Publicitat Google

divendres, 28 de febrer de 2014

Der Traum ein Leben

El diàleg va tenir lloc a Adrogué. El meu nebot Miquel, que tindria cinc o sis anys, estava assegut a terra, jugant amb la gata. Com cada matí, li vaig preguntar:
- Què vas somiar ahir a la nit?
Em va contestar:
-He somiat que m'havia perdut en un bosc i que per fi vaig trobar una caseta de fusta. Es va obrir la porta i vas sortir tu. -Amb sobtada curiositat em va preguntar: - Digue'm, què estaves fent en aquesta caseta?

Francisco Acevedo. Traducció Maria J Cabrera

dijous, 27 de febrer de 2014

Amor d'estiu

Què hi fa que se’m comenci a mullar la panxa i que em comenci a venir pixera? (Nota mental: hi ha cap relació entre una cosa i l’altra? Bah, un altre misteri sense resoldre, com si el d’aquests enamoraments sobtats no em fes patir prou.) Però he d’aguantar, he d’aguantar fins que ella, la deessa, faci mitja volta, es mogui inquieta, cridi el meu nom amb aquell accent encantador i torni corrent cap a mi.

Perquè correrà cap aquí on érem fa un moment, n’estic segur. I quan em vegi, estirat davant les seves ulleres fosques, amb un turonet de sorra davant de cada ull, esperant-la amb el meu aire exòticomediterrani, riurà, n’estic segur. Em dirà “que ets ximple, ens acabem de conèixer i ja te’n fots de mi”, se m’estirarà al costat, l’abraçaré i…

Però vols fer el favor de girar-te, que ja em noto xops els pantalons!

I si la molt bleda s’ha quedat embadalida mirant la posta de sol i no es recorda de mi? I si ha quedat amb algú altre? I si el vent que bufa arran de platja en sentit contrari del que bufa al cel i esfilagarsa aquest nuvolot gegant ha creat un remolí que me l’ha trastocada?

[Plors ofegats; aproximadament un quart d’hora]

Ai, merda, però si aquestes ulleres són graduades. I que lluny que és ja la mal parida. Ves que no s’acabi perdent i no trobi l’hotel fins demà passat. En fi, jo me’n vaig a pixar.

Llegit a: Amor d'estiu | Pedregar Edicions

dimecres, 26 de febrer de 2014

balancí

el vell pescador, quan es jubilà, es va fer un balancí amb la fusta de la seva barca, que el transportes cada dia a aquell moviment al mar

Jesús Benavides. Llegit a: micro contes

dimarts, 25 de febrer de 2014

Paraules intraduïbles

Waldeinsamkeit (alemany)
Sentiment de solitud al mig del bosc.
Cualacino (italià)
Marca que deixa una copa freda a la taula.
Komorebi (japonès)
Llum del sol que es filtra a través dels arbres.
почемучка / Pochemuchka (rus)
Persona que fa moltes preguntes.
Forelsket (noruec)
Eufòria que es sent en enamorar-se per primer cop.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Mentides

Mentides by Obrint Pas on Grooveshark
Mentides als dies mentides als anys
als temps de silenci i als de soledat
mentides als barris, places i mercats
al futur dels pobles i a la gent del camp

Mentides als joves, obrers i estudiants
a les seues lluites i als vells milicians
mentides als presos i als represaliats
i a les esperances dels afusellats

Tot era mentida al país dels farsants
fins que la veritat els esclatà a les mans
van fer eleccions i la van derrocar
i la gran mentida tornà a començar

Trencant el mur de les mentides del seu món
Obrirem noves escletxes on cresquen les il·lusions
Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
Atacant sempre de front les mentides del seu món

Mentides de guerres mentides de morts
als llibres d´història i als televisors
mentides de llengües, banderes i noms
mentiren al poble mentiren al món

mentides als comptes dels ajuntaments
i a les grans poltrones dels seus parlaments
mentides en forma d´urbanitzacions
i xalets de luxe entre camps de golf

Tot era mentida al país dels farsants
fins que la veritat els esclatà a les mans
van fer eleccions i la van derrocar
i la gran mentida tornà a començar

Trencant el mur de les mentides del seu món
Obrirem noves escletxes on cresquen les il·lusions
Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
Atacant sempre de front les mentides del seu món

dijous, 20 de febrer de 2014

L'assassí

L’assassí viu al pis de dalt, es el meu veí. Es per això que cada nit he de tancar la porta amb clau. Estic segur que ell es l’assassí, sempre arriba molt tard, quan tothom dorm menys jo, que l’espero pacientment al rebedor de casa. Quan sento les seves pesades passes que s’acumulen als graons de l’escala, estic tens. Sé que ve de matar algun innocent, i em fa por que entri a casa meva i em mati. El veig per l’espiell de la porta, puja gansonerament cap a casa seva. Probablement el pes dels seus crims li fa portar aquest pas feixuc. Escolto fins que sento que tanca la porta del seu segur atrotinat apartament. Espero. Trec el cap per la finestra del celobert i sento com tira la cadena del wàter i es renta les mans, suposo que brutes de sang de la seva darrera víctima. Miro enlaire i veig que tanca el llum. Quan estic segur que dorm tanco la porta amb clau.

Però se’m fa pesat cada nit pujar fins al pis del meu veí i tancar la seva porta amb clau, per què no surti i vingui a casa a matar-me.

Pep Homar. Llegit a: La bona confitura: L'assassí

dimecres, 19 de febrer de 2014

I d'improvís, el cel

L'home va arribar fet una fúria al taulell de reclamacions del Cel. Estava indignat per haver patit –com ell mateix va dir– “una mort prematura, estúpida i injusta”. El senyor, refusant el seu destí, no parava de protestar a l'àngel ros que hi havia al mostrador. El querubí es va limitar a contestar:

–Tranquil·litzi's senyor, són coses que passen... Tothom té dret a tenir uns dies de vacances a la vida, inclús el seu àngel de la guarda.

David Valle. Llegit a: La bona confitura: I d'improvís, el cel

dimarts, 18 de febrer de 2014

El passadís de l'avió

Sempre que viatjava sola en avió es preguntava què anaven a fer tota aquella gent que compartia el mateix vol. Procurava demanar finestra i contemplar amb discreció com anaven entrant els passatgers pel passadís, que es convertia, per una estona, en una espontània passarel·la de la vida. Si hagués estat el mes d’agost, deduiria que tota aquella gent feien turisme, però en un vulgar dimecres de febrer, gris i anodí, què anaven a fer tota aquella gent a Milà?. Li hagués agradat agafar un micro i posar-se a l’entrada del finger a preguntar-ho: a veure, vostè per quin motiu viatja?. Els dies que estava més inspirada entretenia la solitud amb la observació de l’espècie humana i els seus curiosos comportaments, intentant endevinar - o inventar-se- els motius de viatge de cadascú, segons com vestien, com caminaven o com arrossegaven els trollers de marca. Quan anava sola pel món tendia a estar més reflexiva i a mirar-se la realitat com si fos un espectador convidat i no formés part del paisatge. Algun cop resseguia amb els ulls pel passadís algun personatge interessant, simplement per l’estil. Llavors desitjava que per atzar li toqués seure just al seu costat, com en aquelles escenes de les pel·lícules en què està cantat que els dos protagonistes són apunt de topar.

Mireia Rosich. Extracte del conte "Cremona". Llegit a: Art and life

dilluns, 17 de febrer de 2014

El diari a diari

Un senyor agafa el tramvia després de comprar el diari i posar-se'l sota el braç. Mitja hora més tard baixa amb el mateix diari sota el mateix braç.

Però ja no és el mateix diari, ara és un munt de fulls impresos que el senyor abandona en un banc de la plaça.

Tot just queda sol en el blanc, el munt de fulls impresos es converteix una altra vegada en un diari, fins que un noi el veu, el llegeix, i el deixa convertit en un munt de fulls impresos.

Tot just queda sol al banc, el munt de fulls impresos es converteix altra vegada en un diari, fins que una dona el troba, el llegeix, i el deixa convertit en un munt de fulls impresos. Després se l'emporta a casa i en el camí el fa servir per empaquetar mig quilo de bledes, que és per al que serveixen els diaris després d'aquestes inquietants metamorfosis.

Julio Cortázar. Històries de cronopis i de fames. Traducció Maria J Cabrera

dissabte, 15 de febrer de 2014

Viatges



Quan els fames surten de viatge, els seus costums en pernoctar en una ciutat són els següents: Un fama va a l'hotel i esbrina cautelosament els preus, la qualitat dels llençols i el color de les catifes. El segon es trasllada a la comissaria i elabora una acta declarant els mobles i immobles dels tres, així com l'inventari del contingut de les seves valises. El tercer fama va a l'hospital i copia les llistes dels metges de guàrdia i les seves especialitats.

Acabades aquestes diligències, els viatgers es reuneixen a la plaça major de la ciutat, es comuniquen les seves observacions, i entren al cafè a prendre un aperitiu. Però abans es prenen de les mans i dansen en rotllana. Aquesta dansa rep el nom de "Alegria dels fames".

Quan els cronopis van de viatge, troben els hotels plens, els trens ja han marxat, plou a crits, i els taxis no els volen portar o els cobren preus altíssims. Els cronopis no es desanimen perquè creuen fermament que aquestes coses li passen a tothom, ia l'hora de dormir es diuen entre ells: "La ciutat, la bellíssima ciutat". I somien tota la nit que a la ciutat hi ha grans festes i que ells hi són convidats. L'endemà s'aixequen contentíssims, i així és com viatgen els cronopis.

Les esperances, sedentàries, es deixen viatjar per les coses i els homes, i són com les estàtues que cal anar a veure-les perquè elles ni es molesten.

Julio Cortázar. Històries de cronopis i de fames. (Traducció Maria J Cabrera)

divendres, 14 de febrer de 2014

Agdistis

Segons la mitologia grega, Agdistis era una criatura hermafrodita fruit de la violació de Zeus a Cibeles. Representa el caos i la natura incontrolable.

Els déus estaven temorosos d'ell/ella i el/la van castrar. Els genitals van ser llançats sobre la terra, d'on va créixer un ametller.

La nàiade Nana va quedar embarassada en caure-li una ametlla a la falda mentre era asseguda sota les seves branques.

dijous, 13 de febrer de 2014

No obeir

No obeir by Mishima on Grooveshark
Si véns a ballar amb mi aquesta nit
tan càlida i estelada
i admets que no va ser un error de càlcul
l'última vegada,
podríem jugar al joc,
podríem jugar al joc....

Si finalment tens por perquè has vist amb mi
l'altra cara fosca de la jugada
espero que sabràs entendre que no em cregui
que era jo qui s'equivocava.
No hi ha encara prou cançons
per saber quan, ni amb qui, ni com.
No hi ha encara prou cançons
per saber si és veritat que sí
podríem jugar al joc,
podríem jugar al joc...

De no dir el que criden els ulls,
no seguir el camí de les mans,
no sentir el que proclama el cos,
no obeir el que ens indica el cor.

de no dir el que criden els ulls,
no seguir el camí de les mans,
no sentir el que proclama el cos,
no obeir el que ens indica el cor.

Podríem jugar al joc,
podríem jugar al joc...

De no dir el que criden els ulls,
no seguir el camí de les mans,
no sentir el que proclama el cos,
no obeir el que ens indica el cor.

De no dir el que criden els ulls,
no seguir el camí de les mans,
no sentir el que proclama el cos,
no obeir el que ens indica el cor.
no obeir el que ens indica el cor.
no obeir el que ens indica el cor.

dimecres, 12 de febrer de 2014

Un vi excepcional

Era més que un vi bo, era un vi excepcional. La comarca, l'anyada, la conservació... totes les variables havien confluït fent d'aquest un vi únic, d'altíssima qualitat. I com que era un vi tan bo, calia una ocasió igual de bona per assaborir-lo.

Però passaven els anys i l'ocasió no arribava. És més, anaven passant els anys i els motius d'alegria eren menys, i de menor intensitat. Però tampoc les penes eren tan grans, i un vi tan bo només podia ofegar penes de gran magnitud. Cap gran tragèdia ni cap gran alegria l'acompanyà en els darrers anys de la seua vida.

Passà el temps i l'ocasió no es presentà. Avui en dia els seus néts tenen un vinagre excepcional, que amanirà la verdura que estigui a l'alçada de l'ocasió.

Josep. Llegit a: un blog imprescindible Descans: el blog d'un home que descansa: Un vi excepcional

dimarts, 11 de febrer de 2014

Biografies

Després de llegir una cinquantena de biografies, i després d'haver-ne escrit vuit per encàrrec, va arribar a la conclusió que la vida és una gran pèrdua de temps.

I que duri la pèrdua!

Josep. Llegit a: un blog imprescindible Descans: el blog d'un home que descansa: Biografies

dilluns, 10 de febrer de 2014

Nit, dia, hivern, estiu

Orió brilla intensament davant meu, puc veure clarament cada estrella de la constel·lació en forma de rellotge de sorra. Evidentment és de nit i no vull que el matí arribi mai davant de tal meravella de cel, però és inevitable l’arribada del sol. De sobte passa quelcom estrany, el cel comença a desfer-se, les estrelles cauen com gotes de pluja, unint-se en petits rierols platejats que desemboquen en rius cada cop més grans, jo em quedo bocabadat… la nit i el dia havien desaparegut en un mar de colors intensos on nedo alegrament.

Neva a fora, per la finestra observo els flocs omplint el carrer d’una catifa blanca completament inútil a la ciutat. Tot i així la gent surt a divertir-se, com si mai haguessin vist tal cosa. Penso aleshores en l’estiu, aquells dies calorosos on no hi ha manera de treure’s la xafogor de sobre… i començo a suar. Surto corrents al carrer, necessito treure’m aquella sensació del cos, però a cada passa la neu es fon i el hivern es barreja amb l’estiu gradualment. De la neu a la pluja i de la pluja a un sol imponent que asseca el terra. Els arbres passen d’estar nus a tenir totes les branques plenes de fulles i ocells piulant alegrement. Les persones són cebes a un costat i van quasi despullades a l’altre, en un juguen amb la neu, en l’altre amb la font… l’aigua sembla ser el punt d’unió entre aquesta mescla surrealista, on les boles blanques passen a ser globus d’aigua de colors diversos. I posats a fer, m’ajunto a aquella guerra inofensiva, alegrament.

Dins del llenguatge tenim algunes expressions on fem de la llum i la calor coses positives i de la foscor i el fred quelcom negatiu… això és fruit de la tradició cultural, els nostres avantpassats estaven obsessionats amb aquestes diferències, però en l’actualitat cal? Suposo que alguns pensareu que la riquesa d’una llengua la forma en part l’herència del passat, tot i això sóc del parer que la riquesa també la podem formar nosaltres, creant noves expressions que substitueixin a les que ja comencen a mancar de sentit. La nit ja no és perillosa, o tant perillosa com en el passat, el hivern és igual de positiu que l’estiu, ja que tenim formes eficients per evitar el fred i d’aconseguir menjar. L’esperança que cada cop que arriba la nit, el dia tornarà, que la llum tornarà, em porta a pensar en un llenguatge amb connotacions religioses, la llum… déu és l’esperança, i vivint en la postmodernitat, en la època posterior a la mort de déu i del final de la metafísica, no crec que déu hi tingui gaire cabuda en les nostres vides.

Per això som nosaltres, les generacions digitals que tenim l’esperança un pèl tocada de mort, els que hem de cercar formes alternatives d’expressar-la, i de trobar-la. El llenguatge està viu, i som nosaltres els que li donem vida. Però si no el millorem, si no creem noves metàfores, poc a poc perdrà la seva riquesa i el gran vocabulari quedarà acotat a un petit gruix de paraules, aquelles que més utilitzem. Cada mot, cada frase feta, té una història de fons… cada text, cada obra del passat, ens dóna una visió del pensament d’aleshores. Però clar, nosaltres copsem el passat des de la nostra pròpia realitat, cosa que a filosofia van començar a ser conscients a partir de la segona meitat del s.XX. Ara estic divagant…

El sol ja no sortirà cada dia perquè no ens preocupa si la nit és interminable, juguem amb el llenguatge! Les paraules porten massa temps avorrides d’estar tancades en un calaix! Estan assedegades de noves construccions lingüístiques cansades de veure com només es progressa en la ciència i la poesia sembla enquistada en el passat.

- He trobat feina!- digué en Bernat.

- A si? De què?- va respondre l’Àgata.

- M’han contractat per contar les onades del mar. No paguen molt bé, però és feina.

- No si ja… ja saps, en temps de guerra, a qualsevol forat se li diu trinxera.

- Tens tota la raó, estimada Àgata, tens tota la raó…

conjuntbuit. Llegit a: conjuntbuit « ø!

dissabte, 8 de febrer de 2014

Projectes

 
Escriu els seus projectes vora el mar; a la sorra de la platja.


Xavier Sanjuan. Llegit a: projectes - unmicrorelataldia

divendres, 7 de febrer de 2014

Càsting

Els aspirants a trepitjadors de raïm s'esperaven amb els peus inquiets. La primera a provar sort va ser una balladora de claqué. Massa ritme. El segon, un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. Al final la plaça es va atorgar a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.


Pau Jordà. Llegit a: Concurs de microrelats en català-Tocats de Lletra 2011

dijous, 6 de febrer de 2014

Happy

Happy by Pharrell Williams on Grooveshark
It might seem crazy what I'm about to say
Sunshine she's here, you can take away
I'm a hot air balloon, I could go to space
With the air, like I don't care baby by the way

Because I'm happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I'm happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I'm happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I'm happy
Clap along if you feel like that's what you wanna do

Here come bad news talking this and that
Yeah, give me all you got, don't hold back
Yeah, well I should probably warn you I'll be just fine
Yeah, no offense to you don't waste your time
Here's why

Because I'm happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I'm happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I'm happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I'm happy
Clap along if you feel like that's what you wanna do

Happy, bring me down
Can't nothing, bring me down
Love is too happy to bring me down
Can't nothing, bring me down
I said bring me down
Can't nothing, bring me down
Love is too happy to bring me down
Can't nothing, bring me down
I said

Because I'm happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I'm happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I'm happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I'm happy
Clap along if you feel like that's what you wanna do

Because I'm happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I'm happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I'm happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I'm happy
Clap along if you feel like that's what you wanna do

Happy, bring me down
Can't nothing, bring me down
Love is too happy to bring me down
Can't nothing, bring me down
I said

Because I'm happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I'm happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I'm happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I'm happy
Clap along if you feel like that's what you wanna do

Because I'm happy
Clap along if you feel like a room without a roof
Because I'm happy
Clap along if you feel like happiness is the truth
Because I'm happy
Clap along if you know what happiness is to you
Because I'm happy
Clap along if you feel like that's what you wanna do

dimecres, 5 de febrer de 2014

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

Rosa Leveroni

dimarts, 4 de febrer de 2014

La rendez-vous de Joan Coromines i Josep Comas i Solà al Marqués del Duero

El savi es quedà rumiant una bona estona. Sobre la taula, unes peles d'ametlles torrades dibuixaven un mapamundi inversemblant i un porronet de vi ranci apuntava a les agulles d'un rellotge de paret que ara marcava un nou quart d'hora. De sobte, se sentí el traginar del 19 i els fils elèctrics del tramvia llampegaren sobre l'ombrívol menjador del restaurant del capdamunt del Marqués del Duero. “Parlar de la seva naturalesa primera sembla quelcom d'aberrant. De fet, en si, remeten a ens tan impensables com aquells que no tenen nom. Impensables, és clar, si ens malfiem del joc del cuplet i la poesia cortesana, de la seducció de les grans narracions messiàniques o espiritistes, i de la fe en la iteració i el diferencial”. I, tot resseguint repetidament un ∞ sobre un dels continents de restes de fruita seca, afegí: “Tanmateix, el català sempre pot respondre sorneguer a la ciència que l'infinit simplement i col•loquialment és un vuit transposat”. El jove filòleg Coromines alçà l'esguard envers Comas i Solà, i el popular astrònom somreia amb tebiesa. “De fet, des que conec els seus treballs, que tant admiro i tants béns han de reportar en la impertèrrita cerca de la resposta a 'd'on venim', he volgut preguntar-li quina és, segons vostè, la naturalesa primera de l'infinit i del buit? El savi es quedà rumiant una bona estona. Sobre la taula...

Antonio Triquell. Llegit a: Microrelat adult català - La rendez-vous de Joan Coromines i Josep Comas i Solà al Marqués del Duero

dilluns, 3 de febrer de 2014

Proverbis xinesos

Quan un gos borda a una ombra, deu mil gossos fan d’ella una realitat.

Besar és com beure aigua salada: beus i augmenta la teva set.

Aquell qui domina als demés és fort, aquell qui es domina a sí mateix és poderós.

Si fas plans per un any, sembra arròs. Si els fas per dos lustres, planta arbres. Si els fas per tota la vida, educa a una persona.