Publicitat Google

dilluns, 31 de març de 2014

Pavana d'amor


Amor que tens ma vida
captiva on ton mirar,
ton cor m'atrau i em crida,
qui no et sabia estimar?
si tu no em dons conhort,
m'espera ja la mort.

Apropa't bella rosa
apropa't amor meu
no siguis desdenyosa
ja que el amor és teu.
No patiré mai més
si vols donar-me un bes,
no patiré mai més
si vols donar-me un bes.

Donzella graciosa
besant-te vull morir,
Qui el goig de ta besada
podria resistir?
Oh flor dels meus delits
florida en mos sentits,
oh flor dels meus delits florida
en mos sentits

Primer veuràs, cansada,
les ones de la mar
i el sol de llums daurades
deixar d'il·luminar,
ans que el meu pensament
t'oblidi un sol moment.

divendres, 28 de març de 2014

Change

Change by Tracy Chapman on Grooveshark
If you knew that you would die today
If you saw the face of God and Love
Would you change?
Would you change?
If you knew that love can break your heart
When you're down so low you cannot fall
Would you change?
Would you change?

How bad how good does it need to get?
How many losses how much regret?
What chain reaction
What cause and effect
Makes you turn around
Makes you try to explain
Makes you forgive and forget
Makes you change
Makes you change

If you knew that you would be alone
Knowing right being wrong
Would you change?
Would you change?
If you knew that you would find a truth
That brings a pain that can't be soothed
Would you change?
Would you change?

How bad how good does it need to get?
How many losses how much regret?
What chain reaction
What cause and effect
Makes you turn around
Makes you try to explain
Makes you forgive and forget
Makes you change
Makes you change

Are you so upright you can't be bent
if it comes to blows
Are you so sure you won't be crawling
If not for the good why risk falling
Why risk falling

If everything you think you know
Makes your life unbearable
Would you change?
Would you change?
If you'd broken every rule and vow
And hard times come to bring you down
Would you change?
Would you change?

If you knew that you would die today
If you saw the face of God and Love
Would you change?
Would you change?

Ventafocs

Havien passat molts anys però de tant en tant, quan hi pensava, encara no se’n sabia avenir. Asseguda cómodament al palau, la reina se sorprenia un cop més de la sort que havia tingut de joveneta. Primer que els representants del que aleshores era príncep es capfiquessin a emprovar la sabata a totes les noies del regne sense excepció, fins i tot a una minyona com ella. Després que les germanastres no aconseguissin impedir que li emprovessin la sabata. Encara més: que la sabata fos justament de la seva talla. Però sobretot el més sorprenent, el que encara ara li feia dibuixar un somriure al recordar-ho, era que el príncep s’empassés el conte que es va empescar per explicar que era ella la que havia perdut la sabata a la festa.

Daniel Boada. Llegit a: Microcontes

dimecres, 26 de març de 2014

Encara que no vingui la pluja

Un tro feble. Cels ennuvolats. Potser plourà.
Si és així, et quedaràs amb mi?
Encara que no vingui la pluja
seré aquí al teu costat
(Tanka japonès inclòs al Manyoshu)

Tingues més por de segons quina gent que de la soledat. M'ho dèieu en somnis en un paisatge de manga japonès, un congost de vertigen amb el riu al fons de tot i pedres de pissarra negra. No hi éreu però sí. A dins i al voltant i a través. Hi éreu com hi sou els dies que no us veig perquè el ritme diari se'ns menja la vida, com les tardes que l'atzar ens retroba en cruïlles impossibles o els vespres que una rodanxa de sushi em transporta a un tatami per a tres amb banda sonora i vi blanc i una olor inconfusible d'ametlles dolces. Era negra i fonda la nit que vau venir a calmar-me en somnis. Us havia acomiadat feia tot just un parell d'hores. M'havíeu conegut en els ulls el cansament i la il·lusió (no sé si vau dir il·lusió) i havíem enfilat la conversa amb placidesa, aliens a totes les tempestes. Jo tampoc no sabia que vindria, que apareixeria amb un estol de núvols grisos des de l'oest del meu paisatge més tenebrós i es quedaria una estona a fer-me companyia. No era feble el tro que vaig compartir amb vosaltres aquell vespre damunt la taula del bar, just després del llamp del malson, mentre anaven caient cerveses i m'escoltàveu en silenci.

Va ploure molt, després. Però sé que encara que no hagués vingut mai la pluja, encara seríeu aquí, al meu costat.

Sònia Moll. Llegit a: La bona confitura - Encara que no vingui la pluja

dimarts, 25 de març de 2014

L'ampolla mig plena

Un cop abaixada la persiana metàl·lica, l’amo del bar va ficar l’embut dins la primera ampolla de la lleixa i la va posar sota l’aixeta. Estava tan concentrat en el seu ritual de cada mes que no va ni sentir el grinyol de la porta del vàter ni les passes que se li acostaven sigil·losament. Del violent cop d’ampolla al cap clavat amb tota la ràbia del client que veu realitzades les seves sospites, però, sí que se’n va sentir; ara, per molt poca estona.

Del llit de l’hospital estant, cada vegada que amb grans esforços aconsegueix girar el cap i comprova que, palplantada fidelment al seu costat, hi continua tenint l’ampolla de sèrum, li ve un calfred de veure-la sempre mig plena.


El fem fatal. Llegit a: L'ampolla mig plena

dilluns, 24 de març de 2014

Espais blancs

A mi només em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Pere Calders

divendres, 21 de març de 2014

Com esteu, padrina?

Quan el regidor em preguntà “com esteu, padrina?”, vaig veure clar per què al meu poble no hi havia cap carrer amb nom de dona ni n’hi figurava cap a la llista de persones “il•lustres”. Si faig un repàs ràpid de la meva vida pública m’adono que vaig passar de ser la xica de cal Ferrer a la jove de cal Llauner; he estat la dona del Josep, la mare del Francesc , la padrina Maria i ara, per algun obscur gest afectuós que se m’escapa, només una padrina.
Com estic? Desencisada, tinc la sensació que ja vam lluitar per aconseguir alguns drets que tornen a ser reivindicacions i crec que donar la paraula a la dona no és convertir-la en aspirant a home “que construeix murs per defensar-se i n’enderroca per conquerir”. També hi ha éssers humans que som del parer que s’arrepleguen més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre.

gaia1. Llegit a: Relat "Com esteu, padrina?"

dijous, 20 de març de 2014

Sun is shining


“Sun is shining, the weather is sweet”
Bob Marley.

Arribes a la platja solitària, tu i la platja, i és d’hora però els de la brigada ja han instal·lat la sorra i les onades. Així que estires el pareo—la tovallola ja no es porta—i et desfàs del cabàs i la crema i les ulleres i tots els embalums, disposada al primer refrec d’estiu de la temporada. Dempeus, divises dues gavines al fons i un vaixell o una barca o Mallorca que es veu en un dia clar, et desfàs de la roba i restes nua, et desfàs dels cabells i de les celles i del pèl púbic; dius adéu a l’ epidermis, la dermis i l’hipodermis; et desentens de la musculatura i de l’ossamenta i al final t’estires quan tota tu ja només ets ànima.

Tens ganes de sol, perquè l’ ànima ha patit massa hiverns.

Aleix a estones. Llegit a: Pessigant núvols a estones

dimecres, 19 de març de 2014

Mary waits in silence


Mary Waits in Silence by Current 93 on Grooveshark
I shall return no more
The sea covers me
To pick gold from the skies
I shall wait between the spaces

I shall return no more
Imperium et nihil
The silence has folded
Inside and out

And Mary waits in silence
Imperium nihil est
In the gap between
His thought and his word

And something is finished
And something is born
In the place where words cease
In the moment when

Actions no longer matter
Oh the sky may darken
The curtain tear
She shall wait

Silver dust falls from her hair
Waits a span or a time
Sketches of her life swirl
Around her silence silent

The sounds of her silence
The forms that they take
They cover me still
My fingers twist in pain

Words are finished
And I come swiftly
And with a vengeance
And Mary waits in silence

dimarts, 18 de març de 2014

Microconte per a nens que odien els pallassos

“Emparant-se en la foscor d’un vespre sense lluna, el pallasso assassí de iaies estava a punt de cometre el seu vuitè crim a corda i navalla quan, de sobte, li va sonar el mòbil:

    - On ets?
    - Aaaa… al súper, fent unes compres.
    - Doncs agafa ous, patates i un enciam, que no en tenim.
    - D’acord.
    - Patates de fregir, no de les altres.
    - D’acord.
    - No et deixis res.
    - No, mama.
    - Mira que ets molt despistat.
    - Ja.
    - I afanya’t, que tanquen.
    - Sí, mama.

El pallasso assassí de iaies es va treure la perruca i el nas vermell, els va desar a la bossa de matar juntament amb la corda i la navalla, i se’n va anar remugant cap al súper abans no tanquessin. Ous, patates i un enciam. I les patates, sobretot, que siguin de fregir.”

davidabadú. Llegit a: Avui tampoc trauré la pols - Microconte per a nens que odien els pallassos

dilluns, 17 de març de 2014

Si tornes


Repetiré el meu nom i el teu també.
Me’ls diré en veu molt baixa, com un prec
o, tal volta, un conjur.
                                         De sobte et sento
molt a prop i el temor m’immobilitza
¿Ets dins meu? ¿Et perdré, potser, si em moc?
Em tanca els ulls un calfred i et contemplo
com a través dels vidres enllorats
d’una finestra.
                                    Pren-me tot, si tornes.

Miquel Martí i Pol


divendres, 14 de març de 2014

Gladiadors

Al revolt, sobre l’amfiteatre romà, un cotxe blanc, més gran que el seu, i que circula a velocitat suïcida, és a punt d’envestir-los de front. La conductora fa un cop de volant i l’altre cotxe continua, indiferent al perill causat. La mort no hauria estat gens gloriosa.

Carles Marquès. Llegit a: Carles Marquès - Seré breu - Els blocs de VilaWeb

dijous, 13 de març de 2014

Els gats

Els amants fervorosos i els savis austers
estimen per igual, en la seva maduresa,
els gats forts i dolços, orgull de la casa,
que com ells són cautelosos i com ells sedentaris.
 Amics de la ciència i de la voluptuositat,
busquen el silenci i l'horror de les tenebres;
l'Èreb s'hagués apoderat d'ells per a les seves correries fúnebres,
si haguessin pogut davant l'esclavitud inclinar la seva arrogància.
Adopten al somiar les nobles actituds
de les grans esfinxs esteses al fons de les solituds,
que semblen dormir-se en un somni sense fi; 
les seves entranyes fecundes són plenes d'espurnes màgiques,
i fragments d'or, com sorres fines,
espurnegen vagament en les seves místiques pupil·les.

Charles Baudelaire

dimecres, 12 de març de 2014

Notícia d'Hamelín

Qualsevol que hagi visitat Hamelín sap que en aquesta ciutat no hi queda una sola rata. No en veureu ni una, enlloc. Ni en els barris més desfavorits, ni al voltant dels contenidors d'escombraries, ni a les golfes, als soterranis o a les bodegues de les cases. I si us endinséssiu en les profunditats del clavegueram tampoc no en trobaríeu rastre. Cap rata, cap ratolí, ni tan sols un innocent ratolinet de camp. Tots els rosegadors han desaparegut de la ciutat.

El que hi ha a Hamelín –i en grans quantitats– són flautistes. N'hi ha per tot arreu, surten de sota les pedres. Dia i nit, l'aire d'Hamelín està impregnat del so sibilant de flautes dolces, travesseres, de Pan, flautins i xiulets. Pel xivarri que sura en l'ambient, el viatger sap que s'aproxima a Hamelín fins i tot abans de divisar el perfil de la torre Klütturm. Des que un cèlebre taumaturg va demostrar les propietats raticides del so de la flauta, no hi ha cap ciutadà que no hagi après a tocar aquest instrument.

Ara l'Hameliner Zeitung publica la notícia: en un edicte, l'alcalde demana algú capaç de combatre aquesta plaga. Algú que enviï els flautistes al fons del riu Weser, a fer companyia a les rates.


Jordi Masó Rahola. Llegit a La bona confitura: Notícia d'Hamelín

dilluns, 10 de març de 2014

Judici precipitat

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. Però no: el noi em va dir que s’havia equivocat de pis i em va demanar que li tornés la flor.


Pere Calders

divendres, 7 de març de 2014

A la cova

Quan Sant Jordi va arribar a la cova del drac, aquest ja s’estava escurant les dents. Havia fet tard. De la princesa només en quedaven les sabates. Què els diria, ara, a tota la gent? Què s’havia adormit? Un sant no reconeixeria mai una cosa així. Primer de tot es va enfadar amb el drac. No se suposava que s’havien de batre en duel per la princesa? Al drac li sabia molt de greu, li va explicar que la nit abans no havia sopat, que ell no arribava i... El Jordi havia de pensar alguna cosa, i ràpid: la gent esperava. I si diem que s’ha escapat?, va dir el drac. El Jordi li va recordar que la gent només volia veure dues coses: la princesa sana i estàlvia i al drac mort. El drac no veia massa clara la segona part del pla, i la primera era ja impossible. I si ell es disfressava de princesa, tornava a la ciutat amb el Jordi i deien a tots que el drac s’havia convertit en un roser? I s’ho van empassar.

Boldini. Llegit a: Microrelats

dijous, 6 de març de 2014

Sempre arribaràs a algun lloc

- Gat de Cheshire, podries dir-me, si us plau, quin camí he de seguir per sortir d'aquí?
- Això depèn en gran part del lloc on vulguis arribar - va dir el Gat.
- No m'importa gaire el lloc...-va dir l'Alícia.
- Llavors tampoc importa gaire el camí que prenguis - va dir el Gat.
- ... Sempre que arribi a algun lloc - va afegir l'Alícia com a explicació.
- Oh, sempre arribaràs a algun lloc - va assegurar el Gat -, si camines prou!

Lewis Carroll

dimecres, 5 de març de 2014

La noia del minuet

Fins fa poc, jo tenia una feina ben remunerada en el sector de les TIC. Vaig estudiar enginyeria informàtica, fins i tot vaig fer un màster en una universitat alemanya. Tot això no va servir de res quan l’empresa va decidir que no em renovava el contracte. Em vaig apuntar a fer de tot, des d’enquestador a netejavidres, fins que, de sobte, la meva vida va fer un gir inesperat. Aquell dia la meva agenda era d’una buidor esfereïdora i me’n vaig anar a passejar a les Rambles on l’escalfor humana i el batibull de llengües no et permeten sentir-te sol. Caminava encaboriat, pensant què fer amb la meva vida, quan em vaig quedar palplantat davant del teatre del Liceu. Hi havia la noia més preciosa que havia vist mai. Duia un vestit amb mirinyac que hauria fet glatir madame de Pompadour. Al cap, una perruca de cabells blancs com la neu, amb uns tirabuixons que la feien d’allò més encantadora. Al seu voltant hi havia congregada una multitud que admirava com la noia ballava un minuet. Dansava una estona i s’aturava. Si algú li llançava una moneda, feia una graciosa reverència acompanyada d’un somriure i tornava a ballar. M’hi vaig passar molta estona embadocat, mirant-la, fins que ella va plegar i va preguntar-me si jo era el substitut. Aquell era un lloc privilegiat. No estava pas disposada que ningú se l’apropiés. Li havia sortit una feina de tardes i necessitava que algú li fes la substitució mentre ella no hi era. «Com he de ser jo el substitut si no sé fer res!», li vaig dir. «Doncs aguditza l’enginy», em va contestar.
I ara sóc aquí, just davant del Liceu, convertit en un temible home llop alienígena, que encén llumetes de colors quan algú té la bondat de deixar una moneda i gruny amb força mala llet quan els vianants l’ignoren. I cada dia afegeixo  una faceta nova al monstre fruit de la meva imaginació. I trobo que m’agrada. I el calaix funciona tot i la crisi. I és que la noia del minuet té raó: calen molts pallassos per fer-nos oblidar com n’és d’avorrida, la vida.


Mercè Bagaria. Llegit a: La vida breu: La noia del minuet

dimarts, 4 de març de 2014

Intuició masculina

Ella viu al tercer, només un pis a sota del seu, però accedeix al bloc per una altra escala i des d’un altre carrer. Va començar a estimar-la poc temps després d’instal•lar-se a l’edifici, aviat farà un any: el captivà de seguida la seu veu harmoniosa interpretant cançons, a qualsevol hora del dia, en un idioma estrany. Durant aquest temps es va anar formant una imatge d’ella, inspirada en la que projectava la seva silueta en el vidre esmerilat de la cuina, única peça del pis que dóna al celobert.

Avui, en tornar de l’oficina i després de tres tardes consecutives d’anar amunt i avall indecís per la vorera, s’ha armat de valor i ha penetrat al vestíbul de l’escala on ella viu. Mentre ho feia, s’ha sentit per un instant com el patètic protagonista d’una mediocre novel•la rosa. Un cop assolit l’objectiu de despistar la portera dient-li que anava al dentista de l’entresòl, ha revisat un per un els rètols de totes les bústies. Per fi, ha localitzat el seu nom i la seva professió: “Olga Kuznetsova, professora de rus”. Tremolant de l’emoció, hi ha introduït una nota manuscrita que duia plegada a la butxaca: “Mai t’he vist i en canvi et conec, no et conec i en canvi t’estimo”, un fragment d’un relat de Hermann Hesse el títol del qual ha oblidat, com també el tràgic destí del seu protagonista.

S’ha dirigit a grans gambades cap al carrer sense acomiadar-se de la portera, que se l’ha quedat mirant amb estranyesa. Quan era a punt de sortir, s’ha obert la porta vidriera i al davant seu ha aparegut una velleta petitona de rostre agradable i posat refinat, vestida amb un alegre conjunt rosa i un barret del mateix color. La dona l’ha saludat amb una lleu inclinació de cap i tot seguit, amb un to de veu que li ha resultat familiar, li ha desitjat bona tarda.

Akim. Llegit a: Relats en català. Intuició masculina

dilluns, 3 de març de 2014

Cultura popular

A Mallerenga del Òbits, un poble de vint-i-tres habitants, l'alcalde, amb l'ajuda d'un veí, ha reconstruït un antic celler per destinar-lo a Biblioteca Pública.

–Mentre no arriben els volums cedits per la Generalitat –ha dit la primera autoritat local–, aprofitarem els estants per guardar-hi les begudes i instal·lar-hi la tele. Tanmateix fer el vermut amb llibres és un plaer destinat a una minoria


Josep-Ramon Bach. Llegit a: La bona confitura: Cultura popular