona reclinada en un divan i per fi s'escapa de l'habitació pel sostre i descendeix a la cadena del parallamps fins al carrer. Aquí és difícil seguir-la a causa del trànsit, però amb atenció la hi veurà pujar per la roda de l'autobús estacionat a la cantonada i que porta al port. Allà baixa per la mitja de niló cristall de la passatgera més rossa, entra al territori hostil de les duanes, rampa i repta i zigzagueja fins al moll gran i allà (però és difícil veure-la, només les rates la segueixen per enfilar-se a bord) puja al vaixell de turbines sonores, corre per les planxes de la coberta de primera classe, salva amb dificultat l'escotilla major i en una cabina, on un home trist beu conyac i escolta la sirena de partida, remunta per la costura dels pantalons, per l'armilla de punt, llisca cap al colze i amb un últim esforç s'aixopluga al palmell de la mà dreta, que en aquest instant comença a tancar-se sobre la culata d'una pistola.

Julio Cortázar

dijous, 5 de juny de 2014

La influència de la tècnica en l'art

Els núvols aixafats i vermells sobre el barri llatí de nit, l'aire humit amb encara algunes gotes d'aigua que un vent desmenjat tirava contra la finestra malament il·luminada, els vidres bruts, un d'ells trencat i arreglat amb un tros d'esparadrap rosa. Més amunt, sota les canaletes de plom, dormirien els coloms també de plom, ficats en si mateixos, exemplarment anti-gàrgoles. Protegit per la finestra el paral·lepípede molsós olorós a vodka i espelmes de cera, a roba mullada i restes de guisat, vague taller de Babs ceramista i de Ronald músic, seu del Club, cadires de canya, butaques destenyides, trossos de llapis i filferro per terra, òliba embalsamada amb la meitat del cap podrit, un tema vulgar, mal tocat, un disc vell amb un aspre fons de pua, un raspar cruixir crepitar incessants, un saxo lamentable que en alguna nit del 28 o 29 havia tocat com amb por de perdre’s, sostingut per una percussió de col·legi de senyoretes, un piano qualsevol. Però després venia una guitarra incisiva que semblava anunciar el pas a una altra cosa, i de sobte (Ronald els havia previngut alçant el dit) una corneta es va separar de la resta i va deixar caure les dues primeres notes del tema, recolzant-se en elles com en un trampolí. Bix va donar el salt al centre, el clar dibuix es va inscriure en el silenci amb un luxe d’urpada. Dos morts es batien fraternalment, arraulint-se i desentenent-se. Bix i Eddie Lang (que es deia Salvatore Massaro) jugaven amb la pilota I'm coming, Virginia, i on estaria enterrat Bix, va pensar Oliveira, i on Eddie Lang, a quantes milles una de l'altra els seus dos no res que en una nit futura de París es batien guitarra contra corneta, gin contra mala sort, el jazz.
- S'està bé aquí. Fa calor, és fosc.
- Bix, què boig formidable. Posa Jazz em Blues, vell.
- La influència de la tècnica en l'art -va dir Ronald ficant les mans en una pila de discos, mirant vagament les etiquetes -. Aquests tipus d’abans del long play tenien menys de tres minuts per tocar. Ara et ve un ocellot com Stan Getz i se't planta vint minuts davant del micròfon, pot deixar-se anar a gust, donar el millor que té. El pobre Bix s'havia d'arreglar amb un cor i gràcies, tot just entraven en calor zas, s’acabava. El que s’hauria enrabiat quan gravaven discos.
- No tant -va dir Perico -. Era com fer sonets en comptes d'odes, i això que jo d'aquestes bestieses no entenc res. Vinc perquè estic cansat de llegir a la meva habitació un estudi de Julián Marías que no s’acaba mai.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 10

dimecres, 4 de juny de 2014

Correlat objectiu


Il mio supplizio
è quando
non mi credo
in armonia.

UNGARETTI., I Fiumi.

La feina consisteix en impedir que els nois es colin per sota de la carpa, donar una mà si passa alguna cosa amb els animals, ajudar el projeccionista, redactar avisos i cartells cridaners, ocupar-se de la condigna impressió, entendre’s amb la policia, assenyalar al director tota anomalia digna de menció, ajudar el senyor Manuel Traveler en la part administrativa, ajudar la senyora Atalia Donosti de Traveler a la taquilla (arribat el cas), etc.
Oh cor meu, no t'aixequis per testimoniar en contra de mi!
(Llibre dels Morts, o inscripció en un escarabat.)
Mentrestant havia mort a Europa, als trenta-tres anys d'edat, Dinu Lipatti. De la feina i de Dinu Lipatti van anar parlant fins a la cantonada, perquè a Talita li semblava que també era bo acumular proves tangibles de la inexistència de Déu o almenys de la seva incurable frivolitat. Els havia proposat comprar immediatament un disc de Lipatti i entrar on el senyor Crespo per escoltar-lo, però Traveler i Oliveira volien prendre una cervesa al cafè de la cantonada i parlar del circ, ara que eren col·legues i estaven molt satisfets. A Oliveira no-se-li-escapava que Traveler havia hagut de fer un-esforç-heroic per convèncer el Dire, i que l'havia convençut més per casualitat que per una altra cosa. Ja havien decidit que Oliveira li regalaria a Gekrepten, dos dels tres talls de caixmir que li quedaven per vendre, i que amb el tercer Talita es faria un vestit sastre. Qüestió de celebrar el nomenament. Traveler va demanar en conseqüència les cerveses mentre Talita marxava a preparar el dinar. Era dilluns, dia de descans. Dimarts hi hauria funció a les set i a les nou, amb presentació de quatre óssos quatre, del malabarista recent desembarcat de Colombo, i per descomptat del gat calculista. Per començar la feina d’Oliveira seria més aviat d’empastifada, fins a tenir-la per la mà. De pas veia la funció que no era pitjor que d’altres. Tot anava molt bé.
Tot anava tan bé que Traveler va baixar els ulls i es va posar a tamborinejar a la taula. El mosso, que els coneixia molt, es va acostar per discutir sobre Ferrocarril Oest, i Oliveira va apostar deu pesos a la mà de Chacarita Juniors. Marcant un compàs de baguala amb els dits, Traveler es deia que tot estava perfectament bé així, i que no hi havia cap altra sortida, mentre Oliveira acabava amb els parlaments ratificatoris de l'aposta i es bevia la seva cervesa. Li havia donat aquell matí per pensar en frases egípcies, en Thoth, significativament déu de la màgia i inventor del llenguatge. Van discutir una estona si no seria una fal·làcia estar discutint una estona, ja que el llenguatge, per més lunfardo que el parlessin, participava potser d'una estructura màntica gens tranquil·litzadora. Van concloure que el doble ministeri de Toth era al cap i a la fi una manifesta garantia de coherència en la realitat o la irrealitat; els va alegrar deixar bastant resolt el sempre desagradable problema del correlat objectiu. Màgia o món tangible, hi havia un déu egipci que harmonitzava verbalment els subjectes i els objectes. Tot anava realment molt bé.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 42

dimarts, 3 de juny de 2014

El riu

I sí, sembla que és així, que has marxat dient no sé quina cosa, que anaves a tirar-te al Sena, alguna cosa per l' estil, una d'aquelles frases de plena nit, barrejades de llençol i boca pastosa, gairebé sempre en la foscor o amb una mica de mà o de peu fregant el cos de qui gairebé no escolta, perquè fa tant que amb prou feines t'escolto quan dius coses així, això ve de l'altre costat dels meus ulls tancats, de la son que una altra vegada em tira cap avall. Llavors està bé, què m'importa si has marxat, si t'has ofegat o encara camines pels molls mirant l'aigua, i a més no és cert perquè ets aquí adormida i respirant entretalladament, però llavors no has marxat quan vas marxar en algun moment de la nit abans que jo em perdés en el somni, perquè havies marxat dient alguna cosa, que t’anaves a ofegar al Sena, és a dir que has tingut por, has renunciat i de cop ets gairebé tocant-me, i et mous ondulant com si alguna cosa treballés suaument en el teu somni, com si de veritat somiessis que has sortit i que després de tot vas arribar als molls i et vas tirar a l'aigua. Així una vegada més, per dormir després amb la cara amarada d'un plor estúpid, fins a les onze del matí, l'hora en què porten el diari amb les notícies dels que s'han ofegat de debò.
Em fas riure, pobra. Les teves determinacions tràgiques, aquesta manera de caminar colpejant les portes com una actriu de tournées de província, un es pregunta si realment creus en les teves amenaces, els teus xantatges repugnants, les teves inesgotables escenes patètiques untades de llàgrimes i adjectius i recomptes. Mereixeries algú més dotat que jo perquè et donés la rèplica, llavors es veuria alçar-se la parella perfecta, amb la pudor exquisita de l'home i la dona que es destrossen mirant-se als ulls per asegurar-se l'ajornament més precari, per sobreviure encara i tornar a començar i perseguir inesgotablement la seva veritat de terreny erm i fons de cassola. Però ja veus, escullo el silenci, encenc una cigarreta i t'escolto parlar, t'escolto queixar-te (amb raó, però què puc fer), o el que és encara millor em vaig quedant dormit, amanyagat gairebé per les teves imprecacions previsibles, amb els ulls entretancats barrejo encara per una estona les primeres ràfegues dels somnis amb els teus gestos de camisa de dormir rídicula sota la llum de l'aranya que ens van regalar quan ens vam casar, i crec que al final m'adormo i em porto, t'ho confesso gairebé amb amor, la part més aprofitable dels teus moviments i les teves denúncies, el so esclatant que et deforma els llavis lívids de còlera. Per enriquir els meus propis somnis on mai a ningú se li ocorre ofegar-se, pots creure’m.
Però si és així em pregunto què estàs fent en aquest llit que havies decidit abandonar per l'altre més vast i més fugidor. Ara resulta que dorms, que de tant en tant mous una cama que va canviant el dibuix del llençol, sembles enutjada per alguna cosa, no massa enutjada, és com un cansament amarg, els teus llavis esbossen una ganyota de menyspreu, deixen escapar l'aire entretalladament, el recullen a glopades breus, i crec que si no estigués tan exasperat per les teves falses amenaces admetria que ets una altra vegada bella, com si el somni et tornés una mica del meu costat on el desig és possible i fins reconciliació o nou termini, una mica menys tèrbol que aquesta alba on comencen a rodar els primers cotxes i els galls abominablement despullen la seva horrible servitud. No sé, ja ni tan sols té sentit preguntar una altra vegada si en algun moment havies marxat, si eres tu qui va colpejar la porta al sortir en l'instant mateix en què jo relliscava a l'oblit, i potser és per això que prefereixo tocar-te, no perquè dubti que estiguis aquí, probablement en cap moment vas sortir de la cambra, potser un cop de vent va tancar la porta, vaig somiar que havies marxat mentre tu, creient-me despert, em cridaves la teva amenaça des dels peus del llit. No és per això que et toco, en la penombra verda de l'alba és gairebé dolç passar una mà per aquest espatlla que s'estremeix i em rebutja. El llençol et cobreix a mitges, les meves mans comencen a baixar pel ters dibuix del teu coll, inclinant-me respiro el teu alè que fa olor de nit i de xarop, no sé com els meus braços t'han enllaçat, sento una queixa mentre arqueges la cintura negant-te, però els dos coneixem massa aquest joc per creure -hi, cal que m’abandonis la boca que panteixa paraules soltes, de res serveix que el teu cos endormiscat i vençut lluiti per evadir-se, som en aquest punt una mateixa cosa en aquest embolic de cabdell on la llana blanca i la llana negra lluiten com aranyes en un bocal. Del llençol que amb prou feines et cobria arribo a entreveure la ràfega instantània que solca l'aire per perdre’s en l'ombra i ara estem nus, l'alba ens envolta i reconcilia en una sola matèria tremolosa, però t'entestes a lluitar, encongint-te, llançant els braços per sobre del meu cap, obrint com en un llampec les cuixes per tornar a tancar les seves tenalles monstruoses que volguessin separar-me de mi mateix. He de dominar-te lentament (i això, ho saps, ho he fet sempre amb una gràcia cerimonial), sense fer-te mal vaig doblant els joncs dels teus braços, em cenyeixo al teu plaer de mans crispades, d'ulls enormement oberts, ara el teu ritme al fi s'aprofundeix en moviments lents de moaré, de profundes bombolles ascendint fins a la meva cara, vagament acaricio el teu cabell vessat pel coixí, en la penombra verda miro amb sorpresa la meva mà que regalima, i abans de relliscar al teu costat sé que acaben de treure't l'aigua, massa tard, naturalment, i que jeus sobre les pedres del moll envoltada de sabates i de veus, nua cap per amunt amb el teu cabell xop i els ulls oberts.

Julio Cortázar.

dilluns, 2 de juny de 2014

Amb legítim orgull (i iii)

S'ha murmurat alguna vegada que és un error confiar a la gent gran les pistoles polvoritzadores. Ja que es tracta d'un antic costum no pot ser un error, però, de vegades, passa que la gent gran es distreuen i gasten una bona part de l'essència de serp en un petit sector d'un carrer o una plaça, oblidant que l’han de distribuir en una superfície el més àmplia possible. Passa així que les mangostes es precipiten salvatgement sobre un munt de fulles seques, i en pocs minuts les recullen i les porten fins on les esperem amb les bosses preparades; però després, quan confiadament creiem que seguiran amb la mateixa tenacitat, les veiem aturar-se, ensumar-se entre elles com desconcertades, i renunciar a la seva tasca amb evidents signes de fatiga i fins i tot de disgust. En aquests casos l'ensinistrador apel•la el seu xiulet i, per un moment, s'aconsegueix que les mangostes recullin algunes fulles, però no trigem en adonar-nos que la polvorització ha estat desigual i que les mangostes es resisteixen amb raó a una tasca que de cop ha perdut tot interès per a elles. Si es comptés amb suficient quantitat d'essència de serp, mai es plantejarien aquestes situacions de tensió en què la gent gran, nosaltres i l'inspector municipal ens veiem abocats a les nostres respectives responsabilitats i patim enormement; però des de temps immemorial se sap que la provisió d'essència prou feines arriba per cobrir les necessitats de la campanya, i que en alguns casos les expedicions a les selves no han aconseguit el seu objectiu, obligant a la municipalitat a apel•lar les seves minses reserves per fer front a una nova campanya. Aquesta situació accentua el temor que la propera mobilització abasti un nombre més gran de reclutes, encara que en dir temor és evident que exagerem, perquè l'augment del nombre de reclutes forma part dels costums de l'estat al mateix nivell que la campanya pròpiament dita, ja a ningú se li acudiria protestar per alguna cosa que constitueix un deure com qualsevol altre. De les expedicions a les selves es parla poc entre nosaltres, i els que tornen estan obligats a callar per un jurament del que amb prou feines tenim notícia. Estem convençuts que les nostres autoritats procuren evitar tota preocupació referent a les expedicions a les selves del nord, però malauradament ningú no pot tancar els ulls a les baixes. Sense la més mínima intenció d'extreure conclusions, la mort de tants familiars o coneguts en el curs de cada expedició ens obliga a suposar que la recerca de les serps a les selves ensopega cada any amb la despietada resistència dels habitants del país fronterer, i que els nostres conciutadans han hagut de fer front, de vegades amb greus pèrdues, a la seva crueltat i a la seva malícia llegendàries. Encara que no ho diguem públicament, a tots ens indigna que una nació que no recull les fulles seques s'oposi al fet que cacem serps a les selves. Mai hem dubtat que les nostres autoritats estan disposades a garantir que l'entrada de les expedicions en aquest territori no obeeix a un altre motiu, i que la resistència que troben es deu únicament a un estúpid orgull estranger que res no justifica.
La generositat de les nostres autoritats no té límits, fins i tot en aquelles coses que podrien pertorbar la tranquil•litat pública. Per això mai sabrem - ni volem saber, convé subratllar - què passa amb els nostres gloriosos ferits. Com si volguessin evitar inútils sotsobres, només es dóna a conèixer la llista dels expedicionaris il•lesos i la dels morts, els taüts arriben en el mateix tren militar que porta els expedicionaris i les serps. Dos dies després les autoritats i la població van al cementiri per assistir a l'enterrament dels caiguts. Rebutjant el vulgar expedient de la fossa comuna, les nostres autoritats han volgut que cada expedicionari tingui la seva pròpia tomba, fàcilment identificable per la seva làpida i les inscripcions que la família pot fer gravar sense cap impediment; però com en els últims anys el nombre de baixes ha estat cada vegada més gran, la municipalitat ha expropiat els terrenys adjacents per ampliar el cementiri. Es pot imaginar llavors quants som els que en arribar el primer de novembre acudim des del matí al cementiri per honrar les tombes dels nostres morts. Desgraciadament la tardor ja està molt avançada, i les fulles seques cobreixen de tal manera els carrers i les tombes que resulta molt difícil orientar-se; sovint ens confonem completament i passem diverses hores donant voltes i preguntant fins ubicar la tomba que buscàvem. Gairebé tots portem la nostra escombra, i ens sol ocórrer escombrar les fulles seques d'una tomba creient que és la del nostre mort, i descobrir que estem equivocats. Però a poc a poc anem trobant les tombes, i ja a mitja tarda podem descansar i recollir-nos. En certa manera ens alegra haver ensopegat amb tantes dificultats per trobar les tombes perquè això prova la utilitat de la campanya que començarà a l’endemà, i ens sembla com si els nostres morts ens encoratgessin a recollir les fulles seques, encara que no comptem amb l'ajuda de les mangostes que només intervindran l'endemà quan les autoritats distribueixin la nova ració d'essència de serp portada pels expedicionaris juntament amb els taüts dels morts, i que la gent gran polvoritzarà sobre les fulles seques perquè les recullin les mangostes.

Julio Cortázar