Publicitat Google

dilluns, 30 de desembre de 2013

Una història real

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Josep Porcar. Llegit a: Una història real

dissabte, 28 de desembre de 2013

Ciències naturals

Al pati hi ha quatre moreres blanques. Tenen unes fulles glabres que donen una ombra atofada,  tacada, aquí i allà, amb petits forats de llum. Un alumne de primer curs, n’arrenca unes quantes. Són per alimentar els meus cucs de seda, Sr. Valentí, li diu al mestre. Molt bé, contesta aquest. Has anat amb compte de no fer malbé les gemmes? I tant, diu, i se’n va corrents cap a classe. Fa anys que veu alumnes agafant fulles per alimentar els petits inquilins de capses de sabates. Fins que se’n cansen i els llencen, o fins que els cucs se’ls hi moren. Pocs sobreviuen i esdevenen papallones. Està assegut al banc, a l’ombra de la morera, mentre els seus deixebles passen, carregats amb les motxilles, les mans ocupades amb els mòbils, les orelles segellades per la música. Li queden cinc minuts de repòs abans d’entrar a la classe i els vol aprofitar en fer res, en deixar-se portar per la mandra de la tarda, en imaginar que està a l’escola d’un país amb possibilitats reals d’educar de manera efectiva, sense tants canvis legislatius, amb mitjans suficients i professorat preparat per orientar-se en la complexitat.  Valentí, et deprimiràs si vas per aquest camí, pensa. Es mira el rellotge. És l’hora. S’aixeca, entra al pavelló i obre la porta de l’aula número cinc. Copsa el microclima de suor, de xerrameca, d’electricitat estàtica, de batecs i de mirades. Com cada tarda, la vida en el sentit més pur, més vital, més innocent. Els veu com cucs de seda, indefensos en mans inexpertes.

L.B. Llegit a: Ciències naturals - contesxinesos

divendres, 27 de desembre de 2013

Convicció

Pagesos i pastores portaren llet, flassades, llenya, formatge... Quan Maria veié encens, mirra i or, Josep la sentí exclamar:
–Homes!


Maite Crespo. Llegit a: La bona confitura - Convicció

dijous, 26 de desembre de 2013

Helen Keller

Mantingues el teu rostre cap a la llum del sol i no veuràs l'ombra.

Un no ha de consentir mai arrossegar-se quan sent l'impuls de volar.

La seguretat és més que res una superstició. La vida és una aventura atrevida o no és res.

Helen Keller

dimecres, 25 de desembre de 2013

Divina palabra

Divina Palabra by Nacho Cano & German Coppini on Grooveshark
Deja que te arrulle,
reina enamorada,
que angelitos gordos voces altas me hagan.
Ay de los besos que se han perdido,
para prenderse de los espinos...
A las primeras luces del alba
te haces un ovillo de una madeja muy blanca.
Tu nombre nace de mi suspiro,
y abres los ojitos llenos de legañas.
Lejos de las zarzas construiré la casa,
con un tendalito de ropa lavada.
Mucha de remiendos, de alegría mansa..
Nuestro amor no es del que se nos muere
ni en romances ni en arduas batallas,
que hay insignes caballeros que por tener reino
dejan colgada su espada.
Nuestro amor es la palabra,
y es de nosotros guardarla.

dimarts, 24 de desembre de 2013

dilluns, 23 de desembre de 2013

El senyor i la senyora Tarrés

La senyora Tarrés treballa molt, parla poc i mai alça la veu. Quan acaba la jornada, se’n va corrents a casa on l’espera el seu marit invisible. El senyor Tarrés és un home tendre i apassionat, un aventurer que col·lecciona papallones invisibles. Es van conèixer en un viatge inventat a París i des de llavors són inseparables. A l’escalfor de la llar parlen de com els ha anat el dia, es prenen un cocktail i, les nits que estan més juganers, se’n van d’hora al llit. La senyora Tarrés és feliç com mai amb el seu marit invisible.

Un dia, quan torna a casa es troba una nota invisible on el senyor Tarrés li diu que ha conegut una altra dona. A la nit, desallotgen el seu bloc de pisos per una fuita de gas. Quan arriben els bombers troben la senyora Tarrés sense vida estesa sobre el parquet. Té clavada al cor, com les papallones de la col·lecció, una agulla invisible.

Sílvia Riera. Llegit a:  La bona confitura - El senyor i la senyora Tarrés

diumenge, 22 de desembre de 2013

Paraules i estralls

Aquells vespres de trobades, tot filant paraules i notes musicals, feies créixer el somriure en els teus llavis. Jo era lluny i a prop, al mateix temps, del pas del que un no decideix, del vent que t'atrapa i et fa volar amunt fins tocar l'estrella de l'amor. Però el dol punyent de la penombra fa gemegar la nit més trista, i l'udol del desenllaç anuncia la gelada d'un hivern que es preveu erm i dolorós. I perduts a la deriva, tot sagnant cada ferida, ens mantindrem fidels al cicle de la vida.

Llegit a: Microrel@ts en blog: Paraules i estralls

dissabte, 21 de desembre de 2013

Winter wonderland



Sleigh bells ring, are you listenin'
In the lane, snow is glistening
A beautiful sight, we're happy tonight
Walking in a winter wonderland

Gone away is the blue bird
Here to stay is a new bird
He sings a love song, as we go along
Walking in a winter wonderland

In the meadow we can build a snowman
Then pretend that he is Parson Brown
He'll say, "Are you married ?" We'll say, "No man
But you can do the job when you're in town"

Later on, we'll conspire
As we dream by the fire
To face unafraid, the plans that we made
Walking in a winter wonderland

Are you listenin', snow is glistening
A beautiful sight, we're happy tonight
Walking in a winter wonderland

In the meadow we can build a snowman
Then pretend that he is Parson Brown
He'll say, "Are you married ?" We'll say, "No man
You can do the job when you're in town"

Later on, we'll conspire
As we dream by the fire
To face unafraid, the plans that we made
Walking in a winter wonder, wonderland

divendres, 20 de desembre de 2013

Gust d'escriure

«Jo no sé —diu— quina necessitat tens de dramatitzar-ho tot!» Deu ésser el gust d'escriure que tinc, el que m'obliga a apuntalar el pensament en cada gest, en cada gir; quan per si sol, el pensament seria volada lleugera, fugissera, diàfana —el mateix que els músculs del seu cos quan va i ve a tocar meu i que participen de la seva rossor amb una perfecció aèria, una llibertat completa, meravellosa, que s'encarcara al moment precís que s'adona que l'estic observant. «No veus com són la gent!», diu ella. Somric perquè la gent m'agraden com són, per observar com són, per estudiar com és ella.

Jordi Pere Cerdà

dijous, 19 de desembre de 2013

Instruccions per plorar

Deixant de banda els motius, atinguem-nos a la manera correcta de plorar, entenent per això un plor que no arribi a l'escàndol, ni que insulti el somriure amb la seva paral·lela i maldestra semblança. El plor mitjà o ordinari consisteix en una contracció general del rostre i un so espasmòdic acompanyat de llàgrimes i mocs, aquests últims al final, ja que el plor s'acaba en el moment en què un es moca enèrgicament. Per plorar, dirigeixi la imaginació cap a vostè mateix, i si això li resulta impossible per haver contret l'hàbit de creure en el món exterior, pensi en un ànec cobert de formigues o en aquells golfs de l'estret de Magallanes en què no entra ningú, mai. Arribat el plor, es taparà amb correcció la cara utilitzant les dues mans amb el palmell cap a dins. Els nens ploraran amb la màniga del jersei contra la cara, i de preferència en un racó de la cambra. Durada mitjana del plor, tres minuts.

Julio Cortázar. Traducció Maria J Cabrera

dimecres, 18 de desembre de 2013

Rosella o...

«Cada cop em sembla més evident que el rècord català de variabilitat verbal és patrimoni de la rosella (Papaver rhoeas), la flor de la qual té propietats al·lucinògenes i, potser per això, incita a anomenar-la de maneres molt variades»

Màrius Serra

Variants:

ababol (Franja de Ponent)
babol (Ribagorça, Vallès)
badabadoc (Badalona, les Garrigues, Mollet del Vallès, Sabadell)
badoc (Granollers)
cama-roja (Ribera del Xúquer)
caputxí (Balaguer)
colet
gallaret (Aiguafreda, Anoia, Besalú, Conflent, Empordà, Olot, Osona, Ripollès, Sant Celoni)
gall (Anoia)
galleranc (Banyoles)
gallet (Mallorca)
gall-gallaret (Banyoles, Besalú)
lloca (valencià)
monja (Priorat)
paparola (Canet de Mar, Terrassa)
paparota (Olesa de Montserrat)
paramà, paramans (Pirineu, Garrotxa)
pepagall (Alt Camp, Vila-rodona)
peperepep (Baix Penedès, Tremp)
pep-perepep (Clariana, Pallars, Penedès)
piperepip (Santa Eulàlia de Riuprimer)
pipiripip (Calaf, Manresa)
pipiripit (Barcelona)
pupurupup (Agramunt, Vidreres)
puput (Castellserà, Malgrat, Sallent, Urgell)
quec-querequec (La Bisbal del Penedès)
quequerequec (Barcelona, Cardona, el Vendrell)
quic-quiriquic (Barcelona)
quiquerecoc (Calella de Palafrugell)
quiquiriquic (Barcelona, Esparreguera, Empordà, Girona, Prats de Lluçanès)
roella (Mallorca, Palafrugell, Tàrrega, Vall Fosca)
rosella (Alcoi, Barcelona, Cerdanyola)
ruella (Amposta, Camp de Tarragona, Conflent, Empordà, Mequinensa, Rosselló, Solsona, Tortosa)
vermelló (Rosselló)

Llegit a: L'escreix - Rodamots

dimarts, 17 de desembre de 2013

I Heard It Through The Grapevine

I Heard It Through The Grapevine by Marvin Gaye on Grooveshark
Ooh, I bet you're wonderin' how I knew
'Bout your plans to make me blue
With some other guy you knew before
Between the two of us guys you know I love you more
It took me by surprise I must say
When I found out yesterday
Don'tcha know that I

Heard it through the grapevine
Not much longer would you be mine
Oh I heard it through the grapevine
Oh I'm just about to lose my mind
Honey, honey yeah
(Heard it through the grapevine)
(Not much longer would you be my baby, ooh, ooh, ooh)

I know a man ain't supposed to cry
But these tears I can't hold inside
Losin' you would end my life you see
'Cause you mean that much to me
You could have told me yourself
That you love someone else
Instead I

Heard it through the grapevine
Not much longer would you be mine
Oh I heard it through the grapevine
And I'm just about to lose my mind
Honey, honey yeah
(Heard it through the grapevine)
(Not much longer would you be my baby, ooh, ooh, ooh, ooh, ooh)

People say believe half of what you see, son
And none of what you hear
But I can't help bein' confused
If it's true please tell me dear
Do you plan to let me go
For the other guy you loved before?
Don'tcha know I

Heard it through the grapevine
Not much longer would you be mine
Baby I heard it through the grapevine
Ooh I'm just about to lose my mind
Honey, honey yeah
(Heard it through the grapevine)
(Not much longer would you be my baby, yeah, yeah, yeah, yeah)

Honey, honey, I know
That you're lettin' me go
Said, I heard it through the grapevine
Heard it through the grapevine

dilluns, 16 de desembre de 2013

Català

T'adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense.

Ovidi Montllor

dissabte, 14 de desembre de 2013

Mais feliz

Mais Feliz by Adriana Calcanhotto on Grooveshark
O nosso amor não vai parar de rolar
De fugir e seguir como um rio
Como uma pedra que divide um rio
Me diga coisas bonitas

O nosso amor não vai olhar para trás
Desencantar, nem ser tema de livro
A vida inteira eu quis um verso simples
P'ra transformar o que eu digo

Rimas fáceis, calafrios
Fure o dedo, faz um pacto comigo
Num segundo teu no meu
Por um segundo mais feliz

divendres, 13 de desembre de 2013

Himmelweg

Camí cap al cel. L'ironia del títol no és el més destacable. Impactant, tornant de Polònia dilluns, he sortit dijous amb el cor encongit de la sala de teatre.

I és possible que fos així...

dimecres, 11 de desembre de 2013

From the morning

From the Morning by Nick Drake on Grooveshark
A day once dawned, and it was beautiful
A day once dawned from the ground
Then the night she fell
And the air was beautiful
The night she fell all around.

So look see the days
The endless coloured ways
And go play the game that you learnt
From the morning.

And now we rise
And we are everywhere
And now we rise from the ground
And see she flies
And she is everywhere
See she flies all around

So look see the sights
The endless summer nights
And go play the game that you learnt
From the morning.

dijous, 5 de desembre de 2013

Nelson Mandela

Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat democràtica i lliure on totes les persones puguin viure juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal pel qual espero viure i veure realitzat. Però, Señoria, si fos necessari, és un ideal pel qual estic preparat a morir.

Nelson Mandela

L'home que dormia agafat a una branca

“Sóc un home de recursos, jo”, pensà Màrius Boet el dia que el van despatxar. Els últims temps havia tingut un somni recurrent. Caminava per un pont de fusta penjat dalt d’un congost molt alt; de sobte, el pont començava a fimbrejar i acte seguit una de les sirgues mestres es trencava. La caiguda era espectacular, però durant l’esbalçada el Màrius aconseguia engrapar la branca d’un arbre nascut en una escletxa de la roca. “Salvat!”, cridava el Màrius en el silenci horitzontal de la matinada.

Tot i que la seva dona s’havia acabat acostumant al sobresalt nocturn, mentre l’home seguia dormint plàcidament, ella feia cabòries sobre l’origen d’aquella inquietud. De fet, Salvat era el cognom del soci principal del despatx on treballava el Màrius i ella sospitava que alguna cosa no anava prou a l’hora. Mentre esmorzaven, ella insinuava “tot bé a la feina?” i ell aixecava la vista del diari “tot bé, reina, no et preocupis”. Però ella insistia “has somiat avui…”. Ell se la mirava “no ho sé, no ho recordo…” i després li feia un petó al front i sortia cap a l’oficina.

Va ser el mateix Salvat qui li va dir que el negoci no rutllava massa bé i que, com a últim recurs, haurien de reajustar la plantilla. El banc no els havia renovat la pòlissa de crèdit i els impagats estaven ofegant l’economia de l’empresa. Fins a la data, el Màrius sempre se n’havia sortit bé en el terreny laboral. Al llarg dels anys s’havia forjat un currículum impecable i havia encadenat diversos canvis de feina, sempre per millorar les seves condicions de treball i econòmiques. El dia que el van despatxar complia cinquanta-cinc anys però, aliè al pessimisme, va pensar “no passa res: sóc un home de recursos, jo”.

Va decidir no dir-ho a la seva dona i es va inscriure al servei d’ocupació. Durant algunes setmanes va seguir fent el paper del marit diligent i treballador. Havent esmorzat, sortia de casa com ho havia fet sempre i es passava el dia de porta en porta, sol·licitant entrevistes i passejant currículums. Però poc a poc, la nòmina de coneguts amb capacitat per llençar-li un cable arribava al seu final. Semblava que el món ja no funcionava com ell l’havia conegut anys enrere. O potser era que el món seguia sent el mateix de sempre i era ell qui ja no funcionava com anys enrere…

El fet és que una nit va arribar a casa especialment abatut. Ni tan sols va sopar i va anar directe al llit. La seva dona li va portar un vas de llet calenta però el Màrius havia pres somnífers i la son l’havia vençut. Aquella nit va somiar un cop més la caiguda pel congost, però estranyament no va cridar. La seva dona no va despertar fins al matí. Estès al llit, el Màrius jeia fred i rígid com una roca granítica. A la tauleta de nit hi havia una nota. “Avui s’ha trencat la branca”.

Eduard Ribera. Llegit a La bona configura - L'home que dormia agafat a una branca

dimecres, 4 de desembre de 2013

L'espera


T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera, desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines
arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit,
i que tu no trobis noses
quan vulguis collir les roses
que em floreixen dins del pit.

Joana Raspall


Les Penèlopes


Les Penèlopes és un projecte de Llums-Escultures realitzat amb vuit teixidores dels Andes Ecuatorians.
Durant un mes s'han reunit diàriament per teixir per les tardes, xerrant sobre les seves petites coses, compartint riures, anècdotes, sospirs, cants...
Durant la realització d'aquestes escultures, les dones van rebre salaris justos.
La mostra d'aquestes llums-escultures ha itinerat per les principals ciutats ecuatorianes, ha estat exposada a Gran Canària i Tenerife. Les Penèlopes també han estat presents al saló "Creativa" de Madrid i Barcelona, i ho seràn als de Brusel·les i Metz (França).

www.qalanshop.com

dimarts, 3 de desembre de 2013

L'avi volador

El nostre avi sabia volar. Cada nit, després d'explicar-nos un conte, obria la finestra de l'habitació, deixava el bastó recolzat al capçal del meu llit i s'enfilava, tremolós, a una cadira. Llavors, repenjant un peu al radiador i l'altre a l'ampit de la finestra, cridava "Apamunt!", i es llençava cap endavant. L'Enric i jo el vèiem sobrevolar el jardí, il·luminat per la claror de la lluna, fent cercles en l'aire amb els braços estesos, i seguíem les seves acrobàcies fins que el perdíem de vista. En acabar la passejada, tornava a entrar, arreplegava el seu bastó, ens deia "bona nit" i, ranquejant, sortia de l'habitació.

Recordo que la primera nit que va saltar per la finestra, ens vam espantar. Acabava d'explicar-nos que de jove havia estat aviador, i que en la Guerra contra els Brumanians havia abatut al cèlebre Baró Negre, el pilot més hàbil de l'exèrcit brumanià.

-Així que no patiu -va dir-nos, eixarrancat sobre la finestra- que sóc un avi volador molt experimentat.

I cridant "Apamunt!" es va abocar a la fosca de la nit. Durant uns segons va desaparèixer de la vista. Jo m'estava assegut al llit, esgarrifat: m'imaginava a l'avi estavellat contra el tros de gespa del jardí. Però l'Enric, que és més gran que jo -i més atrevit-, va mirar cap enfora.

-Mira'l! -va fer assenyalant una ombra que remuntava el vol i feia cabrioles al cel.

Vam seguir meravellats el vol de l'avi: feia caigudes en picat, tombarelles i tirabuixons amb una agilitat sorprenent. També vam veure'l empaitar insectes, perseguir els ratpenats i espantar els mussols. Quan se'n va cansar, va asseure's a la finestra amb les cames penjant al buit, suat i esbufegant.

-No ho expliqueu a ningú -ens va demanar- que es pensarien que no hi toqueu!

Ens va fer prometre que seria el nostre secret, i cada nit, després del conte, sortia a fer un tomb pel cel. Quan li preguntàvem com havia après a volar, sempre ens contestava:

-És que jo, de jove, feia molta vida allà dalt -assenyalava els núvols amb un índex tort com un plàtan-, perquè per aprendre a volar cal fer-se amic del vent i dels corrents d'aire.

A més d'aviador, havia treballat de paracaigudista, d'equilibrista, fins i tot d'home-bala en un circ. I havia pilotat dirigibles, globus, hidroavions i tota mena d'artefactes aeris.

-Vaig acostumar-me a moure'm per l'aire com un peix en l'aigua!

I era cert: feia piruetes amb lleugeresa, sense cap esforç; en canvi, caminava dificultosament, sempre ajudat d'un bastó, queixant-se de l'esquena, dels ronyons o de la carcanada.

Vam guardar el secret de l'avi molt de temps. Però no ens enganyem: els secrets només semblen veritablement importants quan deixen de ser-ho, quan es compateixen, quan s'esbomben. Va ser l'Enric qui no va poder-se estar de presumir de les habilitats aèries de l'avi davant dels seus amics. No se la creia ningú, però la història dels vols nocturns de l'avi es va anar escampant per l'escola, va viatjar pels carrers i les botigues del barri, fins arribar, un vespre, a les orelles del pare, que remenava la sopa de galets per refredar-la. La cullera va aturar-se, el cap del pare es va alçar, els ulls ens miraven des de molt lluny, el seu cervell processava lentament la informació.

-Vaja, ja hi tornem a ser! -vam sentir que remugava la mare a sota veu.

El silenci només el trencava el tic-tac del rellotge de paret. El pare va mirar la mare d'esbiaix, es va eixugar a poc a poc els llavis amb el tovalló, va deixar-lo a un costat del plat i es va escurar la gola. Ens temíem un càstig exemplar, crits, plors, alguna plantofada. Però ens va parlar amb molta calma:

-Us explicaré una cosa que heu de saber. Totes les famílies tenen les seves peculiaritats. Nosaltres, els Girbau, des de fa moltes generacions, quan arribem a una certa edat, ens enlairem.

El pare ens prenia el pèl. L'Enric i jo vam riure. Però ell va continuar, molt seriós:

-¿Oi que les persones quan es fan velles es tornen feixugues, s'encongeixen, caminen arrossegant els peus? Doncs els Girbau, en canvi, ens alleugerim, la força de la gravetat deixa d'afectar-nos, ens desenganxem del terra sense esforç i podem flotar per l'aire com els ocells. És un defecte de família. No hi hem trobat cap explicació científica.

¿El pare ens prenia el pèl? Ni l'Enric ni jo rèiem, ara. El pare sí que somreia:

-Jo mateix, per exemple, fa uns mesos que, sense adonar-me'n, em clavo unes patacades amb el sostre! M'estaré fent vell...

-Quan l'avi va començar a volar -va afegir la mare- vam demanar-li que només ho fes de nit, i d'amagat. No és ben vist que les persones volin!

-Però ja el coneixeu, l'avi -el pare va sospirar-. Sempre li ha agradat exhibir-se, inventar històries fantàstiques, fer el fatxenda. Segur que ja us ha explicat que va dedicar-se als oficis més inversemblants, oi? Ell, que va passar-se la vida darrera el taulell de la botiga de vetes i fils.

El pare no ens prenia el pèl! L'Enric i jo l'escoltàvem bocabadats.

-Vosaltres també volareu algun dia -va assegurar-nos la mare-. Però espero que sigueu més discrets que l'avi.

No cal dir que ho vam provar de seguida: miràvem d'arrencar el vol enfilats a cadires, taules, escales.

-Apamunt! -cridàvem.

Encara mai no ho hem aconseguit.


Vladimir. Llegit a: L'avi volador

dilluns, 2 de desembre de 2013

La terra

Quan d'un tros de terra, o fins i tot una muntanya, algú diu que és seva, menteix o és un presumptuós; la terra no és cosa que hagi creat l'home, no és una cosa feta com una casa de maons o un carro de fusta i ferro, que algú ha construït.

Marta Cardona

diumenge, 1 de desembre de 2013

La creació

Pluja serena, olor a terra mullada. Els raigs del sol baix, en travessar les gotes, tracen sobre l'horitzó un arc lluminós amb tots els colors de l'espectre. Més tard cau la nit i en la volta s'encenen milers de punts blancs i brillants. S'acaba dissabte i ha culminat la Creació. Déu guarda el fitxer, apaga l'ordinador i se'n va a dormir satisfet.

Diumenge es llevarà tard i acabat de dinar farà una bona migdiada. Després de sis dies creant el món bé en mereix un de descans. A partir de dilluns –tindrà tota una eternitat– es podrà dedicar al seu passatemps favorit: el conreu de l'hort que té a tocar del jardí de l'Edèn. Fa uns dies que va collir les pomes, una mica verdes per tal que es conservin més temps, però en va deixar una a l'arbre, la més grossa i ben formada, perquè acabés de madurar natural. Dilluns la colliria. Mentre s'adormia n'imaginava l'aspecte daurat, en flaire, la textura en mossegar-la, el punt just de sabor amarant les papil·les linguals...

Però dilluns la poma no hi era.

Maleïts! El rostre se li va tenyir de morat. Les venes de les temples semblaven centpeus violats a punt de rebentar. Els havia advertit, me n'havia refiat! Els ulls, molt oberts, eren com mapamundis solcats per rius i afluents vermellosos.

Va anar cap a l'oficina donant cops de bastó a tot el que trobava i d'una revolada va obrir l'ordinador. Ara veuran! Esbufegava assegut a la punta de la cadira; la mà dreta crispada sobre el ratolí. Inici – equip – arxius de programa – creació - món7d.ini. Botó dret: editar. Hi va inserir pesta i sida, polítics i religions, els diners, guerres, nits fredes, dies negres, drogues dures i paraules buides, lepra i càncer, accidents de trànsit i malsons, el gust dolç de la venjança i la mala sort, incendis, violacions, fam, inundacions... També va aprofitar que tenia el fitxer obert per agregar-hi la fe i diverses pregàries.

Credo in unum Deum, Patrem omnipoténtem,
Factorem cæli et terræ
visibílium ómnium et invisibílium...


Josep Maria Casals. Llegit a: La creació