Publicitat Google

dissabte, 30 de novembre de 2013

La mama i jo

La mama i jo estem molt quietes aquí a dins l’armari fondo del quarto de dalt, perquè hem sentit les seves passes a l’escala.

Ell entra a casa i després va caminant d’ací d’allà fent gambades desiguals, xarbotejant. La mare gemega fluixet.

Abans, quan tenia feina, tot era diferent. Però es va anar quedant a casa i cada cop bevia més, i ha canviat tant que és com una altra persona. S’enfada i gruny per tot. A vegades cau i es fa mal. I sempre acabem rebent nosaltres.

Ens odia. Sap que tenim gana però s’enfada si toquem alguna cosa de la cuina. Ahir, la mama va agafar un tros de pizza de la que ell havia portat per sopar, però li va prendre, i la va pegar. Quan la mama xiscla d’aquesta manera jo sento una pena fosca, com una mà gran que m’estreny tot el cos. Ja no em ve la il•lusió de jugar, ni res, només tinc tristesa, i gana.

Avui ens ha estat cridant, amb una veu dolça mentidera. No ens troba perquè estem al fons de tot, tapades amb la roba gruixuda. Però quan ens ha portat pernil i pollastre i tot de coses bones, la mama ha sortit. Llavors, l’ha presa pel coll, cridant que ens escanyarà a totes dues. La mama s’ha defensat, i li ha clavat totes les ungles dels dits a la cara. Als ulls: ell ha ganyolat, ha trompassat enrere, el seu cap ha fet clonc, i s’ha quedat completament quiet. Amb els ulls- el què en queda- esbatanats.

Hem engolit delitosament el menjar escampat i després llepat la sang. Potser trigaran, a treure’ns d’aquí, però tenim aliment per dies, amb aquest cos tan gran.

Em rellepa les orelles i fa méééu, blanament. Ja no tenim por, la mama i jo.

allan lee. Llegit a: La mama i jo

divendres, 29 de novembre de 2013

Tired Of Talkin'



Tired Of Talking by Robben Ford on Grooveshark

Baby I'm out of breath, we're talkin' our selves to death
And nothing seem to change, maybe it's best if we parted
It's like the blind leading the blind,
we're even further behind than when we started

I'm tired of talkin', guess it's time to go
Baby I'm so confused and feeling a little bruised
When all we do is fight, we can't help but feel down hearted
It's like the blind leading the blind
Even further behind then when we started

I'm tired of talkin', guess it's time to go
Baby I'm out of breath, we're talkin' ourselves to death
And nothing seem to change, maybe it's best if we parted
It's like the blind leading the blind
Even further behind then when we started
I'm tired of talkin', guess it's time to go

dijous, 28 de novembre de 2013

Corro sota la pluja

Corro sota la pluja by Anna Roig I L'Ombre De Ton Chien on Grooveshark
Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere algú,
corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.


dimecres, 27 de novembre de 2013

Jazz

Ningú semblava disposat a contradir-lo perquè Wong acuradament apareixia amb el cafè i Ronald, arronsant les espatlles, havia deixat anar als Warring s Pennsylvanians i des d'un grinyolar terrible arribava el tema que encantava a Oliveira, una trompeta anònima i després el piano, tot entre un fum de fonògraf vell i pèssima gravació, d'orquestra barata i com anterior al jazz, al cap i a la fi d'aquests vells discos, dels show boats i de les nits de Storyville havia nascut l'única música universal del segle, cosa que acostava els homes més i millor que l'esperanto, la Unesco o les aerolínies, una música bastant primitiva per assolir universalitat i bastant bona per fer la seva pròpia història, amb cismes, renúncies i heretgies, el seu xarleston, el seu black bottom, el seu shimmy, el seu foxtrot, la seva stomp, els seus blues, per admetre les classificacions i les etiquetes, l'estil això i allò, el swing, el bebop, el cool, anar i tornar del romanticisme i el classicisme, hot i jazz cerebral, una música-home, una música amb història a diferència de l'estúpida música animal de ball, la polca, el vals, la zamba, una música que permetia reconèixer-se i estimar-se a Copenhaguen com a Mendoza o a Ciutat del Cap, que acostava els adolescents amb els seus discos sota el braç, que els donava noms i melodies com xifres per reconèixer-se i endinsar-se i sentir-se menys sols envoltats de caps d'oficina, famílies i amors infinitament amargs, una música que permetia totes les imaginacions i els gustos, la col.lecció d’afònics 78 amb Freddie Keppard o Bunk Johnson, l'exclusivitat reaccionària del Dixieland, l'especialització acadèmica en Bix Beiderbecke o el salt a la gran aventura de Thelonius Monk, Horace Silver o Thad Jones, la cursileria d’Erroll Garner o Art Tatum, els penediments o les abjuracions, la predilecció pels petits conjunts, les misterioses gravacions amb pseudònims i denominacions imposades per marques de discos o capricis del moment i tota aquesta francmaçoneria de dissabte a la nit a la peça de l'estudiant o al soterrani de la penya, amb noies que prefereixen ballar mentre escolten Star Dust o When your man is going to put you down, i fan olor poc a poc i dolçament a perfum i pell i a calor, es deixen besar quan és tard i algú ha posat The blues with a feeling i gairebé no es balla, només s'està dempeus, balancejant-se, i tot és tèrbol i brut i canalla i cada home voldria arrencar aquests cossets tebis mentre les mans acaricien una esquena i les noies tenen la boca entreoberta i es van lliurant a la por deliciosa i a la nit, llavors puja una trompeta posseint-les per tots els homes, prenent amb una sola frase calenta que les deixa caure com una planta tallada entre els braços dels companys, i hi ha una immòbil carrera, un salt a l'aire de la nit, sobre la ciutat, fins que un piano minuciós les retorna a si mateixes, exhaustes i reconciliades i encara verges fins al dissabte següent, tot això en una música que espanta els clatells de platea, als que creuen que res és de veritat si no hi ha programes impresos i acomodadors, i així va el món i el jazz és com un ocell que migra o emigra o immigra o transmigra, saltabarreres, burladuanes, cosa que corre i es difon i aquesta nit a Viena està cantant Ella Fitzgerald mentre a Paris Kenny Clarke inaugura una cave i a Perpinyà boten els dits d'Oscar Peterson, i Satchmo per tot arreu amb el do d'ubiqüitat que li ha prestat el Senyor, a Birmingham, a Varsòvia, a Milà, a Buenos Aires, a Ginebra, al món sencer, és inevitable, és la pluja i el pa i la sal, cosa absolutament indiferent als ritus nacionals, a les tradicions inviolables, a l'idioma i al folklore: un núvol sense fronteres, un espia de l'aire i de l'aigua, una forma arquetípica, alguna cosa d’abans, de sota, que reconcilia mexicans amb noruecs i russos i espanyols, els reincorpora al fosc foc central oblidat, maldestre i mal i precàriament els retorna a un origen traït, els assenyala que potser hi havia altres camins i que el que van prendre no era l'únic i no era el millor, o que potser havia altres camins i que el que van prendre era el millor, però que potser hi havia altres camins dolços de caminar i que no els van prendre, o els van prendre a mitges, i que un home és sempre més que un home i sempre menys que un home, més que un home perquè tanca això que el jazz al•ludeix i defuig i fins i tot anticipa, i menys que un home perquè d'aquesta llibertat ha fet un joc estètic o moral, un tauler d'escacs on es reserva ser l'alfil o el cavall, una definició de llibertat que s'ensenya a les escoles, precisament a les escoles on mai s'ha ensenyat i mai s'ensenyarà als nens el primer compàs d'un ragtime i la primera frase d'un blues, etcètera , etcètera .

I could sit right here and think a thousand milers away ,
I could sit right here and think a thousand milers away ,
Since I had the blues this bad , I ca't remember the day ...

Julio Cortázar. Fragment del capítol 17 de Rayuela. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 26 de novembre de 2013

Ràfegues de por

Suen els llençols mentre el cel s'esquinça en un interminable llampec. Els acords continus espesseixen l'ambient. Cada vegada que intento obrir les parpelles em trobo a mi mateixa en el centre de la passivitat. Només la paciència o el talent em podran desplaçar amb efecte. Xiscles, trets, ràfegues de por.

dilluns, 25 de novembre de 2013

La palmera pianista

Quan venteja la palmera de tronc alt alt i flexible del jardí de l'antic hospital és feliç feliç.
Posseïdora de fulles acabades en dits llargs i fins fins li sobrevé l'èxtasi de tocar.
Els seus dits vegetals toquen i toquen una música de llunyanes terres exòtiques exòtiques tropicals tropicals.
La mires, mires com li brillen els dits i com belluga les mans i el seu gaudi se t'encomana. Somrius amb ella.
Entremig dels sons humans creats, els sons naturals et traslladen allà allà aquell allà no tan llunyà on pertanys amb acaronament de palmeres pianistes.


Mena Guiga. Llegit a La palmera pianista

diumenge, 24 de novembre de 2013

El vent i la sal


he vist postals
de llocs més amables,
com ara
platges desertes
amb cocoters i dones descalces,

indrets
on tot sembla en calma
i el mar és fet d'aigua
en lloc de metall.

i no m'imagino lluny de vosaltres,
urpes salvatges
dels confins de la terra,

el meu paisatge dement;

d'escultures abruptes,
roca tallada pel vent i la sal,
de pins aferrats a les pedres
i caminets que no porten enlloc,
ginesta i romaní.

Cirerot. Llegit a: El vent i la sal

dissabte, 23 de novembre de 2013

Triple acció

Un cop fou conscient de les tres accions que calia enllestir inexcusablement si volia ser algú a la vida, el psicòpata es va afanyar a plantar al seu fill i a tenir un llibre sobre l'antologia del crim. Si no arriba a ser per l'irrupció d'una brigada de la policia que el va detenir per l'assassinat de l'infant, l'home hagués pogut completar la seva voluntat escribint un arbre sencer amb tota mena de detalls, a una branca del qual tenia pensat suicidar-se.

Jordi Remolins. Llegit a: Triple acció

dijous, 21 de novembre de 2013

Peter Pan


Aquest matí Peter Pan s’ha mirat al mirall i just a la perpendicular de la cella esquerra hi ha detectat un cabell blanc. Ja no creu en l’eterna joventut.


Xavier Sanjuan. Llegit a: Peter Pan | unmicrorelataldia

dimecres, 20 de novembre de 2013

Ànsia

Sento el batec monòton del pèndol del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

Judit Pujadó. Llegit a La bona confitura - Ànsia

dimarts, 19 de novembre de 2013

Mira què m'has fet


Mira què m'has fet. Adoro sentir aquesta pulsió, aquesta inquietud, aquest neguit, aquesta frisança, aquesta necessitat d'expressar alguna cosa bonica i oferir-te-la, això és el que em dóna vida i em fa sentir bé, perquè sóc capaç de renovar la meravella, de treure de nou aigua fresca del pou per a tu, que sé que véns assedegada encara que no sàpiga qui ets ni d'on has vingut ni per què has aparegut precisament ara. Som dos desconeguts, però això no ens impedeix reconèixer que alguna cosa misteriosa ens deu haver fet trobar. "Gràcies", em dius, perquè ets una princesa ben educada i perquè el do de la gratitud il.lumina el teu somrís i els teus ulls amb la mateixa naturalitat que el sol il.lumina cada matí tota la Creació. "Gràcies a tu", et responc, perquè sóc un príncep ben educat i perquè sé que sense tu i el teu exemple -tu que has patit i has perdonat, tu que has caigut i t'has aixecat, que has estat a punt de rendir-te però has pensat a temps "demà serà un altre dia"- em sentiria més perdut i sol i buit.

Ramon Monton

dilluns, 18 de novembre de 2013

El somni

El somni és sempre el mateix: algú m’empeny a dins del diccionari, i aleshores davallo en caiguda lliure al pou profund però ben il·luminat on conviuen les paraules. La patacada és substantiva però afortunadament és amortida per un llit d’exclamacions. El fet és que de seguida començo a remenar articles i després adjectius i en aquest moment m’adono que alguns pronoms s’escapoleixen pel corrent sintàctic, rere el rastre d’una comitiva verbal. Les conjuncions i les preposicions es barallen i un adverbi les fa posar en concordança, ordenadament. En aquest punt intento construir una oració que tingui certa lògica, però aleshores, de sobte, sona el despertador. “És l’hora d’aixecar-se”, pronuncio. És la frase que estava buscant.

Eduard Ribera. Llegit a: La bona configura: El somni

dissabte, 16 de novembre de 2013

Tremoles



Quan el perfum de nit
del gessamí tremola
vora meu, s'obre el pou
del teu cos dins de mi.
Un amor esvanit
és un vent fosc que sempre
fa tremolar la flama
d'una petita espelma
que assenyala el futur.
Avui està apagada
i ara tremola l'ombra,
només l'ombra, de tu

Joan Margarit

divendres, 15 de novembre de 2013

El semàfor

Com cada divendres d'hivern, ix de casa i es dirigeix cap al seu cotxe. Puja, posa la jaqueta cara sobre el seient del copilot, obre la guantera amb destresa i treu la seua vella ràdio que tant s'estima. Després, engega el motor i parteix.

La rutinària aturada sota el semàfor que governa l'entrada a la ciutat, el permet repassar les meravelles arquitectòniques d'una perifèria urbana que cada dia li resulta més familiar. Sobretot, es delecta, i mentre passeja els ulls d'un costat a un altre esperant que arribe la llum verda, es detenen fixament, veleïtossos ells, al cotxe del costat; un vehicle de color cridaner i motor sorollós que transporta una parella jove d'ètnia gitana. Aquest detall no passat per alt el fa despertar les alarmes i controlar la seua jaqueta cara, distingida i elegant tota ella, ajaguda sobre el seient del copilot. Per moments dubta si deixar-la ahí o, per contra, l'ha de canviar de lloc al temps que pitja, dissimuladament, el botó del tancament centralitzat. En pocs segons decideix que no, a despit de tot, ni la canvia ni pitja el botó. Es mostra força segur i considera que, de fet, en tan poc temps com dura un semàfor, no poden baixar del cotxe, obrir la porta, furtar-li la jaqueta cara i tornar a tancar la porta sense que ell se n'adone. Cada cop més enraonat, pensa que girar el cap i mirar cap al front és la millor opció.

Durant la resta del viatge es culpa mil-i-una vegades de la seua paranoia deshumanitzada i pensa en com ell, el més ecologista, solidari, lluitador pels drets humans i cada dia millor persona, pot haver pensat tan malament de dos gitanos que, ben segur, es dirigien cap als seus respectius llocs de treball a l'igual que fan la resta dels mortals. Presoner dels seus pensaments, sap que aquest esdeveniment no ha estat predicar amb l'exemple i que, sens dubte, suposarà una taca ben grossa en el seu esperit complaent, benèvol i cercador de la justícia absoluta.

A l'arribar a la seua destinació apaga el motor, guarda destrament la seua estimada ràdio i, abans de baixar del cotxe, cerca la seua jaqueta cara dubtant sobre si, finalment, aquest matí d'hivern l'ha agafada abans d'eixir de casa.


Txar Lee. Llegit a: El semàfor - Relats en català

dimecres, 13 de novembre de 2013

El somrís de la Consol

Quan va entrar a fer les fotocòpies gairebé ja eren dos quarts de dues, l'hora de plegar, i hi havia una certa confusió a l'estanc, amb tot de gent palplantada que esperava qui sap què.

-Què vols? -li va dir ella, amb decisió.

-Ja em toca a mi?

-Sí.

Llavors la va reconèixer.

-Però si ets tu! Quants dies sense veure't!

Ella, però, no l'havia reconegut. No tenia per què reconèixer-hi ningú en especial: era només un de tants clients que anaven i venien, encara que aquest es dediqués a escriure i s'hagués fixat en el seu sentit de l'humor juganer com un cadell i en els seus ulls petits i riallers com un matí de primavera. Era una d'aquestes criatures que, quan somriuen, ho fan amb tanta vivacitat que tot el seu rostre, tot el seu ésser somriu com presseguers en flor en una prada encesa d'agapants, maçanelles i ranuncles, i res ni ningú al seu entorn pot deixar de somriure, i encomanen el seu somrís a tot un dia, tot un poble, a tota la Creació. Mentre l'amo de l'estanc feia lentament les fotocòpies en colors que ell havia demanat, la noia dansava darrere del taulell com un follet amb picarols a la punta de les sabates, comptava els paquets de tabac que hi havia a les caselles i anava completant alegrement les piles de paquets més baixes i properes a acabar-se. De tant en tant, deixava anar un sospir, com si ja pensés en la trobada imminent amb un enamorat que un argent viu com ella era impossible que no tingués. Fins i tot es va posar a cantussejar una melodia inventada, però el tema de la lletra, l'expressió concreta del motiu del profund benestar i la benaurança encomanadissa que sentia, la raó de l'èxtasi i la felicitat que ja tenia a tocar dels dits, era aquest: "Gambes, gambes...".

-Què dius? -va dir una companya de feina.

-Que menjaré gambes... amb la paeella... que m'espeera a caasa -va respondre, sense deixar de cantar.

-Em sembla que t'escriuré un conte -va dir l'escriptor, que durant tota l'estona no havia dit res, per no espantar-la-. Te'l mereixes.

-Ah, sí? Quina gràcia! Fins ara no m'havien escrit mai cap conte. Altres coses sí...

-Poemes, oi? -va suposar ell, encertadament. L'amo de l'estanc havia acabat de fer les fotocòpies i s'esperava per cobrar- Com et dius?

-Consol... I vostè?

El tractament de vostè sempre posava ràpidament les coses a lloc: ell va tornar a adonar-se que no tenia vint anys, sinó quaranta-set.

-Ramon -va contestar, mentre pagava.

-Ja m'ensenyarà el conte, quan el tingui, passi-ho bé!
Quan va entrar a fer les fotocòpies gairebé ja eren dos quarts de dues, l'hora de plegar, i hi havia una certa confusió a l'estanc, amb tot de gent palplantada que esperava qui sap què.

Ramon Monton

dimarts, 12 de novembre de 2013

Quarta dimensió

— Ja hi tornem a ser! És que un no pot estar ajagut al sofà tranquil·lament mirant una pel·lícula sense que algú o altre salti de dimensió en dimensió!?— exclama en Jaume en veure com davant de la pantalla del televisor comença a aparèixer un objecte canviant. Primer un punt brillant, que mica en mica es va engrandint com una bombolla de sabó la qual va agafant la forma d’una persona, fins que tot d’una davant del televisor hi ha palplantat un jove d’uns vint anys.
— Perdoni si l’he interromput— diu el noi—. És que això dels salts dimensionals no se m’acaba de donar prou bé. Si li dic que acabo de sortir de l’Edat Mitjana! És que això que els universos tridimensionals adjacents a més no siguin continus en el temps se’m fa difícil!
— Ai, noi! Si jo t’expliqués! Des que el món es va superpoblar i els recursos es va anar exhaurint a meitat del segle XXI, sort en vam tenir del principi d’Abbott i la seva teoria de la Planilàndia a ran de la qual vam ser conscient que era possible passar d’un món tridimensional a un altre d’adjacent i així, saltant de món a món i tira perquè em toca, buscar-ne algun que fos buit i es pogués colonitzar.
— Potser sí que era una bona pensada— respongué el jove—, però encara no tenim control d’on i quan anem a petar i això, vostè mateix ho acaba de patir, és un enrenou!
— Ai, xiquet! Si això fos el pitjor! Encara recordo el dia que vaig aparèixer davant d’un televisor que un paio mirava ajagut al sofà quan jo acabava de saltar des de l’Edat Mitjana...


Francesc Rei i Bachs. Llegit a Quarta dimensió - Microrelat adult català

dilluns, 11 de novembre de 2013

Ara mateix

 
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 10 de novembre de 2013

Khawuleza


Khawuleza (Hurry Mama Hurry!) by Miriam Makeba on Grooveshark

Khawuleza mama Khawuleza mam Khawuleza mam Khawuleza mama
Khawuleza mama She Shi Za Wo
Naa Gama Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti Khawuleza ma
Naa Gawa Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti She Shi Za Wo

Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama mmm Patti
Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama Oy
Naa Gawa Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti Khawuleza ma
Eaohoy Mama Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti Khawuleza ma

Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama Khawuleza patti
Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama Khawuleza m
Khawuleza m Khawuleza m Eyoy mama Khawuleza
Khawuleza m Khawuleza m Eyoy m Khawuleza m
Khawuleza m Khawuleza mama Eyoy mama Khawuleza

dissabte, 9 de novembre de 2013

Estic desitjant

Estic desitjant explotar
com beina de malintxe [1]
per donar-li les meves llavors al vent.

Perdre'm per les muntanyes
embriagant-me
d'aire
de flors
borratxa de primavera
d'amor
de desitjos
fent néixer arbres,
vida,
escampant-me pel món
en crits de goig,
en cruixits de branques,
ser una amb la terra
en un arbre espès.

Gioconda Belli
 (Traducció Maria J Cabrera)

[1] Nota de traducció:original "malinche": Hond. i Nic. Arbust o arbre petit, d'una alçada màxima de cinc metres, de flors de color vermell foc, o groc brillant, i fruit en beina glabra. La infusió de les fulles se suposa que té propietats abortives. L'escorça del tronc s'utilitza per a l'adob.

divendres, 8 de novembre de 2013

Eu!

M'he posat tan nerviós, només de pensar-hi que Maria s'havia tornat a enamorar de mi, que els meus cabells s'han tornat rebels una altra vegada. En fi, que el mig pot de fixador que m'havia posat no m'ha servit de res, la goma de la cua ha volat pels aires i els cabells s'han esbullat lliures. Eu!, que he tornat a semblar un científic boig. A Maria li ha pegat per riure. Ja no em mira malament per semblar un boig i això m'agrada molt.

Pep Castellano, fragment de Bernat, un científic enamorat

dijous, 7 de novembre de 2013

L'estrany

Per tercera vegada he refusat rebre el capellà. No tinc res a dir-li, no tinc ganes de parlar, massa aviat hauré de veure'l. En aquest moment m'interessa escapar de l'engranatge, saber si allò inevitable pot tenir sortida. M'han canviat de cel·la. Des d'aquesta, quan m'hi estiro, veig el cel, i no veig més que el cel. Tots els dies transcorren mirant a la cara el declinar dels colors que porten del dia a la nit. Ajagut, poso les mans sota el cap i espero. No sé quantes vegades m'he preguntat si hi haurà exemples de condemnats a mort que s'hagin lliurat de l'engranatge implacable, desaparegut abans de l'execució, trencat el cordó dels agents.

Albert Camus

dimecres, 6 de novembre de 2013

Avi



Avi from BOXETS on Myspace.

Gotes de rosada,
perles del matí,
passes feixugues
fressen el camí.
Ombres allargades
pel sol al sortir,
les seves mans
prenen les meves mans
i sé que el dia final
és proper.
Mirall d'un temps obscur
per viure queden cendres
i records, i brots de vida
sembrats pel seu esforç.
La seva suor és la meva,
la seva sang també.
Els seus ulls cansats
brillen quan em miren
i sé que és un glop
de vida per ell.
I ara per tu tot s'ha acabat,
noto el buit de la teva absència,
però sento al mirar més enllà
la teva presència.
Avi, avisa'm quan la sort
no em deixi perdre.
Avi, avisa'm si el meu cor
perd la innocència.
Avi, avisa'm si als meus ulls
hi veus tristesa.
Avi, avisa'm quan la mort
et vingui a veure.
I quan el dol perdi la força
i la llum torni a sortir,
mirant enrere seguiré
el meu destí.
Tantes hores viscudes,
tants moments compartits,
seran com un far
que il·lumini sempre el camí,
per si un dia torna la nit.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Sentit i essència



El sentit i l’essència no s’amagaven darrera les coses; eren dins d’elles, dins de tot.

Herman Hesse, Siddharta

diumenge, 3 de novembre de 2013

Blame it on my youth



If I expected love when first we kissed
Blame it on my youth
If only just for you I did exist
Blame it on my youth
I believed in everything
Like a child of three
You meant more than anything
All the world to see
If you were on my mind
Night and day
Blame it on my youth
If I forgot to eat and sleep and pray
Blame it on my youth

If I cried a little bit
When I first learned the truth
Don't blame it on my heart
Blame it on my youth

If you were on my mind all night and day
Blame it on my youth
If I forgot to eat and sleep and pray
Blame it on my youth

If I cried a little bit when first I learned the truth
Don't blame it on my heart
Blame it on my youth

dissabte, 2 de novembre de 2013

Montserrat

I els meus ulls en filtraren l'harmonia
i la brutal empenta de blavor
que estirat cel amunt el mantenia;
per a mi Montserrat fou aquell dia
una imprevista revelació. 

Josep Maria de Sagarra. Fragment del poema de Montserrat

divendres, 1 de novembre de 2013

no n'hi ha prou amb viatjar

una persona pot desplaçar-se
centenars de kilòmetres
sense sortir del seu poble
i per això no cal viatjar

Ferran Cerdans Serra (Llegit a: no n'hi ha prou amb viatjar en copyleft)