Publicitat Google

divendres, 30 de maig de 2014

Amb legítim orgull (ii)

Ens hem preguntat alguna vegada com va poder néixer la idea de polvoritzar les fulles seques amb essència de serp, però després d'algunes conjectures desganades acabem per convenir que l'origen dels costums, sobretot quan són útils i encertats, es perd en el fons de la raça. Un bon dia la municipalitat va haver de reconèixer que la població no donava l'abast per recollir les fulles que cauen a la tardor, i que només la utilització intel·ligent de les mangostes, que abunden al país, podria cobrir el dèficit. Algun funcionari provinent de les ciutats properes a la selva va advertir que les mangostes, indiferents per complet a les fulles seques, s'acarnissaven amb elles si feien olor de serp. Haurà fet falta molt de temps per arribar a aquests descobriments, per estudiar les reaccions de les mangostes enfront de les fulles seques, per polvoritzar les fulles seques per tal que les mangostes les recollissin vindicativament. Nosaltres hem crescut en una època en què ja tot estava establert i codificat, els vivers de mangostes comptaven amb el personal necessari per ensinistrar-les, i les expedicions a les selves tornaven cada estiu amb una quantitat satisfactòria de serps. Aquestes coses ens resulten tan naturals que només molt poques vegades i amb gran esforç tornem a fer-nos les preguntes que els nostres pares contestaven severament en la nostra infància, ensenyant-nos així a respondre algun dia a les preguntes que ens farien els nostres fills. És curiós que aquest desig d'interrogar només es manifesti, i tot i així molt rarament, abans o després de la campanya. El dos de novembre, tot just hem rebut les nostres targetes i ens lliurem a les tasques que ens han estat assignades, la justificació de cadascun dels nostres actes ens sembla tan evident que només un boig gosaria posar en dubte la utilitat de la campanya i la forma en què es porta a terme. No obstant això, les nostres autoritats han hagut de preveure aquesta possibilitat perquè en el text de la llei impresa al dors de les targetes s'assenyalen els càstigs que s'imposarien en aquests casos; però ningú recorda que hagi estat necessari aplicar-los.
Sempre ens ha admirat com la municipalitat distribueix les nostres tasques de manera que la vida de l'estat i del país no es vegin alterades per l'execució de la campanya. Els adults dediquem cinc hores diàries a recollir les fulles seques, abans o després de complir el nostre horari de treball en l'administració o en el comerç. Els nens deixen d'assistir a les classes de gimnàstica i a les d'entrenament cívic i militar, i els vells aprofiten les hores de sol per sortir dels asils i ocupar els seus llocs respectius. Al cap de dos o tres dies la campanya ha complert el seu primer objectiu, i els carrers i places del districte central queden lliures de fulles seques. Els encarregats de les mangostes llavors hem de multiplicar les precaucions, perquè a mesura que progressa la campanya, les mangostes mostren menys acarnissament en el seu treball, i ens incumbeix la greu responsabilitat d'assenyalar el fet a l'inspector municipal del nostre districte perquè ordeni un reforç de les polvoritzacions. Aquesta ordre només la dóna l'inspector després d'haver-se assegurat que hem fet tot el possible perquè les mangostes segueixin recollint les fulles, i si es comprovés que ens hem precipitat frívolament a demanar que es reforcin les polvoritzacions, correríem el risc de ser immediatament mobilitzats i enviats a les selves. Però quan diem risc és evident que exagerem, perquè les expedicions a les selves formen part dels costums de l'estat al mateix nivell que la campanya pròpiament dita, i a ningú se li acudiria protestar per alguna cosa que constitueix un deure com qualsevol altre.

(continuarà)


Julio Cortázar.

dijous, 29 de maig de 2014

Amb legítim orgull (i)

Cap de nosaltres recorda el text de la llei que obliga a recollir les fulles seques, però estem convençuts que a ningú se li acudiria que pot deixar de recollir-les; és una d'aquelles coses que vénen des de molt enrere, amb les primeres lliçons de la infància, i ja no hi ha massa diferència entre els gestos elementals de lligar-se les sabates o obrir els paraigües i els que fem al recollir les fulles seques a partir del dos de novembre a les nou del matí.
Tampoc a ningú se li ocorreria discutir l'oportunitat d'aquesta data, és una cosa que figura en els costums del país i que té la seva raó de ser. La vigília ens dediquem a visitar el cementiri, no es fa altra cosa que acudir a les tombes familiars, escombres les fulles seques que les oculten i confonen, tot i que aquest dia les fulles seques no tenen importància oficial, per dir-ho així, com a molt són una penosa molèstia de la que cal lliurar-se per després canviar l'aigua als gerros i netejar les petjades dels cargols a les làpides. Alguna vegada s'ha pogut insinuar que la campanya contra les fulles seques podria avançar-se en dos o tres dies, de manera que, en arribar el primer de novembre, el cementiri estigués ja net i les famílies puguin recollir-se davant les tombes sense el molest escombrat previ que sol provocar escenes penoses i ens distreu dels nostres deures en aquest dia de recordatori. Però mai hem acceptat aquestes insinuacions, com tampoc hem cregut que es poguessin impedir les expedicions a les selves del nord, per més que ens costin. Són costums tradicionals que tenen la seva raó de ser, i moltes vegades hem sentit als nostres avis contestar severament aquestes veus anàrquiques, fent notar que l'acumulació de fulles seques en les tombes serveix precisament per mostrar a la col•lectivitat la molèstia que representen un cop avançada la tardor, i incitar-la així a participar amb més entusiasme en la tasca que ha d'iniciar-se l'endemà.
Tota la població està cridada a exercir una tasca en la campanya. La vigília, en tornar del cementiri, la municipalitat ja ha instal•lat el seu quiosc pintat de blanc al mig de la plaça i, a mesura que anem arribant, ens posem en fila i esperem el nostre torn. Com la fila és interminable, la majoria només pot tornar molt tard a casa, però tenim la satisfacció d'haver rebut la nostra targeta de mans d'un funcionari municipal. D’aquesta forma i, a partir del matí següent, la nostra participació quedarà registrada dia rere dia a les caselles de la targeta, que una màquina especial va perforant a mesura que lliurem les borses de fulles seques o les gàbies amb les mangostes, segons la tasca que ens hagi correspost. Els nens són els que més es diverteixen perquè els donen una targeta molt gran, que els encanta mostrar a les seves mares, i els destinen a diverses tasques lleugeres però sobretot a vigilar el comportament de les mangostes. Als adults ens toca la feina més pesada, ja que, a més de dirigir a les mangostes, hem d'omplir les bosses d'arpillera amb les fulles seques que han recollit les mangostes, i portar-les a coll fins als camions municipals. Als vells se'ls confien les pistoles d'aire comprimit amb què es polvoritza l'essència de serp sobre les fulles seques. Però el treball dels adults és el que exigeix la major responsabilitat, perquè les mangostes solen distreure’s i no rendeixen el que s'espera d'elles; en aquest cas, les nostres targetes mostraran al cap de pocs dies la insuficiència de la tasca realitzada, i augmentaran les probabilitats que ens enviïn a les selves del nord. Com és d'imaginar fem tot el possible per evitar-ho tot i que, arribat el cas, reconeixem que es tracta d'un costum tan natural com la campanya mateixa, i no se'ns ocorreria protestar; però és humà que ens esforcem al màxim en fer treballar les mangostes per aconseguir el màxim de punts en les nostres targetes, i que per a això siguem severs amb les mangostes, els ancians i els nens, elements imprescindibles per a l'èxit de la campanya.

(continuarà)

Julio Cortázar

dimecres, 28 de maig de 2014

Història verídica

A un senyor li cauen a terra les ulleres, que fan un soroll terrible en xocar amb les rajoles. El senyor s'ajup afligidíssim perquè els vidres d'ulleres costen molt cars, però descobreix amb sorpresa que per miracle no se li han trencat.

Ara aquest senyor se sent profundament agraït, i comprèn que el que ha passat val per un advertiment amistós, de manera que s'encamina a una casa d'òptica i adquireix de seguida un estoig de cuir encoixinat doble protecció, per tal de curar-se en salut. Una hora més tard li cau l'estoig, i al ajupir-se sense major inquietud descobreix que les ulleres s'han fet pols. A aquest senyor li porta una estona comprendre que els designis de la Providència són inescrutables, i que en realitat el miracle ha passat ara.

Julio Cortázar

dimarts, 27 de maig de 2014

Continuïtat dels parcs

Havia començat a llegir la novel·la uns dies abans. La va abandonar per negocis urgents, va tornar a obrir-la quan tornava en tren a la finca; es deixava interessar lentament per la trama, pel dibuix dels personatges. Aquesta tarda, després d'escriure una carta al seu apoderat i discutir amb el majordom una qüestió de parceries, va tornar al llibre en la tranquil·litat de l'estudi que mirava cap al parc dels roures. Recolzat en la seva butaca favorita, d'esquena a la porta que l'hagués molestat com una irritant possibilitat d'intrusions, va deixar que la seva mà esquerra acariciés una i altra vegada el vellut verd i es va posar a llegir els últims capítols. La seva memòria retenia sense esforç els noms i les imatges dels protagonistes; la il·lusió novel·lesca el va guanyar gairebé de seguida. Gaudia del plaer quasi pervers d'anar esqueixant línia a línia del que l'envoltava, i sentir alhora que el seu cap descansava còmodament al vellut de l'alt suport, que els cigarrets seguien a l'abast de la mà, que més enllà dels finestrals dansava l'aire del capvespre sota els roures. Paraula a paraula, absorbit per la sòrdida disjuntiva dels herois, deixant-se anar cap a les imatges que es concertaven i adquirien color i moviment, va ser testimoni de l'últim partit a la cabana de la muntanya. Primer entrava la dona, recelosa; ara arribava l'amant, ferida la cara per la fuetada d'una branca. Admirablement estroncava ella la sang amb els seus petons, però ell rebutjava les carícies, no hi havia vingut per repetir les cerimònies d'una passió secreta, protegida per un món de fulles seques i senders furtius. El punyal s’entebeïa contra el seu pit, i a sota bategava la llibertat amagada. Un diàleg anhelant corria per les pàgines com un rierol de serps, i se sentia que tot estava decidit des de sempre. Fins aquelles carícies que embullaven el cos de l'amant com volent retenir-lo i dissuadir-lo, dibuixaven abominablement la figura d'un altre cos que calia destruir. Res havia estat oblidat: coartades, atzars, possibles errors. A partir d'aquesta hora cada instant tenia la feina minuciosament atribuïda. El doble repàs despietat s'interrompia tot just perquè una mà acariciés una galta. Començava a fosquejar.

Sense mirar-se ja, lligats rígidament a la tasca que els esperava, es van separar a la porta de la cabana. Ella havia de seguir per la senda que anava al nord. Des de la senda oposada ell es va tornar un instant per veure-la córrer amb els cabells deixats anar. Va córrer també, parapetant-se en els arbres i les tanques, fins distingir en la boira malva del crepuscle l'albereda que portava a la casa. Els gossos no havien de bordar, i no van bordar. El majordom no estaria a aquesta hora, i no hi era. Va pujar els tres esglaons del porxo i va entrar. Des de la sang galopant a les orelles li arribaven les paraules de la dona: primer una sala blava, després una galeria, una escala encatifada. A la part alta, dues portes. Ningú a la primera habitació, ningú a la segona. La porta del saló, i llavors el punyal a la mà, la llum dels finestrals, l'alt suport d'una butaca de vellut verd, el cap de l'home en la butaca llegint una novel·la.

Julio Cortázar

dilluns, 26 de maig de 2014

tieta explicada o no



Qui més qui menys, els meus quatre cosins carnals es dediquen a la filosofia. Llegeixen llibres, discuteixen entre ells i són admirats a distància per la resta de la família, fidel al principi de no ficar-se en les preferències alienes i fins i tot afavorir-les en la mesura del possible. Aquests nois, que em mereixen gran respecte, es van plantejar més d'una vegada el problema de la por de la meva tieta, arribant a conclusions fosques però potser atendibles. Com sol passar en casos semblants, la meva tieta era la menys assabentada d'aquestes conxorxes, però des d'aquesta època la deferència de la família es va accentuar encara més. Durant anys hem acompanyat tieta en les seves vacil·lants expedicions de la sala al pati, del dormitori a la cambra de bany, de la cuina a l'armari de rebost. Mai ens va semblar fora de lloc que es fiqués al llit de costat, i que durant la nit observés la immobilitat més absoluta, els dies parells del costat dret i els imparells de l'esquerre. A les cadires del menjador i del pati, tieta s'instal·la molt dreta; per res acceptaria la comoditat d' un balancí o una butaca Morris. La nit de l'Sputnik la família es va tirar a terra al pati per observar el satèl·lit, però tieta va romandre asseguda i l'endemà va tenir una torticoli horrible. A poc a poc ens vam anar convencent, i avui estem resignats. Ens ajuden els nostres cosins carnals, que al·ludeixen a la qüestió amb mirades d'intel·ligència i diuen coses com ara: «Té raó». Però per què? No ho sabem, i ells no volen explicar-nos. Per a mi, per exemple, estar d' esquena em sembla comodíssim. Tot el cos es recolza en el matalàs o a les rajoles del pati, un sent els talons, les cames, les cuixes, les natges, el llom, les paletes, els braços i el clatell que es reparteixen el pes del cos i el difonen, per dir així, a terra, l'acosten tan bé i tan naturalment a aquesta superfície que ens atreu voraçment i semblaria voler empassar-nos. És curiós que a mi estar d' esquena em resulti la posició més natural, i de vegades sospito que la meva tieta li té horror per això. Jo la trobo perfecta, i crec que en el fons és la més còmoda. Sí, he dit bé: en el fons, ben en el fons, d'esquena. Fins i tot em fa una mica de por, cosa que no aconsegueixo explicar. Com m'agradaria ser com ella, i com no puc.

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames

divendres, 23 de maig de 2014

El cant dels cronopis

Quan els cronopis canten les seves cançons preferides, s'entusiasmen de manera que sovint es deixen aixafar per camions i ciclistes, cauen per la finestra, i perden el que portaven a les butxaques i fins i tot el compte dels dies.

Quan un cronopi canta, les esperances i els fames van a escoltar-lo encara que no comprenen molt la seva rauxa i en general es mostren una mica escandalitzats. Enmig de la rotllana el cronopi aixeca els seus bracets com si sostingués el sol, com si el cel fos una safata i el sol el cap del Baptista, de manera que la cançó del cronopi és Salomé nua dansant pels fames i les esperances que hi són bocabadats i preguntant-se si el senyor rector, si les conveniències. Però com en el fons són bons (els fames són bons i les esperances babaus), acaben aplaudint al cronopi, que es recobra sobresaltat, mira al voltant i es posa també a aplaudir, pobret.

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames.

dijous, 22 de maig de 2014

Faci com si fos a casa seva

Una esperança es va fer una casa i li va posar una rajola que deia: Benvinguts els que arriben a aquesta llar.

Un fama es va fer una casa i no li va posar majorment rajoles.

Un cronopi es va fer una casa i seguint el costum va posar al porxo diverses rajoles que va comprar o fer fabricar. Les rajoles estaven col·locades de manera que es poguessin llegir en ordre. La primera deia: Benvinguts els que arriben a aquesta llar. La segona deia: La casa és petita, però el cor és gran. La tercera deia: La presència de l'hoste és suau com la gespa. La quarta deia: Som pobres de veritat, però no de voluntat. La cinquena deia: Aquest cartell anul·la tots els anteriors. Raja, gos.


Julio Cortázar. Històries de cronopis i de fames

dimecres, 21 de maig de 2014

Allò particular i allò universal

Un cronopi anava a rentar-se les dents al costat del seu balcó, i posseït per una grandíssima alegria en veure el sol del matí i els bonics núvols que corrien pel cel, va prémer enormement el tub de pasta de dents i la pasta va començar a sortir en una llarga cinta rosa. Després de cobrir el seu raspall amb una veritable muntanya de pasta, el cronopi es va trobar que li sobrava encara una quantitat, llavors va començar a sacsejar el tub per la finestra i els trossos de pasta rosa queien pel balcó al carrer on diversos fames s'havien reunit a comentar les novetats municipals. Els trossos de pasta rosa queien sobre els barrets dels fames, mentre amunt el cronopi cantava i es fregava les dents ple d’alegria. Els fames es van indignar davant aquesta increïble inconsciència del cronopi, i van decidir nomenar una delegació perquè l’imprequés immediatament, de manera que la delegació formada per tres fames va pujar a la casa del cronopi i el va increpar, dient-li així:

- Cronopi, has espatllat els nostres barrets, per la qual cosa hauràs de pagar.

I després, amb molta més força:

- Cronopi, no hauries de malbaratar així la pasta de dents!

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames

dimarts, 20 de maig de 2014

Cues deslluïdes

Les vides que acaben com els articles literaris de diaris i revistes, tan fastuosos a la primera plana i rematant en una cua deslluïda, allà per la pàgina trenta-dos, entre anuncis de rebaixes i tubs de dentífric.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 85

dilluns, 19 de maig de 2014

Objectes perduts

Per senderes de son i habitacions sordes
els teus rendits estius m'acceleren amb els seus cants
Una xifra vigilant i sigil·losa
va pels ravals cridant-me i cridant-me
però què falta, digues-me, a la targeta diminuta
on són el teu nom, el teu carrer i el teu desvetllament
si la xifra es barreja amb les lletres del son,
si només ets on ja no et busco.

Julio Cortázar

divendres, 16 de maig de 2014

Un petit paradís

Les formes de la felicitat són molt variades, i no ha d'estranyar que els habitants del país que governa el general Orangu es considerin feliços a partir del dia en que tenen la sang plena de peixets d'or. De fet els peixets no són d'or sinó simplement daurats, però n'hi ha prou amb veure'ls perquè els seus resplendents salts es tradueixin immediatament en una urgent ansietat de possessió. Bé ho sabia el govern quan un naturalista va capturar els primers exemplars, que es van reproduir ràpidament en un cultiu propici. Tècnicament conegut per Z - 8, el peixet d'or és summament petit, fins al punt que si fos possible imaginar una gallina de la mida d'una mosca, el peixet d'or tindria la mida d'aquesta gallina. Per això és molt simple incorporar-los al torrent sanguini dels habitants a l’època en què aquests compleixen els divuit anys; la llei fixa aquesta edat i el procediment tècnic corresponent. És així que cada jove del país espera ansiós el dia que li serà donat ingressar en un dels centres d'implantació, i la seva família l'envolta amb l'alegria que acompanya sempre a les grans cerimònies. Una vena del braç és connectada a un tub que baixa d'un flascó transparent ple de sèrum fisiològic, en el qual arribat el moment s'introdueixen vint peixets d'or. La família i el beneficiat poden admirar llargament les piruetes i les evolucions dels peixets d'or en el pot de vidre, fins que un rere l’altre són absorbits pel tub, descendeixen immòbils i potser una mica astorats com altres tantes gotes de llum, i desapareixen en la vena. Mitja hora més tard el ciutadà té el seu nombre complet de peixets d'or i es retira per celebrar llargament el seu accés a la felicitat. Ben mirat, els habitants són feliços per imaginació més que per contacte directe amb la realitat. Encara que ja no els poden veure, cadascú sap que els peixets d'or recorren el gran arbre de les seves artèries i les venes, i abans de dormir els sembla assistir a la concavitat de les seves parpelles en anar i venir de les espurnes lluents, més daurades que mai contra el fons vermell dels rius i els rierols per on llisquen. El que més els fascina és la noció que els vint peixets d'or no triguen a multiplicar-se, i així els imaginen innombrables i radiants a tot arreu, relliscant sota el front, arribant a les extremitats dels dits, concentrant-se en les grans artèries femorals, a la jugular, o relliscant ben àgils a les zones més estretes i secretes. el pas diari pel cor constitueix la imatge més deliciosa d'aquesta visió interior, doncs aquí els peixets d'or han de trobar tobogans, llacs i cascades per als seus jocs i concilis, i és segurament en aquest gran port remorós on es reconeixen, es trien i s'aparellen. Quan els nois i les noies s'enamoren, ho fan convençuts que també en els seus cors algun peixet d'or ha trobat la seva parella. fins i tot certs pessigollejos incitants són immediatament atribuïts a l'acoblament dels peixets d'or en les zones interessades. Els ritmes essencials de la vida es corresponen així per fora i per dins; seria difícil imaginar una felicitat més harmoniosa. L'únic obstacle a aquest quadre el constitueix periòdicament la mort d'algun dels peixets d'or. Longeus, arriba però el dia en què un d'ells mor, i el seu cos, arrossegat pel flux sanguini, acaba per obstruir el passatge d'una artèria a una vena o d'una vena a un vas. Els habitants coneixen els símptomes, d'altra banda molt simples: la respiració es torna dificultosa i de vegades senten vertígens. En aquest cas es procedeix a utilitzar una de les ampolles injectables que cadascú emmagatzema a casa seva. Als pocs minuts el producte desintegra el cos del peixet mort i la circulació torna a ser normal. Segons les previsions del govern, cada habitant està cridat a utilitzar dos o tres ampolles per mes, ja que els peixets d'or s’han reproduït enormement i el seu índex de mortalitat tendeix a pujar amb el temps.
El govern del general Orangu ha fixat el preu de cada ampolla en un equivalent de vint dòlars, el que suposa un ingrés anual de diversos milions; si per als observadors estrangers això equival a un pesat impost, els habitants mai ho han entès així, ja que cada ampolla els retorna a la felicitat i és just que paguin per ella. Quan es tracta de famílies sense recursos, cosa molt habitual, el govern els facilita les ampolles a crèdit, cobrant-los com és lògic el doble del seu preu al comptat. Si tot i així n'hi ha que no tenen d’ampolles, queda el recurs d'acudir a un pròsper mercat negre que el govern, comprensiu i bondadós, deixa florir per a major felicitat del seu poble i d'alguns coronels. Què importa la misèria, després de tot, quan se sap que cadascú té els seus peixets d'or, i que aviat arribarà el dia en què una nova generació també els rebrà i hi haurà festes i hi haurà cants i hi haurà balls?

Julio Cortázar. Un tal Lucas

dimecres, 14 de maig de 2014

Lo Pi de les Tres Branques

Preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.
Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al Papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
—Que torne el Rei a Aragó
i als Pirineus la seva àliga.—

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim lluna minvanta.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.—
Jacint Verdaguer

dimarts, 13 de maig de 2014

Tristes Tropiques

Aleshores, per passar el temps, es pesquen peixos no comestibles; per impedir que es podreixin, al llarg de les platges s'han distribuït cartells en els quals s'ordena als pescadors que els enterrin a la sorra just trets de l'aigua.

CLAUDE LÉVI-STRAUSS, Tristes Tropiques.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 59

dilluns, 12 de maig de 2014

El Cel

A dalt hi ha el Cel, a baix hi ha la Terra, és molt difícil arribar amb la pedreta al Cel, gairebé sempre es calcula malament i la pedra surt del dibuix.

Julio Cortázar. Rayuela, fragment del capítol 36

divendres, 9 de maig de 2014

espais de vida

Nous sommes quelques-uns à cette époque à avoir voulu attenter aux choses, créer en nous des espaces à la vie, des espaces qui n'étaient pas et ne semblaient pas devoir trouver place dans l’espace.

ARTAUD , Le Pèse-nerfs.

Julio Cortázar. Rayuela capítol 128

dijous, 8 de maig de 2014

beauty in my bed


    Amb tinta vermella i manifesta complacença, Morelli havia copiat en una llibreta el final d'un poema de Ferlinghetti:

         Yet I have slept with beauty
                                   in my own weird way
   and I have made a hungry scene or two
                                    with beauty in my bed
   and so spilled out another poem or two
       and so spilled out another poem or two
                              upon the Bosch-like world


Julio Cortázar. Rayuela capítol 121

dimecres, 7 de maig de 2014

Educació de príncep

Els cronopis no tenen gairebé mai fills, però si els tenen, perden el cap i passen coses extraordinàries. Per exemple, un cronopi té un fill, i de seguida l’envaeix la meravella i està segur que el seu fill és el parallamps de la bellesa i que per les seves venes corre la química completa amb aquí i allà illes plenes de belles arts i poesia i urbanisme. Llavors aquest cronopi no pot veure el seu fill sense inclinar-se profundament davant seu i dir-li paraules de respectuós homenatge.
El fill, com és natural, l'odia minuciosament. Quan entra en l'edat escolar, el seu pare l'inscriu en primer inferior i el nen està content entre altres petits cronopis, fames i esperances. Però  va desmillorant a mesura que s'acosta el migdia, perquè sap que a la sortida l’estarà esperant el seu pare, qui al veure’l aixecarà les mans i dirà diverses coses, a saber:
-Bona salenes cronopi cronopi, el més bo i més crescut i més enrojolat, el més prolix i més respectuós i més aplicat dels fills!
Amb la qual cosa els fames i les esperances júnior es retorcen del riure en el cordó del  camí, i el petit cronopi odia obstinadament al seu pare i acabarà per fer-li una mala passada entre la primera comunió i el servei militar. Però els cronopis no pateixen massa amb això, perquè també ells odiaven als seus pares, i fins i tot semblaria que aquest odi és un altre nom de la llibertat o del vast món.

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 6 de maig de 2014

La infelicitat

M'estic lligant les sabates, content, xiulant, i de sobte la infelicitat. Però aquesta vegada t’he enxampat, angoixa, et vaig sentir prèvia a qualsevol organització mental, al primer judici de negació. Com un color gris que fos un mal i fora l'estómac. I gairebé al mateix temps (però després, aquesta vegada no m'enganyes) es va obrir pas el repertori intel·ligible, amb una primera idea molt evident: "I ara viure un altre dia, etc." D'on segueix: "Estic angoixat perquè.. etc."
Les idees a vela, impulsades pel vent primordial que bufa des de baix (però baix és només una localització física). Només cal un canvi de brisa (però què és el que canvia de quadrant?) I al segon són aquí les barquetes felices, amb les seues veles de colors. "Després de tot no hi ha raó per queixar-se, xe", aquell estil.

Em vaig despertar i vaig veure la llum de l’alba en les espieres de la persiana. Sortia de tan endins de la nit que vaig tenir com un vòmit de mi mateix, l'espant de treure a un nou dia amb la seva mateixa presentació, la seva indiferència mecànica de cada vegada: consciència, sensació de llum, obrir els ulls, persiana, l'alba.
En aquell segon, amb l'omnisciència del semison, vaig mesurar l'horror del que tant meravella i encanta a les religions: la perfecció eterna del cosmos, la revolució inacabable del globus sobre el seu eix. Nàusea, sensació insuportable de coacció. Estic obligat a tolerar que el sol surti cada dia. És monstruós. És inhumà.
Abans de tornar a dormir vaig imaginar (vaig veure) un univers plàstic, canviant, ple de meravellós atzar, un cel elàstic, un sol que de sobte falta o es queda fix o canvia de forma.
Vaig anhelar la dispersió de les dures constel·lacions, aquesta bruta propaganda lluminosa del Trust Diví Rellotger.


Julio Cortázar. Rayuela, capítol 67

dilluns, 5 de maig de 2014

Acció i passivitat

En aquells dies anava cavil·lós, i el mal costum de rumiar llarg cada cosa se li feia molt difícil però inevitable. Havia estat donant voltes al gran assumpte, i la incomoditat en què vivia per culpa de la Maga i de Rocamadour l’incitava a analitzar amb creixent violència la cruïlla en què se sentia ficat. En aquests casos Oliveira agafava un full de paper i escrivia les grans paraules per les que anava relliscant el seu pensament. Escrivia, per exemple: "El gran hassumpte", o "l’hencreuament". Era suficient per posar-se a riure i encebar un altre mate amb més ganes. "La hunitat", hescrivia Holiveira. "L’Hego i l’haltre". Usava les hacs com altres la penicil·lina. Després tornava més lentament a l'assumpte, se sentia millor. "L’himportant és no hinflar-se", es deia Holiveira. A partir d'aquests moments se sentia capaç de pensar sense que les paraules li juguessin brut. Tot just un progrés metòdic perquè el gran assumpte seguia invulnerable." Qui t'anava a dir, pibe, que acabaries metafísic ?", S'interpel·lava Oliveira. "Cal resistir-se a l’armari de tres cossos, xe, conforma't amb la tauleta de llum de l'insomni quotidià". Ronald havia vingut a proposar-li que l'acompanyés a unes confuses activitats polítiques, i durant tota la nit (la Maga no havia portat encara a Rocamadour del camp) havien discutit com Arjuna i el Cotxer, l'acció i la passivitat, les raons d'arriscar el present pel futur, la part de xantatge de tota acció amb una finalitat social, en la mesura en què el risc corregut serveix almenys per pal·liar la mala consciència individual, les canallades personals de cada dia. Ronald havia acabat per anar-se'n capcot, sense convèncer Oliveira que calia donar suport amb l'acció als rebels algerians. El mal gust a la boca li havia durat tot el dia a Oliveira, perquè havia estat més fàcil dir-li que no a Ronald que a si mateix. D'una sola cosa estava bastant segur, i era que no podia renunciar sense traïció a la passiva espera en la qual vivia lliurat des de la seva arribada a París. Cedir a la generositat fàcil i marxar a enganxar cartells clandestins als carrers li semblava una explicació mundana, un arranjament de comptes amb els amics que apreciarien el seu coratge, més que una veritable resposta a les grans preguntes. Mesurant la cosa des del temporal i l'absolut, sentia que errava en el primer cas i encertava en el segon. Feia malament en no lluitar per la independència algeriana, o contra l'antisemitisme o el racisme. Feia bé en negar-se al fàcil estupefaent de l'acció col·lectiva i quedar un altre cop sol davant del mate amarg, pensant en el gran assumpte, donant-li voltes com un cabdell on no es veu la punta o on hi ha quatre o cinc puntes.
Estava bé, sí, però a més calia reconèixer que el seu caràcter era com un peu que aixafava tota dialèctica de l'acció a la manera de la Bhagavad Gita. Entre encebar el mate i que l'hi encebés la Maga no hi havia dubte possible. Però tot era divisible i admetia de seguida una interpretació antagònica: a caràcter passiu corresponia una màxima llibertat i disponibilitat, la mandrosa absència de principis i conviccions ho tornava més sensible a la condició axial de la vida (el que s'anomena un tipus penell) capaç de rebutjar per ganduleria però alhora d'omplir el buit deixat pel rebuig amb un contingut lliurement escollit per una consciència o un instint més oberts, més ecumènics per dir-ho així.
"Més hecumènics", va anotar prudentment Oliveira.
 A més, quina era la veritable moral de l'acció? Una acció social com la dels sindicalistes es justificava de sobres en el terreny històric. Feliços els que vivien i dormien en la història. Una abnegació es justificava gairebé sempre com una actitud d'arrel religiosa. Feliços els que estimaven el proïsme com a si mateixos. En tots els casos Oliveira rebutjava aquesta sortida del jo, aquesta invasió magnànima de la cleda aliena, bumerang ontològic destinat a enriquir en última instància a qui el deixava anar, a donar-li més humanitat, més santedat. Sempre s’és sant a costa d'un altre, etc. No tenia res a objectar a aquesta acció en si, però l’apartava desconfiat de la seva conducta personal. Sospitava la traïció tot just cedís als cartells als carrers o a les activitats de caràcter social; una traïció vestida de treball satisfactori, d'alegries quotidianes, de consciència satisfeta, de deure complert. Coneixia de sobres a alguns comunistes de Buenos Aires i de París, capaços de les pitjors vileses però rescatats en la seva pròpia opinió per "La lluita", per haver d'aixecar-se a mig sopar per córrer a una reunió social o completar una tasca. En aquestes gents l'acció social s'assemblava massa a una coartada, com els fills solen ser la coartada de les mares per no fer res que valgui la pena en aquesta vida, com l'erudició amb ulleres serveix per no assabentar-se que a la presó de l'altra carrer segueixen guillotinant a tipus que no haurien de ser guillotinats. La falsa acció era gairebé sempre la més espectacular, la qual desencadenava el respecte, el prestigi i les hestàtues heqüestres. Fàcil de calçar com un parell de sabatilles, podia fins i tot arribar a ser meritòria ("al cap i a la fi estaria tan bé que els algerians s'independitzessin i que tots ajudéssim una mica", es deia Oliveira); la traïció era d'un altre ordre, era com sempre la renúncia al centre, la instal·lació a la perifèria, la meravellosa alegria de la germanor amb altres homes embarcats en la mateixa acció. Allà on cert tipus humà podia realitzar-se com heroi, Oliveira se sabia condemnat a la pitjor de les comèdies. Llavors valia més pecar per omissió que per comissió. Ser actor significava renunciar a la platea, i ell semblava nascut per ser espectador en fila u." El pitjor", es deia Oliveira, "és que a més pretenc ser un espectador actiu i aquí comença la cosa"
Hespectador hactiu. Havia d'hanalitzar l'hassumpte a poc a poc. De moment, determinats quadres, determinades dones, determinats poemes, li donàven una esperança d'assolir algun cop una zona des de la qual li fos possible acceptar-se amb menys fàstic i menys desconfiança que per el moment. Tenia l'avantatge gens menyspreable de què els seus pitjors defectes tendien a servir-lo en això que no era un camí sinó la recerca d'un alt previ a tot camí. "La meva força està en la meva debilitat", va pensar Oliveira. "Les grans decisions les he pres sempre com màscares de fugida. "La majoria de les seves empreses (de les seves hempreses) culminaven not with a bang but a whimper; les grans ruptures , els bang sense tornada eren mossegades de rata acorralada i res més. La resta girava cerimoniosament, resolent-se en temps o en espai o en comportament, sense violència, per cansament -com la fi de les seves aventures sentimentals- o per una lenta retirada com quan es comença a visitar cada vegada menys a un amic, llegir cada vegada menys a un poeta, anar cada vegada menys a un cafè, dosant suaument el no res per no fer-se mal.
"A mi en realitat no em pot succeir res" pensava Oliveira. "No em caurà mai un test al coco". Per què llavors la inquietud, si no era la gastada atracció dels contraris, la nostàlgia de la vocació i l'acció? Una anàlisi de la inquietud, en la mesura del possible, al·ludia sempre a una descol·locació, a una excentració respecte a una espècie d'ordre que Oliveira era incapaç de precisar. Se sabia espectador al marge de l'espectacle, com estar en un teatre amb els ulls embenats; de vegades li arribava el sentit segon d'alguna paraula, d'alguna música, omplint-se d'ansietat perquè era capaç d'intuir que aquí hi havia el sentit primer. En aquests moments se sabia més proper al centre que molts que vivien convençuts de ser l'eix de la roda, però la seva era una proximitat inútil, un instant tantàlid que ni tan sols adquiria qualitat de suplici. Alguna vegada havia cregut en l'amor com a enriquiment, exaltació de les potències intercessores. Un dia es va adonar que els seus amors eren impurs perquè pressuposaven aquesta esperança, mentre que el veritable amant estimava sense esperar res fora de l'amor, acceptant cegament que el dia es tornés més blau i la nit més dolça i el tramvia menys incòmode. "Fins i tot de la sopa faig una operació dialèctica”, va pensar Oliveira. De les seves amants acabava per fer amigues, còmplices en una especial contemplació de la circumstància. Les dones començaven per adorar (realment l’hadoraven), per admirar (una hadmiració hil·limitada ), després alguna cosa les feia sospitar del buit, es tirava enrere i ell els facilitava la fugida, els obria la porta perquè s'anessin a jugar a una altra banda. En dues ocasions havia estat a punt de sentir llàstima i deixar-les amb la il·lusió de què l’entenien, però alguna cosa li deia que la seva llàstima no era autèntica, més aviat un recurs barat del seu egoisme i la seva mandra i els seus costums. “La Pietat està liquidant”, es deia Oliveira i les deixava anar, s'oblidava aviat d'elles.
Julio Cortázar. Rayuela, capítol 90. Traducció Maria J Cabrera

divendres, 2 de maig de 2014

Sessió de tarda

No només havia decidit deixar de ser la sessió de tarda, també havia arribat el moment de ser la protagonista.

Ella.

Sola.

Lliure.

Eterna.

dijous, 1 de maig de 2014

Ce mois de mai


Ce mois de mai, ce mois de mai
Ce mois de mai, ma verte cotte
Ce mois de mai, ma verte cotte
Ce mois de mai, je vetirai
De bon matin me léverai
Ce joli, joli, joli mai
De bon matin me levérai
Un saut, deus sauts, trois sauts
En rue je ferai
Pour voir si mon ami verrai
Je lui dirai qu'il me decotte
Me decottant le baiserai
Ce mois de mai, ce mois de mai
Ce mois de mai, ma verte cotte
Ce mois de mai, ma verte cotte
Ce mois de mai, je vetirai