Publicitat Google

dilluns, 25 d’agost de 2014

Una carta d'amor


Tot el que de tu voldria
és tan poc en el fons
perquè en el fons és tot

com un gos que passa, un turó,
aquestes coses de res, quotidianes,
espiga i cabellera i dos terrossos,
l'olor del teu cos,
el que dius de qualsevol cosa,
amb mi o contra meu,

tot això és tan poc
jo ho vull de tu perquè t'estimo.

Que miris més enllà de mi,
que m'estimis amb violenta exclusió
del demà, que el crit
de la teva entrega s'estavelli
a la cara d'un cap d'oficina,

i que el plaer que junts inventem
sigui un altre signe de la llibertat


Julio Cortázar. Traducció Maria J Cabrera

divendres, 15 d’agost de 2014

Lautréamont

És mitjanit; ja no es veu cap més òmnibus entre la Bastille i la Madeleine. M’equivoco; aquí de sobte n’apareix un, com si sorgís de sota terra. Els pocs vianants ressagats se’l miren amb atenció, perquè, aparentment, no sembla igual a cap altre. A l’imperial seuen homes que tenen l’ull immòbil, com el d’un peix mort. Estan apilotats els uns contra els altres, i sembla que hagin perdut la vida; per la resta, no s’ha excedit el nombre reglamentari. Quan el cotxer dóna un cop de fuet als cavalls, hom diria que és el fuet que li mou el braç, i no pas el braç el fuet. Quin sentit té aquest compost d’éssers estranys i muts? Potser són habitants de la lluna? En alguns moments hom tindria la temptació de creure-ho; ara bé, més aviat semblen cadàvers. L’òmnibus, que té pressa d’arribar a l’última estació, devora l’espai, i fa cruixir l’empedrat… S’escapa!… Però, una massa informe el persegueix amb acarnissament, seguint-li les petges, entre la pols. «Pareu, us ho suplico; pareu… tinc les cames inflades d’haver caminant durant tot el dia… no he menjat res des d’ahir… els meus pares m’han abandonat… ja no sé què fer… estic decidit a tornar a casa, i hi arribaria de seguida, si em féssiu lloc… sóc una criatura de vuit anys, i confio en vosaltres…» S’escapa!… S’escapa!… Però una massa informe el persegueix amb acarnissament, seguint-li les petges, entre la pols. Un dels homes, d’ull fred, dóna un cop de colze al seu veí, i sembla que li expressi el seu descontentament per aquests gemecs, de timbre argentí, que li arriben fins a l’orella. L’altre abaixa el cap d’una manera imperceptible, en forma d’aquiescència, i es torna a sumir tot seguit en la immobilitat del seu egoisme, com una tortuga en la seva closca. Tot indica, en les faccions dels altres viatgers, uns sentiments idèntics als dels dos primers. Els crits encara es fan sentir durant dos o tres minuts, més penetrants a cada segon. Es veuen tot de finestres que s’obren sobre el bulevard, i una cara astorada, amb un llum a la mà, després d’observar la calçada, tanca el finestró amb ímpetu, per no tornar a aparèixer més… S’escapa!… S’escapa!… Però una massa informe el persegueix amb acarnissament, seguint-li les petges, entre la pols. Només un jove, sumit en un somieig, enmig d’aquests personatges de pedra, sembla experimentar compassió pel desgraciat. No gosa aixecar la veu a favor de l’infant, que creu poder-lo atènyer, amb les seves menudes cames adolorides, car els altres homes li llancen mirades de menyspreu i d’autoritat, i sap que no pot fer res contra tots. Amb els colzes repenjats als genolls i el cap entre les mans, es pregunta, estupefacte, si això és el que hom anomena la caritat humana. Reconeix llavors que només es tracta d’una vana paraula, que ni tan sols ja no es troba al diccionari de la poesia, i admet amb franquesa el seu error. Es diu: «Efectivament, per què interessar-me per una criatura? Deixem-la de banda.» Tanmateix, una llàgrima cremant ha rodolat per la galta d’aquell adolescent, que acaba de blasfemar. Es passa penosament la mà pel front, com si volgués apartar-ne un núvol l’opacitat del qual li enfosqueix la intel·ligència. S’agita, però en va, en el segle en el qual ha anat a parar; sent que no hi està al seu lloc, i tanmateix no en pot sortir. Presó terrible! Fatalitat odiosa! Lombano, des d’aquell dia estic content de tu! No parava d’observar-te, mentre el meu rostre respirava la mateixa indiferència que la dels altres viatgers. L’adolescent s’aixeca, amb un moviment d’indignació, i vol marxar per no haver de participar, ni que sigui involuntàriament, en una mala acció. Li faig un senyal, i torna a posar-se al meu costat… S’escapa!… S’escapa!… Però una massa informe el persegueix amb acarnissament, seguint-li les petges, entre la pols. Els crits s’aturen de sobte, car l’infant ha tocat amb el peu una llamborda bonyeguda, i, en caure, s’ha fet una ferida al cap,. L’òmnibus ha desaparegut a l’horitzó, i ja només es veu el carrer silenciós… S’escapa!… S’escapa!… Però una massa informe el persegueix amb acarnissament, seguint-li les petges, entre la pols. Mireu aquest drapaire que passa, arquejat sobre la seva llanterna pàl·lida; hi ha més cor en ell que en tots els seus semblants de l’òmnibus. Acaba d’aixecar l’infant de terra; podeu estar segurs que el guarirà, i que no l’abandonarà, com han fet els seus pares. S’escapa!… S’escapa!… Però, des d’on es troba, l’esguard penetrant del drapaire el persegueix amb acarnissament, seguint-li les petges, entre la pols!… Raça estúpida i ximple! Et penediràs d’actuar així. Sóc jo qui t’ho diu. Te’n penediràs, au!, te’n penediràs. La meva poesia no consistirà en res més que en atacar, per tots els mitjans, l’home, aquesta fera salvatge, i el Creador, que no hauria hagut d’engendrar semblant xusma. Els volums s’amuntegaran sobre els volums, fins al final de la meva vida i, així i tot, només s’hi trobarà aquesta única idea, sempre present a la meva consciència!

Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, «Els cants de Maldoror», cant II, estrofa 4. Traducció Ricard Ripoll. Llegit a: Visat - Els cants de Maldoror

dimarts, 5 d’agost de 2014

Fitxa


Model de fitxa del Club.
Gregorovius, Ossip.
Apàtrida.
Lluna plena (costat oposat, invisible en aquell aleshores presputnik): cràters, mars, cendres?
Tendeix a vestir de negre, de gris, de marró. Mai se l'ha vist amb un vestit complet. N'hi ha que afirmen que en té tres però que combina invariablement la jaqueta d'un amb els pantalons d'un altre. No seria difícil verificar açò.
Edat: diu tenir quaranta-vuit anys.
Professió: intel·lectual. Tia àvia envia mòdica pensió.
Carte de séjour AC 3456923 (per sis mesos, renovable. Ja ha estat renovada nou vegades, cada vegada amb més dificultat).
País d'origen: nascut a Borzok (partida de naixement probablement falsa, segons declaració de Gregorovius a la policia de París. Les raons de la seva presumpció consten al promptuari).
País d'origen: l'any del seu naixement, Borzok formava part de l'imperi austrohongarès. Origen magiar evident. A ell li agrada insinuar que és txec.
País d'origen: probablement Gran Bretanya. Gregorovius hauria nascut a Glasgow, de pare marí i mare terrícola, resultat d'una escala forçosa, una estiba precària, stout ale i complaences xenofiliques excessives per part de Miss Marjorie Babington, 22 Stewart Street.
A Gregorovius li agrada establir una picaresca prenatal i difama a les seves mares (en té tres, segons la borratxera) atribuint-les costums llicenciosos. La Herzogin Magda Razenswill, que apareix amb el whisky o el conyac, era una lesbiana autora d'un tractat pseudocientífic sobre la carezza (traducció a quatre idiomes). Miss Babington, que ectoplasmitza amb el gin, va acabar de puta a Malta. La tercera mare és un constant problema per Etienne, Ronald i Oliveira, testimonis de la seva esfumada aparició via Beaujolais, Côtes du Rhône o Bourgogne Aligoté. Segons els casos es diu Galle, Adgalle o Minti, viu lliurement a Hercegovina o Nàpols, viatja als Estats Units amb una companyia de vodevil, és la primera dona que fuma a Espanya, ven violetes a la sortida de l'Òpera de Viena, inventa mètodes anticonceptius, mor de tifus, està viva però cega a Huerta, desapareix juntament amb el xofer del Tsar en Tsarskoie-Selo, extorsiona el seu fill en els anys de traspàs, cultiva la hidroteràpia, té relacions sospitoses amb un capellà de Pontoise, ha mort, en néixer Gregorovius, que a més seria fill de Sants Dumont. De manera inexplicable els testimonis han notat que aquestes successives (o simultànies) versions de la tercera mare van sempre acompanyades de referències a Gurdiaeff, a qui Gregorovius admira i detesta pendularmente.


Julio Cortázar. Rayuela, capítol 65. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 29 de juliol de 2014

Principi d'incertesa

I així és com qui ens il·luminen són els cecs.
Així és com algú, sense saber-ho, arriba a mostrar-te irrefutablement un camí que per part seva seria incapaç de seguir. La Maga no sabrà mai com el seu dit apuntava cap a la fina ratlla que esbocina el mirall, fins a quin punt certs silencis, certes atencions absurdes, certes carreres de centpeus enlluernat eren el sant i senya per al meu ben plantat estar en mi mateix, que no era estar enlloc. En fi, això de la fina ratlla... Si vols ser feliç com em dius / No poetitzis, Horacio, no poetitzis.
Vist objectivament: Ella era incapaç de mostrar res dins del meu terreny, fins i tot al seu girava desconcertada, temptejant, manotejant. Un ratpenat frenètic, el dibuix de la mosca en l'aire de l'habitació. De sobte, per a mi assegut aquí mirant-la, un indici, una sospita. Sense que ella ho sabés, la raó de les seves llàgrimes o l'ordre de les seves compres o la seva manera de fregir les patates eren signes. Morelli parlava d'una cosa així quan escrivia: «Lectura de Heisenberg
fins a migdia, anotacions, fitxes. El nen de la portera em porta el correu, i parlem d'un model d'avió que està construint a la cuina de casa seva. Mentre m'explica, dóna dos saltironets sobre el peu esquerre, tres sobre el dret, dos sobre l'esquerre. Li pregunto per què dos i tres, i no dos i dos o tres i tres. Em mira sorprès, no comprèn. Sensació que Heisenberg i jo estem de l'altre costat d'un territori, mentre que el nen segueix encara a cavall, amb un peu a cada un, sense saber-ho, i que aviat no estarà més que del nostre costat i tota comunicació s'haurà perdut. ¿Comunicació amb què, per a què? En fi, seguim llegint; potser Heisenberg... »

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 98. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 15 de juliol de 2014

Good morning starshine

Good Morning Starshine by Hair on Grooveshark

Good morning star shine, the earth says hello
You twinkle above us, we twinkle below
Good morning star shine, you lead us along
My love and me as we sing our
Early morning singin' song

Gliddy glub gloopy nibby nabby noopy
La la la, lo lo
Sabba sibbi sabba nooby aba naba
Lee lee, lo lo
Tooby ooby wala
Nooby aba naba
Early morning singin' song

Good morning star shine, the earth says hello
You twinkle above us, we twinkle below
Good morning star shine, you lead us along
My love and me as we sing our
Early morning singin' song

Gliddy glub gloopy nibby nabby noopy
La la la, lo lo
Sabba sibbi sabba nooby aba naba
Lee lee, lo lo
Tooby ooby wala
Nooby aba naba
Early morning singin' song

Singin' a song, hummin' a song
Singin' a song
Lovin' a song, laughin' a song
Singing a song

Sing the song
Song the sing
Song, song, song sing
Sing, sing, sing song

Song, song, song sing
Sing, sing, sing song

dilluns, 14 de juliol de 2014

L'amor

En cert llibre de matemàtica, un quocient es va enamorar d'una incògnita. Ell (quocient), producte d'una família d’importantíssims polinomis. Ella, una simple incògnita, de mesquina equació literal oh! Quina tremenda desigualtat! Però com tothom sap, l'amor no té límits i va del més infinit al menys infinit.

Embargat, el quocient la va contemplar des del vèrtex fins a la base, sota tots els angles, aguts i obtusos. Era bonica, una figura imparell que s'evidenciava per: mirada romboïdal, boca trapezoïdal i pits esfèrics en un cos cilíndric de línies sinusoïdals.

Qui ets? va preguntar el quocient amb una mirada radical. Sóc l'arrel quadrada de la suma dels quadrats dels catets. Però pots dir-me hipotenusa - va contestar ella amb expressió algebraica de qui estima.

Ell va fer de la seva vida una paral•lela a la d'ella, fins que es van trobar en l'infinit. I es van estimar fins al quadrat de la velocitat de la llum, deixant al gust del moment i de la passió, rectes i corbes en els jardins de la quarta dimensió.

Ell l'estimava i el recíproc era vertader. S’adoraven amb les mateixes raons i proporcions en un interval obert de la vida.

Després de tres quadrants, van resoldre casar-se.

Van traçar plans per al futur i tots li van desitjar felicitat integral. Els padrins van ser el vector i la bisectriu.

Tot marxava sobre eixos. L'amor creixia en progressió geomètrica. Quan ella estava en les seves coordenades positives, va concebre un parell: l'home, en homenatge al padrí el van batejar versor; la nena, una bonica abscissa. Ella va ser objecte de dues operacions.

Eren feliços, fins que un dia tot es va tornar una constant.

Va ser així que va aparèixer un altre. Sí, un altre. El màxim comú divisor, un freqüentador de cercles viciosos. El mínim que el màxim va oferir va ser d'una magnitud absoluta.

Ella es va sentir impròpia, però estimava al màxim. En saber d'aquesta regla de tres, el quocient la va cridar fracció ordinària.

Sentint-se un denominador comú, va resoldre aplicar la solució trivial: un punt de discontinuïtat en les seves vides. Quan els dos amants estaven en col•loqui, ell, en termes menors i ella en combinació lineal, va arribar el quocient i en un gir sense límits va disparar la seva 45.

Ella va passar a l'espai imaginatiu i el va anar a passar a un interval tancat, on la llum solar es veia a través de petites malles quadrades.

Anònim. Llegit a: Relatos y cuentos matemáticos. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 8 de juliol de 2014

Litelúdica

(...) sempre he sentit que en la literatura hi ha un element lúdic summament important i que, paral·lelament al que havíem dit de l'humor, la noció del joc aplicada a l'escriptura, a la temàtica o a la manera de veure el que s'està explicant, li dóna una dinàmica, una força a l'expressió que la mera comunicació seriosa i formal -encara que estigui molt ben escrita i molt ben plantejada- no arriba a transmetre al lector, perquè tot lector ha estat i és un jugador d'alguna manera i llavors hi ha una dialèctica, un contacte i una recepció d'aquests valors.

Julio Cortázar

dimecres, 18 de juny de 2014

Peixos

Anàvem per les tardes a veure els peixos del Quai de la Mégisserie, al març del mes lleopard, l’amagat però ja amb un sol groc on el vermell entrava una mica més cada dia. Des de la vorera que donava al riu, indiferents als bouquinistes que no anaven a donar-nos res sense diners, esperàvem el moment en què veuríem les peixeres (caminàvem poc a poc, demorant la trobada), totes les peixeres al sol, i com suspesos en l'aire centenars de peixos rosa i negre, ocells quiets en el seu aire rodó. Una alegria absurda ens prenia de la cintura, i tu cantaves arrossegant-me a creuar el carrer, a entrar al món dels peixos penjats de l'aire.
Treuen les peixeres, els grans bocals al carrer, i entre turistes i nens ansiosos i senyores que col•leccionen varietats exòtiques (550 fr. Pièce) hi ha les peixeres sota el sol amb els seus cubs, les seves esferes d'aigua que el sol barreja amb l'aire, i els ocells rosa i negre giren dansant dolçament en una petita porció d'aire, lents ocells freds. Els miràvem, jugant a apropar els ulls al vidre, pegant el nas, enfellonint a les velles venedores armades de xarxes de caçar papallones aquàtiques, i compreníem cada vegada pitjor el que és un peix, per aquest camí de no comprendre ens anàvem acostant a ells que no es comprenen, franquejàvem les peixeres i estàvem tan a prop com la nostra amiga, la venedora de la segona botiga venint del Pont-Neuf, que et va dir: «L'aigua freda els mata, és trista l'aigua freda...» I jo pensava en la minyona de l'hotel que em donava consells sobre una falguera: «No la regui, posi un plat amb aigua sota del test, llavors quan ella vol beure, beu, i quan no vol no beu...» I pensàvem en aquella cosa increïble que havíem llegit, que un peix sol en la seva peixera s'entristeix i llavors n'hi ha prou posar-li un mirall i el peix torna a estar content...
Entràvem a les botigues on les varietats més delicades tenien peixeres especials amb termòmetre i cuquets vermells. Descobríem entre exclamacions que enfurien a les venedores -tan segures que no els compraríem res a 550 fr. pièce- els comportaments, els amors, les formes. Era el temps deliqüescent, alguna cosa com xocolata molt fina o pasta de taronja martiniquesa, en que ens emborratxàvem de metàfores i analogies, buscant sempre entrar. I aquest peix era perfectament Giotto, te’n recordes, i aquests dos jugaven com gossos de jade, o un peix era l'exacta ombra d'un núvol violeta... descobríem com la vida s'instal•la en formes privades de tercera dimensió, que desapareixen si es posen de costat o deixen tot just una ratlleta rosada immòbil vertical a l'aigua. Un cop d'aleta i monstruosament està de nou aquí amb ulls bigotis aletes i del ventre de vegades sortint i surant una transparent cinta d'excrement que no acaba d'alliberar-se, un llast que de cop els posa entre nosaltres, els arrenca a la seva perfecció d'imatges pures, els compromet, per dir-ho amb una de les grans paraules que tant fèiem servir per allà i en aquells dies.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 8

dimarts, 17 de juny de 2014

Aparicions

Com convencerà l'assassinat al seu assassí de què no se li ha d'aparèixer?

Malcom Lowry. Under the Volcano.

Julio Cortázar. Rayuela capítol 118

dilluns, 16 de juny de 2014

Bogeria

Quan acabo de tallar-me les ungles o rentar-me el cap, o simplement ara que, mentre escric, sento un clapoteig en el meu estómac,
   em torna la sensació que el meu cos s'ha quedat rere meu (no reincideixo en dualismes però distingeixo entre jo i les meves ungles)
   i que el cos comença a anar-nos malament, que ens falta o ens sobra (depèn).
   D'una altra manera: ens mereixeríem ja una màquina millor. La psicoanàlisi mostra com la contemplació del cos crea complexos primerencs. (I Sartre, que en el fet que la dona estigui "foradada" veu implicacions existencials que comprometen tota la seva vida.) Dol pensar que anem davant d'aquest cos, però que la davantera és ja error i rèmora i probable inutilitat, perquè aquestes ungles, aquest melic,
   vull dir una altra cosa, gairebé inabastable: que l’"ànima" (el meu jo-no-ungles) és l'ànima d'un cos que no existeix. L'ànima va empènyer potser l'home en la seva evolució corporal, però està cansada d’estirar i segueix sola endavant. Tot just fa dos passos
   es trenca l'ànima ai perquè el seu veritable cos no existeix i la deixa caure plaf.
   La pobra es torna a casa, etc., Però això no és el que jo. En fi.

   Llarga xerrada amb Traveler sobre la bogeria. Parlant dels somnis, ens vam adonar gairebé al mateix temps que certes estructures somiades serien formes corrents de bogeria per poc que continuessin a la vigília. Somiant ens és donat exercitar gratis la nostra aptitud per a la bogeria. Sospitem al mateix temps que tota bogeria és un somni que es fixa.
   Saviesa del poble: "És un pobre boig, un somiador ..."

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 80

divendres, 13 de juny de 2014

Conservació dels records

Els fames per conservar els seus records procedeixen a embalsamar-los de la següent forma: Després de fixat el record amb pèls i senyals, l'envolten de cap a peus amb un llençol negre i el col·loquen dret contra la paret de la sala, amb un cartellet que diu: «Excursió a Quilmes», o: «Frank Sinatra».

Els cronopis, en canvi, aquests éssers desordenats i tebis, deixen els records solts per la casa, entre alegres crits, i ells van pel mig i quan un passa corrent, l'acaricien amb suavitat i li diuen: «No et facis mal» , i també: «Compte amb els esglaons.» És per això que les cases dels fames són ordenades i silencioses, mentre a les dels cronopis hi ha un gran enrenou i portes que colpegen. Els veïns es queixen sempre dels cronopis, i els fames mouen el cap comprensivament i van a veure si les etiquetes estan totes al seu lloc.

Julio Cortázar

dijous, 12 de juny de 2014

Lola


Lola by The Kinks on Grooveshark
I met her in a club down in old Soho
Where you drink champagne and it tastes just like cherry cola
See-O-L-A cola.

She walked up to me and she asked me to dance.
I asked her name and in a dark brown voice she said, "Lola"
L-O-L-A Lola, lo lo lo lo Lola

Well, I'm not the world's most physical guy,
But when she squeezed me tight she nearly broke my spine
Oh my Lola, lo lo lo lo Lola

Well, I'm not dumb but I can't understand
Why she walk like a woman and talk like a man
Oh my Lola, lo lo lo lo Lola, lo lo lo lo Lola

Well, we drank champagne and danced all night,
Under electric candlelight,
She picked me up and sat me on her knee,
And said, "Little boy won't you come home with me?"

Well, I'm not the world's most passionate guy,
But when I looked in her eyes,
Well I almost fell for my Lola,
Lo lo lo lo Lola, lo lo lo lo Lola

Lola lo lo lo lo Lola lo lo lo lo Lola

I pushed her away. I walked to the door.
I fell to the floor. I got down on my knees.
I looked at her, and she at me.

Well that's the way that I want it to stay.
And I always want it to be that way for my Lola.
Lo lo lo lo Lola.

Girls will be boys, and boys will be girls.
It's a mixed up, muddled up, shook up world,
Except for Lola. Lo lo lo lo Lola.

Well I left home just a week before,
And I've never ever kissed a woman before,
But Lola smiled and took me by the hand,
And said, "Little boy, gonna make you a man."

Well I'm not the world's most masculine man,
But I know what I am and I'm glad I'm a man,
And so is Lola.
Lo lo lo lo Lola. Lo lo lo lo Lola.

Lola lo lo lo lo Lola. Lola lo lo lo lo Lola

dimecres, 11 de juny de 2014

El Gran Cargol

Sí, però qui ens curarà del foc sord, del foc sense color que corre al capvespre per la rue de la Huchette, sortint dels portals corcats, dels petits vestíbuls, del foc sense imatge que llepa les pedres i aguaita en les obertures de les portes, com farem per rentar-nos de la seva cremada dolça que prossegueix, que s'aposenta per durar aliada al temps i al record, a les substàncies enganxoses que ens retenen d'aquest costat, i que ens cremarà dolçament fins calcinar-nos. Llavors és millor pactar com els gats i les molses, travar amistat immediata amb les porteres de ronques veus, amb les criatures pàl·lides i sofrents que aguaiten en les finestres jugant amb una branca seca. Cremant així sense treva, suportant la cremada central que avança com la maduresa gradual en el fruit, ser el pols d'una foguera en aquest embull de pedra interminable, caminar per les nits de la nostra vida amb l'obediència de la sang en el seu circuit cec.

Quantes vegades em pregunto si això no és més que escriptura, en un temps en que correm a l'engany entre equacions infal·libles i màquines de conformismes. Però preguntar-se si sabrem trobar l'altre costat del costum o si més val deixar-se portar per la seva alegre cibernètica, no serà una altra vegada literatura? Rebel·lió, conformisme, angoixa, aliments terrestres, totes les dicotomies: el Yin i el Yang, la contemplació o la Tatigkeit, flocs de civada o perdius faisandées, Lascaux o Mathieu, quina hamaca de paraules, quina dialèctica de butxaca amb tempestes en pijama i cataclismes de living room. El sol fet d'interrogar-se sobre la possible elecció vicia i enterboleix l’elegible. Que sí, que no, que en aquesta està ... Semblaria que una elecció no pot ser dialèctica, que el seu planteig l’empobreix, és a dir la falseja, és a dir la transforma en una altra cosa. Entre el Yin i el Yang, quants eons? Del sí al no, quants potser? Tot és escriptura, és a dir faula. Però de què ens serveix la veritat que tranquil·litza al propietari honest? La nostra veritat possible ha de ser invenció, és a dir escriptura, literatura, pintura, escultura, agricultura, piscicultura, totes les tures d'aquest món. Els valors, tures, la santedat, un tura, la societat, una tura, l'amor, pura tura, la bellesa, obertura de tures. En un dels seus llibres, Morelli parla del napolità que es va passar anys assegut a la porta de casa mirant un cargol a terra. A la nit l’agafava i el posava sota el matalàs. El cargol va ser primer riure, presa de pèl, irritació comunal, junta de veïns, signe de violació dels deures cívics, finalment encongiment d'espatlles, la pau, el cargol va ser la pau, ningú podia passar pel carrer sense mirar de reüll el cargol i sentir que era la pau. El tipus va morir d'un síncope, i el cargol va desaparèixer tot just quan van acudir els veïns. Un d'ells el guarda, potser el treu en secret i el mira, el torna a guardar i se'n va a la fàbrica sentint alguna cosa que no comprèn, una fosca reprovació. Només es calma quan treu el cargol i el mira, se’l queda mirant fins que sent passos i l’ha de guardar de pressa. Morelli pensava que el cargol havia de ser una altra cosa, un déu o alguna cosa així. Solució massa fàcil. Potser l'error estigués a acceptar que aquest objecte era un cargol pel fet que tenia la forma d'un cargol. Picasso pren un cotxe de joguina i el converteix en el mentó d'un cinocèfal. Potser el napolità era un idiota però també va poder ser l'inventor d'un món. Del cargol a un ull, d'un ull a un estel ... Per què lliurar-se al Gran Costum? Es pot triar la tura, la invenció, és a dir el cargol o el cotxe de joguina. Així és com París ens destrueix a poc a poc, deliciosament, triturant-nos entre flors velles i estovalles de paper amb taques de vi, amb el seu foc sense color que corre al vespre sortint dels portals corcats. Ens crema un foc inventat, un incandescent tura, un artefacte de la raça, una ciutat que és el Gran Cargol, l'horrible agulla amb el seu ull nocturn per on corre el fil del Sena, màquina de tortures com claus, agonia en una gàbia plena d'orenetes enfurismades. Cremem en la nostra obra, fabulós honor mortal, alt desafiament del fènix. Ningú no ens curarà del foc sord, del foc sense color que corre al capvespre per la rue de la Huchette. Incurables, perfectament incurables, triem per tura el Gran Cargol, ens inclinem sobre ell, entrem en ell, el tornem a inventar cada dia, a cada taca de vi en les estovalles, a cada petó de la floridura en les matinades de la Cour de Rohan, inventem el nostre incendi, cremem de dins a fora, potser això sigui l'elecció, potser les paraules emboliquin això com el tovalló del pa i dins estigui la fragància, la farina esponjant-se, el sí sense el no, o el no sense el sí, el dia sense Manes, sense Ormuz o Ariman, d'una vegada per totes i en pau i prou.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 73

dimarts, 10 de juny de 2014

Destrobades

La tècnica consistia a citar-se vagament en un barri a certa hora. Els agradava desafiar el perill de no trobar-se, de passar el dia sols, emmurriats en un cafè o en un banc de plaça, llegint-un-llibre-més. La teoria del llibre-més era d'Oliveira, i la Maga l'havia acceptat per pura osmosi. En realitat per a ella gairebé tots els llibres eren llibres-menys, hagués volgut omplir-se d'una immensa set i durant un temps infinit (calculable entre tres i cinc anys) llegir l'opera omnia de Goethe, Homer, Dylan Thomas, Mauriac, Faulkner, Baudelaire, Roberto Arlt, Sant Agustí i altres autors els noms dels quals la sobresaltaven en les converses del Club. A això Oliveira responia amb un desdenyós arronsar les espatlles, i parlava de les deformacions “rioplatenses”, d'una raça de lectors fulltime, de biblioteques pul·lulants de saberuts infidels al sol i a l'amor, de cases on l'olor a tinta de la impremta acabava amb la alegria de l'all. En aquests temps llegia poc, tenia molta feina mirant arbres, els cordellets que trobava per terra, les grogues pel•lícules de la Cinemateca i les dones del barri llatí. Les seves vagues tendències intel•lectuals es resolien en meditacions sense profit i quan la Maga li demanava ajuda, una data o una explicació, les hi proporcionava sense ganes, com una cosa inútil. "Però és que vós ja ho saps", deia la Maga, ressentida. Llavors ell es prenia el treball d'ensenyar-li la diferència entre conèixer i saber, i li proposava exercicis d'indagació individual que la Maga no complia i que la desesperaven.

D'acord que en aquest terreny no ho estarien mai, es citaven per aquí i gairebé sempre es trobaven. Les trobades eren de vegades tan increïbles que Oliveira es plantejava un cop més el problema de les probabilitats i li donava voltes per tot arreu, desconfiadament. No podia ser que la Maga decidís tombar en aquesta cantonada de la rue de Vaugirard exactament en el moment en què ell, cinc carrers més avall, renunciava a pujar per la rue de Buci i s'orientava cap a la rue Monsieur li Prince sense cap raó, deixant-se portar fins distingir-la de cop, parada davant d'un aparador, absorta en la contemplació d'un mico embalsamat. Asseguts en un cafè reconstruïen minuciosament els itineraris, els bruscos canvis, procurant explicar-los telepàticament, fracassant sempre, i no obstant això s'havien trobat en ple laberint de carrers, gairebé sempre acabaven per trobar-se i reien com bojos, segurs d'un poder que els enriquia. A Oliveira li fascinaven les desraons de la Maga, el seu tranquil menyspreu pels càlculs més elementals. El que per a ell havia estat anàlisi de probabilitats, elecció o simplement confiança en la rabdomancia ambulatòria, es tornava per a ella simple fatalitat. "I si no m'haguessis trobat?", Li preguntava. "No sé, ja veus que ets aquí..." Inexplicablement la resposta invalidava la pregunta, mostrava els seus adotzenats ressorts lògics. Després d'això Oliveira se sentia més capaç de lluitar contra els seus prejudicis bibliotecaris, i paradoxalment la Maga es rebel·lava contra el seu menyspreu cap als coneixements escolars. Així caminaven, Punch and Judy, atraient-se i rebutjant-se com cal si no es vol que l'amor acabi en crom o en romança sense paraules. Però l'amor, aquesta paraula...

Julio Cortázar. Rayuela capítol 6

divendres, 6 de juny de 2014

Les línies de la mà

D'una carta tirada sobre la taula surt una línia que corre per la planxa de pi i baixa per una pota . Només cal mirar bé per descobrir que la línia continua pel pis de parquet, remunta el mur, entra en una làmina que reprodueix un quadre de Boucher, dibuixa l'esquena d'una dona reclinada en un divan i per fi s'escapa de l'habitació pel sostre i descendeix a la cadena del parallamps fins al carrer. Aquí és difícil seguir-la a causa del trànsit, però amb atenció la hi veurà pujar per la roda de l'autobús estacionat a la cantonada i que porta al port. Allà baixa per la mitja de niló cristall de la passatgera més rossa, entra al territori hostil de les duanes, rampa i repta i zigzagueja fins al moll gran i allà (però és difícil veure-la, només les rates la segueixen per enfilar-se a bord) puja al vaixell de turbines sonores, corre per les planxes de la coberta de primera classe, salva amb dificultat l'escotilla major i en una cabina, on un home trist beu conyac i escolta la sirena de partida, remunta per la costura dels pantalons, per l'armilla de punt, llisca cap al colze i amb un últim esforç s'aixopluga al palmell de la mà dreta, que en aquest instant comença a tancar-se sobre la culata d'una pistola.

Julio Cortázar

dijous, 5 de juny de 2014

La influència de la tècnica en l'art

Els núvols aixafats i vermells sobre el barri llatí de nit, l'aire humit amb encara algunes gotes d'aigua que un vent desmenjat tirava contra la finestra malament il·luminada, els vidres bruts, un d'ells trencat i arreglat amb un tros d'esparadrap rosa. Més amunt, sota les canaletes de plom, dormirien els coloms també de plom, ficats en si mateixos, exemplarment anti-gàrgoles. Protegit per la finestra el paral·lepípede molsós olorós a vodka i espelmes de cera, a roba mullada i restes de guisat, vague taller de Babs ceramista i de Ronald músic, seu del Club, cadires de canya, butaques destenyides, trossos de llapis i filferro per terra, òliba embalsamada amb la meitat del cap podrit, un tema vulgar, mal tocat, un disc vell amb un aspre fons de pua, un raspar cruixir crepitar incessants, un saxo lamentable que en alguna nit del 28 o 29 havia tocat com amb por de perdre’s, sostingut per una percussió de col·legi de senyoretes, un piano qualsevol. Però després venia una guitarra incisiva que semblava anunciar el pas a una altra cosa, i de sobte (Ronald els havia previngut alçant el dit) una corneta es va separar de la resta i va deixar caure les dues primeres notes del tema, recolzant-se en elles com en un trampolí. Bix va donar el salt al centre, el clar dibuix es va inscriure en el silenci amb un luxe d’urpada. Dos morts es batien fraternalment, arraulint-se i desentenent-se. Bix i Eddie Lang (que es deia Salvatore Massaro) jugaven amb la pilota I'm coming, Virginia, i on estaria enterrat Bix, va pensar Oliveira, i on Eddie Lang, a quantes milles una de l'altra els seus dos no res que en una nit futura de París es batien guitarra contra corneta, gin contra mala sort, el jazz.
- S'està bé aquí. Fa calor, és fosc.
- Bix, què boig formidable. Posa Jazz em Blues, vell.
- La influència de la tècnica en l'art -va dir Ronald ficant les mans en una pila de discos, mirant vagament les etiquetes -. Aquests tipus d’abans del long play tenien menys de tres minuts per tocar. Ara et ve un ocellot com Stan Getz i se't planta vint minuts davant del micròfon, pot deixar-se anar a gust, donar el millor que té. El pobre Bix s'havia d'arreglar amb un cor i gràcies, tot just entraven en calor zas, s’acabava. El que s’hauria enrabiat quan gravaven discos.
- No tant -va dir Perico -. Era com fer sonets en comptes d'odes, i això que jo d'aquestes bestieses no entenc res. Vinc perquè estic cansat de llegir a la meva habitació un estudi de Julián Marías que no s’acaba mai.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 10

dimecres, 4 de juny de 2014

Correlat objectiu


Il mio supplizio
è quando
non mi credo
in armonia.

UNGARETTI., I Fiumi.

La feina consisteix en impedir que els nois es colin per sota de la carpa, donar una mà si passa alguna cosa amb els animals, ajudar el projeccionista, redactar avisos i cartells cridaners, ocupar-se de la condigna impressió, entendre’s amb la policia, assenyalar al director tota anomalia digna de menció, ajudar el senyor Manuel Traveler en la part administrativa, ajudar la senyora Atalia Donosti de Traveler a la taquilla (arribat el cas), etc.
Oh cor meu, no t'aixequis per testimoniar en contra de mi!
(Llibre dels Morts, o inscripció en un escarabat.)
Mentrestant havia mort a Europa, als trenta-tres anys d'edat, Dinu Lipatti. De la feina i de Dinu Lipatti van anar parlant fins a la cantonada, perquè a Talita li semblava que també era bo acumular proves tangibles de la inexistència de Déu o almenys de la seva incurable frivolitat. Els havia proposat comprar immediatament un disc de Lipatti i entrar on el senyor Crespo per escoltar-lo, però Traveler i Oliveira volien prendre una cervesa al cafè de la cantonada i parlar del circ, ara que eren col·legues i estaven molt satisfets. A Oliveira no-se-li-escapava que Traveler havia hagut de fer un-esforç-heroic per convèncer el Dire, i que l'havia convençut més per casualitat que per una altra cosa. Ja havien decidit que Oliveira li regalaria a Gekrepten, dos dels tres talls de caixmir que li quedaven per vendre, i que amb el tercer Talita es faria un vestit sastre. Qüestió de celebrar el nomenament. Traveler va demanar en conseqüència les cerveses mentre Talita marxava a preparar el dinar. Era dilluns, dia de descans. Dimarts hi hauria funció a les set i a les nou, amb presentació de quatre óssos quatre, del malabarista recent desembarcat de Colombo, i per descomptat del gat calculista. Per començar la feina d’Oliveira seria més aviat d’empastifada, fins a tenir-la per la mà. De pas veia la funció que no era pitjor que d’altres. Tot anava molt bé.
Tot anava tan bé que Traveler va baixar els ulls i es va posar a tamborinejar a la taula. El mosso, que els coneixia molt, es va acostar per discutir sobre Ferrocarril Oest, i Oliveira va apostar deu pesos a la mà de Chacarita Juniors. Marcant un compàs de baguala amb els dits, Traveler es deia que tot estava perfectament bé així, i que no hi havia cap altra sortida, mentre Oliveira acabava amb els parlaments ratificatoris de l'aposta i es bevia la seva cervesa. Li havia donat aquell matí per pensar en frases egípcies, en Thoth, significativament déu de la màgia i inventor del llenguatge. Van discutir una estona si no seria una fal·làcia estar discutint una estona, ja que el llenguatge, per més lunfardo que el parlessin, participava potser d'una estructura màntica gens tranquil·litzadora. Van concloure que el doble ministeri de Toth era al cap i a la fi una manifesta garantia de coherència en la realitat o la irrealitat; els va alegrar deixar bastant resolt el sempre desagradable problema del correlat objectiu. Màgia o món tangible, hi havia un déu egipci que harmonitzava verbalment els subjectes i els objectes. Tot anava realment molt bé.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 42

dimarts, 3 de juny de 2014

El riu

I sí, sembla que és així, que has marxat dient no sé quina cosa, que anaves a tirar-te al Sena, alguna cosa per l' estil, una d'aquelles frases de plena nit, barrejades de llençol i boca pastosa, gairebé sempre en la foscor o amb una mica de mà o de peu fregant el cos de qui gairebé no escolta, perquè fa tant que amb prou feines t'escolto quan dius coses així, això ve de l'altre costat dels meus ulls tancats, de la son que una altra vegada em tira cap avall. Llavors està bé, què m'importa si has marxat, si t'has ofegat o encara camines pels molls mirant l'aigua, i a més no és cert perquè ets aquí adormida i respirant entretalladament, però llavors no has marxat quan vas marxar en algun moment de la nit abans que jo em perdés en el somni, perquè havies marxat dient alguna cosa, que t’anaves a ofegar al Sena, és a dir que has tingut por, has renunciat i de cop ets gairebé tocant-me, i et mous ondulant com si alguna cosa treballés suaument en el teu somni, com si de veritat somiessis que has sortit i que després de tot vas arribar als molls i et vas tirar a l'aigua. Així una vegada més, per dormir després amb la cara amarada d'un plor estúpid, fins a les onze del matí, l'hora en què porten el diari amb les notícies dels que s'han ofegat de debò.
Em fas riure, pobra. Les teves determinacions tràgiques, aquesta manera de caminar colpejant les portes com una actriu de tournées de província, un es pregunta si realment creus en les teves amenaces, els teus xantatges repugnants, les teves inesgotables escenes patètiques untades de llàgrimes i adjectius i recomptes. Mereixeries algú més dotat que jo perquè et donés la rèplica, llavors es veuria alçar-se la parella perfecta, amb la pudor exquisita de l'home i la dona que es destrossen mirant-se als ulls per asegurar-se l'ajornament més precari, per sobreviure encara i tornar a començar i perseguir inesgotablement la seva veritat de terreny erm i fons de cassola. Però ja veus, escullo el silenci, encenc una cigarreta i t'escolto parlar, t'escolto queixar-te (amb raó, però què puc fer), o el que és encara millor em vaig quedant dormit, amanyagat gairebé per les teves imprecacions previsibles, amb els ulls entretancats barrejo encara per una estona les primeres ràfegues dels somnis amb els teus gestos de camisa de dormir rídicula sota la llum de l'aranya que ens van regalar quan ens vam casar, i crec que al final m'adormo i em porto, t'ho confesso gairebé amb amor, la part més aprofitable dels teus moviments i les teves denúncies, el so esclatant que et deforma els llavis lívids de còlera. Per enriquir els meus propis somnis on mai a ningú se li ocorre ofegar-se, pots creure’m.
Però si és així em pregunto què estàs fent en aquest llit que havies decidit abandonar per l'altre més vast i més fugidor. Ara resulta que dorms, que de tant en tant mous una cama que va canviant el dibuix del llençol, sembles enutjada per alguna cosa, no massa enutjada, és com un cansament amarg, els teus llavis esbossen una ganyota de menyspreu, deixen escapar l'aire entretalladament, el recullen a glopades breus, i crec que si no estigués tan exasperat per les teves falses amenaces admetria que ets una altra vegada bella, com si el somni et tornés una mica del meu costat on el desig és possible i fins reconciliació o nou termini, una mica menys tèrbol que aquesta alba on comencen a rodar els primers cotxes i els galls abominablement despullen la seva horrible servitud. No sé, ja ni tan sols té sentit preguntar una altra vegada si en algun moment havies marxat, si eres tu qui va colpejar la porta al sortir en l'instant mateix en què jo relliscava a l'oblit, i potser és per això que prefereixo tocar-te, no perquè dubti que estiguis aquí, probablement en cap moment vas sortir de la cambra, potser un cop de vent va tancar la porta, vaig somiar que havies marxat mentre tu, creient-me despert, em cridaves la teva amenaça des dels peus del llit. No és per això que et toco, en la penombra verda de l'alba és gairebé dolç passar una mà per aquest espatlla que s'estremeix i em rebutja. El llençol et cobreix a mitges, les meves mans comencen a baixar pel ters dibuix del teu coll, inclinant-me respiro el teu alè que fa olor de nit i de xarop, no sé com els meus braços t'han enllaçat, sento una queixa mentre arqueges la cintura negant-te, però els dos coneixem massa aquest joc per creure -hi, cal que m’abandonis la boca que panteixa paraules soltes, de res serveix que el teu cos endormiscat i vençut lluiti per evadir-se, som en aquest punt una mateixa cosa en aquest embolic de cabdell on la llana blanca i la llana negra lluiten com aranyes en un bocal. Del llençol que amb prou feines et cobria arribo a entreveure la ràfega instantània que solca l'aire per perdre’s en l'ombra i ara estem nus, l'alba ens envolta i reconcilia en una sola matèria tremolosa, però t'entestes a lluitar, encongint-te, llançant els braços per sobre del meu cap, obrint com en un llampec les cuixes per tornar a tancar les seves tenalles monstruoses que volguessin separar-me de mi mateix. He de dominar-te lentament (i això, ho saps, ho he fet sempre amb una gràcia cerimonial), sense fer-te mal vaig doblant els joncs dels teus braços, em cenyeixo al teu plaer de mans crispades, d'ulls enormement oberts, ara el teu ritme al fi s'aprofundeix en moviments lents de moaré, de profundes bombolles ascendint fins a la meva cara, vagament acaricio el teu cabell vessat pel coixí, en la penombra verda miro amb sorpresa la meva mà que regalima, i abans de relliscar al teu costat sé que acaben de treure't l'aigua, massa tard, naturalment, i que jeus sobre les pedres del moll envoltada de sabates i de veus, nua cap per amunt amb el teu cabell xop i els ulls oberts.

Julio Cortázar.

dilluns, 2 de juny de 2014

Amb legítim orgull (i iii)

S'ha murmurat alguna vegada que és un error confiar a la gent gran les pistoles polvoritzadores. Ja que es tracta d'un antic costum no pot ser un error, però, de vegades, passa que la gent gran es distreuen i gasten una bona part de l'essència de serp en un petit sector d'un carrer o una plaça, oblidant que l’han de distribuir en una superfície el més àmplia possible. Passa així que les mangostes es precipiten salvatgement sobre un munt de fulles seques, i en pocs minuts les recullen i les porten fins on les esperem amb les bosses preparades; però després, quan confiadament creiem que seguiran amb la mateixa tenacitat, les veiem aturar-se, ensumar-se entre elles com desconcertades, i renunciar a la seva tasca amb evidents signes de fatiga i fins i tot de disgust. En aquests casos l'ensinistrador apel•la el seu xiulet i, per un moment, s'aconsegueix que les mangostes recullin algunes fulles, però no trigem en adonar-nos que la polvorització ha estat desigual i que les mangostes es resisteixen amb raó a una tasca que de cop ha perdut tot interès per a elles. Si es comptés amb suficient quantitat d'essència de serp, mai es plantejarien aquestes situacions de tensió en què la gent gran, nosaltres i l'inspector municipal ens veiem abocats a les nostres respectives responsabilitats i patim enormement; però des de temps immemorial se sap que la provisió d'essència prou feines arriba per cobrir les necessitats de la campanya, i que en alguns casos les expedicions a les selves no han aconseguit el seu objectiu, obligant a la municipalitat a apel•lar les seves minses reserves per fer front a una nova campanya. Aquesta situació accentua el temor que la propera mobilització abasti un nombre més gran de reclutes, encara que en dir temor és evident que exagerem, perquè l'augment del nombre de reclutes forma part dels costums de l'estat al mateix nivell que la campanya pròpiament dita, ja a ningú se li acudiria protestar per alguna cosa que constitueix un deure com qualsevol altre. De les expedicions a les selves es parla poc entre nosaltres, i els que tornen estan obligats a callar per un jurament del que amb prou feines tenim notícia. Estem convençuts que les nostres autoritats procuren evitar tota preocupació referent a les expedicions a les selves del nord, però malauradament ningú no pot tancar els ulls a les baixes. Sense la més mínima intenció d'extreure conclusions, la mort de tants familiars o coneguts en el curs de cada expedició ens obliga a suposar que la recerca de les serps a les selves ensopega cada any amb la despietada resistència dels habitants del país fronterer, i que els nostres conciutadans han hagut de fer front, de vegades amb greus pèrdues, a la seva crueltat i a la seva malícia llegendàries. Encara que no ho diguem públicament, a tots ens indigna que una nació que no recull les fulles seques s'oposi al fet que cacem serps a les selves. Mai hem dubtat que les nostres autoritats estan disposades a garantir que l'entrada de les expedicions en aquest territori no obeeix a un altre motiu, i que la resistència que troben es deu únicament a un estúpid orgull estranger que res no justifica.
La generositat de les nostres autoritats no té límits, fins i tot en aquelles coses que podrien pertorbar la tranquil•litat pública. Per això mai sabrem - ni volem saber, convé subratllar - què passa amb els nostres gloriosos ferits. Com si volguessin evitar inútils sotsobres, només es dóna a conèixer la llista dels expedicionaris il•lesos i la dels morts, els taüts arriben en el mateix tren militar que porta els expedicionaris i les serps. Dos dies després les autoritats i la població van al cementiri per assistir a l'enterrament dels caiguts. Rebutjant el vulgar expedient de la fossa comuna, les nostres autoritats han volgut que cada expedicionari tingui la seva pròpia tomba, fàcilment identificable per la seva làpida i les inscripcions que la família pot fer gravar sense cap impediment; però com en els últims anys el nombre de baixes ha estat cada vegada més gran, la municipalitat ha expropiat els terrenys adjacents per ampliar el cementiri. Es pot imaginar llavors quants som els que en arribar el primer de novembre acudim des del matí al cementiri per honrar les tombes dels nostres morts. Desgraciadament la tardor ja està molt avançada, i les fulles seques cobreixen de tal manera els carrers i les tombes que resulta molt difícil orientar-se; sovint ens confonem completament i passem diverses hores donant voltes i preguntant fins ubicar la tomba que buscàvem. Gairebé tots portem la nostra escombra, i ens sol ocórrer escombrar les fulles seques d'una tomba creient que és la del nostre mort, i descobrir que estem equivocats. Però a poc a poc anem trobant les tombes, i ja a mitja tarda podem descansar i recollir-nos. En certa manera ens alegra haver ensopegat amb tantes dificultats per trobar les tombes perquè això prova la utilitat de la campanya que començarà a l’endemà, i ens sembla com si els nostres morts ens encoratgessin a recollir les fulles seques, encara que no comptem amb l'ajuda de les mangostes que només intervindran l'endemà quan les autoritats distribueixin la nova ració d'essència de serp portada pels expedicionaris juntament amb els taüts dels morts, i que la gent gran polvoritzarà sobre les fulles seques perquè les recullin les mangostes.

Julio Cortázar

divendres, 30 de maig de 2014

Amb legítim orgull (ii)

Ens hem preguntat alguna vegada com va poder néixer la idea de polvoritzar les fulles seques amb essència de serp, però després d'algunes conjectures desganades acabem per convenir que l'origen dels costums, sobretot quan són útils i encertats, es perd en el fons de la raça. Un bon dia la municipalitat va haver de reconèixer que la població no donava l'abast per recollir les fulles que cauen a la tardor, i que només la utilització intel·ligent de les mangostes, que abunden al país, podria cobrir el dèficit. Algun funcionari provinent de les ciutats properes a la selva va advertir que les mangostes, indiferents per complet a les fulles seques, s'acarnissaven amb elles si feien olor de serp. Haurà fet falta molt de temps per arribar a aquests descobriments, per estudiar les reaccions de les mangostes enfront de les fulles seques, per polvoritzar les fulles seques per tal que les mangostes les recollissin vindicativament. Nosaltres hem crescut en una època en què ja tot estava establert i codificat, els vivers de mangostes comptaven amb el personal necessari per ensinistrar-les, i les expedicions a les selves tornaven cada estiu amb una quantitat satisfactòria de serps. Aquestes coses ens resulten tan naturals que només molt poques vegades i amb gran esforç tornem a fer-nos les preguntes que els nostres pares contestaven severament en la nostra infància, ensenyant-nos així a respondre algun dia a les preguntes que ens farien els nostres fills. És curiós que aquest desig d'interrogar només es manifesti, i tot i així molt rarament, abans o després de la campanya. El dos de novembre, tot just hem rebut les nostres targetes i ens lliurem a les tasques que ens han estat assignades, la justificació de cadascun dels nostres actes ens sembla tan evident que només un boig gosaria posar en dubte la utilitat de la campanya i la forma en què es porta a terme. No obstant això, les nostres autoritats han hagut de preveure aquesta possibilitat perquè en el text de la llei impresa al dors de les targetes s'assenyalen els càstigs que s'imposarien en aquests casos; però ningú recorda que hagi estat necessari aplicar-los.
Sempre ens ha admirat com la municipalitat distribueix les nostres tasques de manera que la vida de l'estat i del país no es vegin alterades per l'execució de la campanya. Els adults dediquem cinc hores diàries a recollir les fulles seques, abans o després de complir el nostre horari de treball en l'administració o en el comerç. Els nens deixen d'assistir a les classes de gimnàstica i a les d'entrenament cívic i militar, i els vells aprofiten les hores de sol per sortir dels asils i ocupar els seus llocs respectius. Al cap de dos o tres dies la campanya ha complert el seu primer objectiu, i els carrers i places del districte central queden lliures de fulles seques. Els encarregats de les mangostes llavors hem de multiplicar les precaucions, perquè a mesura que progressa la campanya, les mangostes mostren menys acarnissament en el seu treball, i ens incumbeix la greu responsabilitat d'assenyalar el fet a l'inspector municipal del nostre districte perquè ordeni un reforç de les polvoritzacions. Aquesta ordre només la dóna l'inspector després d'haver-se assegurat que hem fet tot el possible perquè les mangostes segueixin recollint les fulles, i si es comprovés que ens hem precipitat frívolament a demanar que es reforcin les polvoritzacions, correríem el risc de ser immediatament mobilitzats i enviats a les selves. Però quan diem risc és evident que exagerem, perquè les expedicions a les selves formen part dels costums de l'estat al mateix nivell que la campanya pròpiament dita, i a ningú se li acudiria protestar per alguna cosa que constitueix un deure com qualsevol altre.

(continuarà)


Julio Cortázar.

dijous, 29 de maig de 2014

Amb legítim orgull (i)

Cap de nosaltres recorda el text de la llei que obliga a recollir les fulles seques, però estem convençuts que a ningú se li acudiria que pot deixar de recollir-les; és una d'aquelles coses que vénen des de molt enrere, amb les primeres lliçons de la infància, i ja no hi ha massa diferència entre els gestos elementals de lligar-se les sabates o obrir els paraigües i els que fem al recollir les fulles seques a partir del dos de novembre a les nou del matí.
Tampoc a ningú se li ocorreria discutir l'oportunitat d'aquesta data, és una cosa que figura en els costums del país i que té la seva raó de ser. La vigília ens dediquem a visitar el cementiri, no es fa altra cosa que acudir a les tombes familiars, escombres les fulles seques que les oculten i confonen, tot i que aquest dia les fulles seques no tenen importància oficial, per dir-ho així, com a molt són una penosa molèstia de la que cal lliurar-se per després canviar l'aigua als gerros i netejar les petjades dels cargols a les làpides. Alguna vegada s'ha pogut insinuar que la campanya contra les fulles seques podria avançar-se en dos o tres dies, de manera que, en arribar el primer de novembre, el cementiri estigués ja net i les famílies puguin recollir-se davant les tombes sense el molest escombrat previ que sol provocar escenes penoses i ens distreu dels nostres deures en aquest dia de recordatori. Però mai hem acceptat aquestes insinuacions, com tampoc hem cregut que es poguessin impedir les expedicions a les selves del nord, per més que ens costin. Són costums tradicionals que tenen la seva raó de ser, i moltes vegades hem sentit als nostres avis contestar severament aquestes veus anàrquiques, fent notar que l'acumulació de fulles seques en les tombes serveix precisament per mostrar a la col•lectivitat la molèstia que representen un cop avançada la tardor, i incitar-la així a participar amb més entusiasme en la tasca que ha d'iniciar-se l'endemà.
Tota la població està cridada a exercir una tasca en la campanya. La vigília, en tornar del cementiri, la municipalitat ja ha instal•lat el seu quiosc pintat de blanc al mig de la plaça i, a mesura que anem arribant, ens posem en fila i esperem el nostre torn. Com la fila és interminable, la majoria només pot tornar molt tard a casa, però tenim la satisfacció d'haver rebut la nostra targeta de mans d'un funcionari municipal. D’aquesta forma i, a partir del matí següent, la nostra participació quedarà registrada dia rere dia a les caselles de la targeta, que una màquina especial va perforant a mesura que lliurem les borses de fulles seques o les gàbies amb les mangostes, segons la tasca que ens hagi correspost. Els nens són els que més es diverteixen perquè els donen una targeta molt gran, que els encanta mostrar a les seves mares, i els destinen a diverses tasques lleugeres però sobretot a vigilar el comportament de les mangostes. Als adults ens toca la feina més pesada, ja que, a més de dirigir a les mangostes, hem d'omplir les bosses d'arpillera amb les fulles seques que han recollit les mangostes, i portar-les a coll fins als camions municipals. Als vells se'ls confien les pistoles d'aire comprimit amb què es polvoritza l'essència de serp sobre les fulles seques. Però el treball dels adults és el que exigeix la major responsabilitat, perquè les mangostes solen distreure’s i no rendeixen el que s'espera d'elles; en aquest cas, les nostres targetes mostraran al cap de pocs dies la insuficiència de la tasca realitzada, i augmentaran les probabilitats que ens enviïn a les selves del nord. Com és d'imaginar fem tot el possible per evitar-ho tot i que, arribat el cas, reconeixem que es tracta d'un costum tan natural com la campanya mateixa, i no se'ns ocorreria protestar; però és humà que ens esforcem al màxim en fer treballar les mangostes per aconseguir el màxim de punts en les nostres targetes, i que per a això siguem severs amb les mangostes, els ancians i els nens, elements imprescindibles per a l'èxit de la campanya.

(continuarà)

Julio Cortázar

dimecres, 28 de maig de 2014

Història verídica

A un senyor li cauen a terra les ulleres, que fan un soroll terrible en xocar amb les rajoles. El senyor s'ajup afligidíssim perquè els vidres d'ulleres costen molt cars, però descobreix amb sorpresa que per miracle no se li han trencat.

Ara aquest senyor se sent profundament agraït, i comprèn que el que ha passat val per un advertiment amistós, de manera que s'encamina a una casa d'òptica i adquireix de seguida un estoig de cuir encoixinat doble protecció, per tal de curar-se en salut. Una hora més tard li cau l'estoig, i al ajupir-se sense major inquietud descobreix que les ulleres s'han fet pols. A aquest senyor li porta una estona comprendre que els designis de la Providència són inescrutables, i que en realitat el miracle ha passat ara.

Julio Cortázar

dimarts, 27 de maig de 2014

Continuïtat dels parcs

Havia començat a llegir la novel·la uns dies abans. La va abandonar per negocis urgents, va tornar a obrir-la quan tornava en tren a la finca; es deixava interessar lentament per la trama, pel dibuix dels personatges. Aquesta tarda, després d'escriure una carta al seu apoderat i discutir amb el majordom una qüestió de parceries, va tornar al llibre en la tranquil·litat de l'estudi que mirava cap al parc dels roures. Recolzat en la seva butaca favorita, d'esquena a la porta que l'hagués molestat com una irritant possibilitat d'intrusions, va deixar que la seva mà esquerra acariciés una i altra vegada el vellut verd i es va posar a llegir els últims capítols. La seva memòria retenia sense esforç els noms i les imatges dels protagonistes; la il·lusió novel·lesca el va guanyar gairebé de seguida. Gaudia del plaer quasi pervers d'anar esqueixant línia a línia del que l'envoltava, i sentir alhora que el seu cap descansava còmodament al vellut de l'alt suport, que els cigarrets seguien a l'abast de la mà, que més enllà dels finestrals dansava l'aire del capvespre sota els roures. Paraula a paraula, absorbit per la sòrdida disjuntiva dels herois, deixant-se anar cap a les imatges que es concertaven i adquirien color i moviment, va ser testimoni de l'últim partit a la cabana de la muntanya. Primer entrava la dona, recelosa; ara arribava l'amant, ferida la cara per la fuetada d'una branca. Admirablement estroncava ella la sang amb els seus petons, però ell rebutjava les carícies, no hi havia vingut per repetir les cerimònies d'una passió secreta, protegida per un món de fulles seques i senders furtius. El punyal s’entebeïa contra el seu pit, i a sota bategava la llibertat amagada. Un diàleg anhelant corria per les pàgines com un rierol de serps, i se sentia que tot estava decidit des de sempre. Fins aquelles carícies que embullaven el cos de l'amant com volent retenir-lo i dissuadir-lo, dibuixaven abominablement la figura d'un altre cos que calia destruir. Res havia estat oblidat: coartades, atzars, possibles errors. A partir d'aquesta hora cada instant tenia la feina minuciosament atribuïda. El doble repàs despietat s'interrompia tot just perquè una mà acariciés una galta. Començava a fosquejar.

Sense mirar-se ja, lligats rígidament a la tasca que els esperava, es van separar a la porta de la cabana. Ella havia de seguir per la senda que anava al nord. Des de la senda oposada ell es va tornar un instant per veure-la córrer amb els cabells deixats anar. Va córrer també, parapetant-se en els arbres i les tanques, fins distingir en la boira malva del crepuscle l'albereda que portava a la casa. Els gossos no havien de bordar, i no van bordar. El majordom no estaria a aquesta hora, i no hi era. Va pujar els tres esglaons del porxo i va entrar. Des de la sang galopant a les orelles li arribaven les paraules de la dona: primer una sala blava, després una galeria, una escala encatifada. A la part alta, dues portes. Ningú a la primera habitació, ningú a la segona. La porta del saló, i llavors el punyal a la mà, la llum dels finestrals, l'alt suport d'una butaca de vellut verd, el cap de l'home en la butaca llegint una novel·la.

Julio Cortázar

dilluns, 26 de maig de 2014

tieta explicada o no



Qui més qui menys, els meus quatre cosins carnals es dediquen a la filosofia. Llegeixen llibres, discuteixen entre ells i són admirats a distància per la resta de la família, fidel al principi de no ficar-se en les preferències alienes i fins i tot afavorir-les en la mesura del possible. Aquests nois, que em mereixen gran respecte, es van plantejar més d'una vegada el problema de la por de la meva tieta, arribant a conclusions fosques però potser atendibles. Com sol passar en casos semblants, la meva tieta era la menys assabentada d'aquestes conxorxes, però des d'aquesta època la deferència de la família es va accentuar encara més. Durant anys hem acompanyat tieta en les seves vacil·lants expedicions de la sala al pati, del dormitori a la cambra de bany, de la cuina a l'armari de rebost. Mai ens va semblar fora de lloc que es fiqués al llit de costat, i que durant la nit observés la immobilitat més absoluta, els dies parells del costat dret i els imparells de l'esquerre. A les cadires del menjador i del pati, tieta s'instal·la molt dreta; per res acceptaria la comoditat d' un balancí o una butaca Morris. La nit de l'Sputnik la família es va tirar a terra al pati per observar el satèl·lit, però tieta va romandre asseguda i l'endemà va tenir una torticoli horrible. A poc a poc ens vam anar convencent, i avui estem resignats. Ens ajuden els nostres cosins carnals, que al·ludeixen a la qüestió amb mirades d'intel·ligència i diuen coses com ara: «Té raó». Però per què? No ho sabem, i ells no volen explicar-nos. Per a mi, per exemple, estar d' esquena em sembla comodíssim. Tot el cos es recolza en el matalàs o a les rajoles del pati, un sent els talons, les cames, les cuixes, les natges, el llom, les paletes, els braços i el clatell que es reparteixen el pes del cos i el difonen, per dir així, a terra, l'acosten tan bé i tan naturalment a aquesta superfície que ens atreu voraçment i semblaria voler empassar-nos. És curiós que a mi estar d' esquena em resulti la posició més natural, i de vegades sospito que la meva tieta li té horror per això. Jo la trobo perfecta, i crec que en el fons és la més còmoda. Sí, he dit bé: en el fons, ben en el fons, d'esquena. Fins i tot em fa una mica de por, cosa que no aconsegueixo explicar. Com m'agradaria ser com ella, i com no puc.

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames

divendres, 23 de maig de 2014

El cant dels cronopis

Quan els cronopis canten les seves cançons preferides, s'entusiasmen de manera que sovint es deixen aixafar per camions i ciclistes, cauen per la finestra, i perden el que portaven a les butxaques i fins i tot el compte dels dies.

Quan un cronopi canta, les esperances i els fames van a escoltar-lo encara que no comprenen molt la seva rauxa i en general es mostren una mica escandalitzats. Enmig de la rotllana el cronopi aixeca els seus bracets com si sostingués el sol, com si el cel fos una safata i el sol el cap del Baptista, de manera que la cançó del cronopi és Salomé nua dansant pels fames i les esperances que hi són bocabadats i preguntant-se si el senyor rector, si les conveniències. Però com en el fons són bons (els fames són bons i les esperances babaus), acaben aplaudint al cronopi, que es recobra sobresaltat, mira al voltant i es posa també a aplaudir, pobret.

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames.

dijous, 22 de maig de 2014

Faci com si fos a casa seva

Una esperança es va fer una casa i li va posar una rajola que deia: Benvinguts els que arriben a aquesta llar.

Un fama es va fer una casa i no li va posar majorment rajoles.

Un cronopi es va fer una casa i seguint el costum va posar al porxo diverses rajoles que va comprar o fer fabricar. Les rajoles estaven col·locades de manera que es poguessin llegir en ordre. La primera deia: Benvinguts els que arriben a aquesta llar. La segona deia: La casa és petita, però el cor és gran. La tercera deia: La presència de l'hoste és suau com la gespa. La quarta deia: Som pobres de veritat, però no de voluntat. La cinquena deia: Aquest cartell anul·la tots els anteriors. Raja, gos.


Julio Cortázar. Històries de cronopis i de fames

dimecres, 21 de maig de 2014

Allò particular i allò universal

Un cronopi anava a rentar-se les dents al costat del seu balcó, i posseït per una grandíssima alegria en veure el sol del matí i els bonics núvols que corrien pel cel, va prémer enormement el tub de pasta de dents i la pasta va començar a sortir en una llarga cinta rosa. Després de cobrir el seu raspall amb una veritable muntanya de pasta, el cronopi es va trobar que li sobrava encara una quantitat, llavors va començar a sacsejar el tub per la finestra i els trossos de pasta rosa queien pel balcó al carrer on diversos fames s'havien reunit a comentar les novetats municipals. Els trossos de pasta rosa queien sobre els barrets dels fames, mentre amunt el cronopi cantava i es fregava les dents ple d’alegria. Els fames es van indignar davant aquesta increïble inconsciència del cronopi, i van decidir nomenar una delegació perquè l’imprequés immediatament, de manera que la delegació formada per tres fames va pujar a la casa del cronopi i el va increpar, dient-li així:

- Cronopi, has espatllat els nostres barrets, per la qual cosa hauràs de pagar.

I després, amb molta més força:

- Cronopi, no hauries de malbaratar així la pasta de dents!

Julio Cortázar. Històries de Cronopis i de Fames

dimarts, 20 de maig de 2014

Cues deslluïdes

Les vides que acaben com els articles literaris de diaris i revistes, tan fastuosos a la primera plana i rematant en una cua deslluïda, allà per la pàgina trenta-dos, entre anuncis de rebaixes i tubs de dentífric.

Julio Cortázar. Rayuela, capítol 85

dilluns, 19 de maig de 2014

Objectes perduts

Per senderes de son i habitacions sordes
els teus rendits estius m'acceleren amb els seus cants
Una xifra vigilant i sigil·losa
va pels ravals cridant-me i cridant-me
però què falta, digues-me, a la targeta diminuta
on són el teu nom, el teu carrer i el teu desvetllament
si la xifra es barreja amb les lletres del son,
si només ets on ja no et busco.

Julio Cortázar