Publicitat Google

dimarts, 30 d’abril de 2013

Il·lusió òptica

El quadrat A és exactament del mateix color que el quadrat B
(tauler d'escacs d'Adelson)

Comprovació:
Connectem A i B amb un rectangle del mateix color:



dilluns, 29 d’abril de 2013

Will you still love me tomorrow




Tonight you're mine completely
You give your love so sweetly
Tonight the light of love is in your eyes
Will you love me tomorrow?

Is this a lasting treasure
Or just a moment's pleasure?
Can I believe the magic of your sighs?
Will you still love me tomorrow?

Tonight with words unspoken
And you say that I'm the only one, the only one, yeah
But will my heart be broken
When the night meets the morning star?

I'd like to know that your love
Is love I can be sure of
So tell me now, cause I won't ask again
Will you still love me tomorrow?
Will you still love me tomorrow?
Yeah

divendres, 26 d’abril de 2013

Por als ximples

"El meu avi era un home molt valent, només li tenia por als ximples. Un dia li vaig preguntar: per què?, i em va dir: perquè són molts, no hi ha manera de cobrir aquest front! Per d'hora que et llevis, allà on vagis, ja està ple de ximples! I són perillosos, perquè en ser majoria elegeixen fins i tot el president "

Facundo Cabral

dijous, 25 d’abril de 2013

Black coffee

I'm feeling mighty lonesome
Haven't slept a wink
I walk the floor and watch the door
And in between I drink
Black Coffee
Love's a hand me down broom
I'll never know a Sunday
In this weekday room

I'm talking to the shadows
1 o'clock to 4
And Lord, how slow the moments go
When all I do is pour
Black Coffee
Since the blues caught my eye
I'm hanging out on Monday
My Sunday dreams to dry

Now a man is born to go a lovin'
A woman's born to weep and fret
To stay at home and tend her oven
And drown her past regrets
In coffee and cigarettes

I'm moonin' all the morning
mournin' all the night
And in between it's nicotine
And not much heart to fight
Black Coffee
Feelin' low as the ground
It's driving me crazy, this waiting for my baby
To maybe come around

My nerves have gone to pieces
My hair is turning gray
All I do is drink black coffee
Since my man's gone away

dimecres, 24 d’abril de 2013

Over my head

Over My Head by Aztec Camera on Grooveshark

Over my head, over my head
And I can't get free from these chains
Over my head go the things that we said
And I long to be above pain

When your heart is broken
Mine's in two
And I'm over my head in blue
Over the love of you

Over my head, over my head
And I can't get free from these chains
Over my head go the things that we said
And I long to be above pain

When your heart is broken
Mine's in two
And I'm over my head in blue
Over the love of you

dimarts, 23 d’abril de 2013

dilluns, 22 d’abril de 2013

No surprises

No Surprises by Radiohead on Grooveshark

A heart that's full up like a landfill
A job that slowly kills you
Bruises that won't heal

You look so tired and unhappy
Bring down the government
They don't, they don't speak for us
I'll take a quiet life
A handshake of carbon monoxide

No alarms and no surprises
No alarms and no surprises
No alarms and no surprises
Silent, silent

This is my final fit, my final bellyache with

No alarms and no surprises
No alarms and no surprises
No alarms and no surprises please

Such a pretty house, and such a pretty garden

No alarms and no surprises (let me out of here)
No alarms and no surprises (let me out of here)
No alarms and no surprises please (let me out of here)

divendres, 19 d’abril de 2013

Afecció

Has pensat alguna vegada que has estat "programat" per ser infeliç i que, per tant, facis el que facis per obtenir la felicitat, estàs abocat al fracàs? És com si fiquessis una sèrie d'equacions matemàtiques en un ordinador, i aquest fallés cada vegada que prems el teclat per obtenir un passatge de Shakespeare.

Si vols ser feliç, no necessites fer cap tipus d'esforç, ni tan sols necessites bona voluntat o bons desitjos, sinó comprendre amb claredat de quina manera has estat "programat" exactament. El que ha passat és el següent: primer, la teva societat i la teva cultura t'han ensenyat a creure que no pots ser feliç sense determinades persones i determinades coses. Fes un cop d'ull al teu voltant. i per tot arreu veuràs a persones que en realitat han construït les seves vides sobre la creença que sense determinades coses -diners, poder, èxit, acceptació, fama, amor, amistat, espiritualitat, Déu...-
no poden ser feliços. Quina és la combinació exacta en el teu cas?

Un cop t'has "empassat" la teva creença, has desenvolupat instintivament un especial afecció a aquesta persona o cosa, sense la qual estaves convençut de no poder ser feliç. Després van venir els coneguts esforços per adquirir-la, aferrar-se ella un cop aconseguida i eliminar tota possibilitat de perdre-la. Tot això et va portar, finalment, a una servil dependència emocional d'ella, fins al punt de concedir-li el poder de fer-te estremir aconseguir-la, d’angoixar-te davant la possibilitat de veure't privat d'ella i de entristir-te en el cas de perdre-la efectivament.

Atura't ara per uns moments i contempla horroritzat la llista interminable de lligams que et tenen pres. Pensa en coses i persones concretes, no en abstraccions ... Una vegada que la teva afecció a elles es va haver apoderat de tu, vas començar a esforçar-te al màxim, en cada instant de la teva vida conscient, per reordenar el món que t’envoltava, amb vista a aconseguir i conservar els objectes de la teva adhesió. És aquesta una esgotadora tasca que amb prou feines et deixa energies per dedicar-te a viure i gaudir plenament de la vida. Però, a més, és una tasca impossible en un món que no deixa de canviar i que tu, senzillament, no ets capaç de controlar. Per això, en lloc d'una vida de plenitud i serenitat, estàs condemnat a viure una vida de frustració, ansietat, preocupació, inseguretat, incertesa i tensió. Durant uns pocs i efímers moments, el món, efectivament, cedeix als teus esforços i s'acomoda als teus desitjos, i gaudeixes llavors d'una passatgera felicitat. Més ben dit: experimentes un instant de plaer, que de cap manera constitueix la felicitat, perquè ve acompanyat d'un difús temor a que, en qualsevol moment, aquest món de coses i persones que amb tant d'esforç has aconseguit construir escapi al teu control i t’ompli de frustració, que és una cosa que, tard o d'hora, acaba sempre per succeir.

Hi ha alguna cosa aquí que convé meditar: sempre que et trobes inquiet o temorós, és perquè pots perdre o no aconseguir l'objecte del teu desig. No és veritat? I sempre que sents gelosia, no és perquè algú pot dur allò al que tu estàs enganxat? (Que potser la teva irritació no és perquè algú s'interposa entre tu i el que desitges?) Observa la paranoia que t'entra quan veus amenaçat l'objecte de la teva adhesió o del teu afecte: no ets capaç de pensar amb objectivitat, i tota la teva visió es deforma, no és així? I quan et trobes fastiguejat, no és perquè no has aconseguit en suficient mesura el que tu creus que et pot fer feliç o allò pel que sents aferrament? I quan estàs deprimit i trist, que potser no veu tothom que és perquè la vida no et dóna allò sense el que estàs convençut que no pots ser feliç? Gairebé totes les emocions negatives que experimentes són fruit directe d'una inclinació d'aquest tipus.

Així doncs, estàs aclaparat per la càrrega dels teus lligams... i lluitant desesperadament per aconseguir la felicitat precisament aferrant-te a aquesta càrrega. La sola idea és veritablement absurda. Però el tràgic és que aquest és l'únic mètode que ens han ensenyat per aconseguir la felicitat (un mètode segur, d'altra banda, per produir desassossec, frustració i tristesa). A gairebé ningú li han ensenyat que, per ser autènticament feliç, una sola cosa és necessària: desprogramar-se, alliberar-se d'aquestes lligams.

Quan un descobreix aquesta palmària veritat, l'aterreix pensar el dolor que pot suposar desfer-se els lligams. Però la veritat és que no es tracta d'un procés dolorós, ni molt menys. Al contrari: alliberar-se dels lligams constitueix una tasca absolutament gratificant, per tal que l'instrument emprat per a això no sigui la força de voluntat ni la renúncia, sinó la visió. Tot el que has de fer és obrir els ulls i veure que, de fet, no necessites en absolut això al que estàs tan aferrat; que has estat programat i condicionat per creure que no pots ser feliç o que no pots viure sense aquesta persona o cosa determinada. Segurament recordes l'angoixa que vas experimentar quan vas perdre a algú o alguna cosa que era per a tu d'incalculable valor; probablement estaves segur que mai més tornaries a ser feliç. Però què va passar després? Va passar el temps, i vas aprendre a arreglar-te perfectament, oi? Allò t'hauria d'haver fet veure la falsedat de la teva creença, la mala passada que estava jugant-te la teva ment "programada".

Una afecció no és un fet. És una creença, una fantasia de la teva ment, adquirida mitjançant una "programació". Si aquesta fantasia no existís en la teva ment, no estaries aferrat. Estimaries les coses i les persones i gaudiries d'elles, però, en no existir la creença, gaudiries d'elles sense lligam de cap tipus. Hi ha, de fet, una altra forma de gaudir realment d'alguna cosa? Passa revista a totes les teves afeccions i lligams, i digues-li a cada persona o objecte que et vingui a la ment: "En realitat no estic aferrat a tu en absolut. Només estic enganyant-me a mi mateix creient que sense tu no puc ser feliç" . Limita't a fer això amb tota honradesa, i veuràs el canvi que es produeix en tu: "En realitat no estic aferrat a tu en absolut. Només estic enganyant-me a mi mateix creient que sense tu no puc ser feliç".

Anthony de Mello, traducció Maria José Cabrera

dijous, 18 d’abril de 2013

it must be you


The sun is shining, it's everywhere
Don't have no worry, don't have no care
It must be true, this is the season
Baby it must be you

It was raining the other day
But that lonely feeling has gone away
It must be true, it's so pleasing
It must be you

That's what they say, in those old storybooks of old
You light my way and you satisfy my soul

It must be magic, it must be love
Oh what could I have been thinking of
It's the reason I'm feeling so blue
It must be you

Well that's what they say, in those old storybooks of old
You light my way and you satisfy my soul

It must be magic, it must be bliss
Oh it must be rain on a night like this
It must be true, that's the reason I think
It must be you

It must be you
Baby, baby, baby, baby, baby, baby, baby, baby, baby, baby, baby, baby
Baby, b-b-b-b-b-b-baby
It must be you
I really do believe, it must be you
Baby, baby, I really do believe, really do believe, really do believe.

L'amor

Però si estimeu i no podeu evitar tenir desitjos, que els vostres desitjos siguin aquests:
Fondre's i ser com el rierol, que murmura la seva melodia a la nit;
Saber del dolor de l'excés de tendresa.
Ser ferit pel nostre propi coneixement de l'amor.
I sagnar voluntària i alegrement.
Despertar a l'alba amb un cor alat i donar gràcies per un altre dia d'amor.
Reposar al migdia i meditar l'èxtasi amorós.
Retornar a la llar al vespre amb gratitud.
I dormir amb una pregària per l'estimat en el cor i un cant de lloança als llavis.

Khalil Gibran (fragment)

dimecres, 17 d’abril de 2013

Amagar i renunciar



- Vós -digué Gregorovius, mirant el terra- amagues el joc.
- Per exemple?
- No sé, és un pressentiment. Des que et conec no fas més que buscar, però un té la sensació que ja portes a la butxaca el que busques.
- Els místics han parlat d'això, encara que sense esmentar les butxaques.
- I mentrestant fas malbé la vida a una quantitat de gent.
- Consenteixen, vell, consenten. No feia falta més que una empenta, passo jo i llestos. Cap mala intenció.
- Però què busques amb això, Horacio?
- Dret de ciutat.
- Aquí?
- És una metàfora. I com que París és una altra metàfora (t'ho he sentit dir alguna vegada) em sembla natural haver vingut per això.
- Però Lucia? I Pola?
- Quantitats heterogènies-va dir Oliveira-. Vós creieu que per ser dones les pots sumar en la mateixa columna.
Elles, no busquen també el seu content? I vós, tan purità de cop, no t'has colat aquí gràcies a una meningitis o el que li hagin trobat al noi? Sort que ni vós ni jo som cursis, perquè d'aquí sortia un de mort i l'altre amb les manilles posades. Pròpiament per a Cholokov, creu-me. Però ni tan sols ens detestem, s'està tan abrigat en aquesta peça.
- Vós -digué Gregorovius, mirant una altra vegada el sòl- amagues el joc.
- Elucida, germà, em faràs un favor.
- Vós -va insistir Gregorovius- tens una idea imperial al fons del cap. El teu dret de ciutat? Un domini de ciutat, El teu ressentiment: una ambició mal curada. Vas venir aquí per trobar la teva estàtua esperant a la vora de la plaça Dauphine. El que no entenc és la teva tècnica. L'ambició, per què no? Sou bastant extraordinari en alguns aspectes. Però fins ara tot el que t'he vist fer ha estat el contrari del que haurien fet altres ambiciosos.
Etienne, per exemple, i no parlem de Perico.
- Ah -va dir Oliveira-. Els ulls a vós et serveixen per a alguna cosa, sembla.
- Exactament el contrari -va repetir Ossip-, però sense renunciar a l'ambició. I això no m'ho explico.
- Oh, les explicacions, vós sabés ... Tot és molt confús, germà. Posa-li que això que anomenes ambició no pugui fructificar més que en la renúncia. T'agrada la fórmula? No és això, però el que jo voldria dir és justament indicible. Cal donar voltes al voltant com un gos buscant-se la cua. Amb això i amb el que et vaig dir del dret de ciutat hauries de tenir prou, montenegrí del carall.
-Entenc obscurament. Llavors vós... No serà una via com el vedanta o alguna cosa així, espero.
-No, no.
- Un renunciament laic, anem a dir-li així?
- Tampoc. No renuncio a res, simplement faig tot el que puc perquè les coses em renunciïn a mi. No sabies que per obrir un foradet cal anar traient la terra i tirant-la lluny?

Julio Cortázar. Fragment del capítol 31 de Rayuela. Traducció Maria J Cabrera

No calen les paraules

Deambulo pels carrers solitaris de la ciutat. El vent és l'únic que passeja esvalotat pel meu cantó. S'entreté amb els meus cabells, gronxant-los cap a tots cantons. La seva presència no m'atabala, al contrari. L'aire fred em reconforta, m'ajuda a seguir el meu passeig. Els arbres ballen al seu compàs.

És un diumenge qualsevol, no hi ha gent rondant pels carrers. Els cotxes han cessat el seu soroll malaltís, es respira tranquil·litat. No hi ha res que s'interposi en el meu camí. El Sol s'ha començat a pondre deixant la ciutat tenyida de malenconia. Tot és estàtic, sembla que el temps s'hagi aturat per a la resta del món i jo pugui gaudir d'una soledat infinita, on poder cavil·lar sense distreure'm. Però no puc apreciar aquesta solitud. A cada instant desitjo girar-me i veure't darrere meu, esperant a que senti els teus passos i em giri perquè les nostres mirades es creuin. Et busco i no et trobo, però no em desespero, ja m'hi he acostumat.

La nit cau lentament, com si tingués por de deixar-se veure. Els colors i les llums es van perdent per donar pas al blanc i negre de la foscor. M'allunyo de la ciutat i m'endinso a un petit bosc de les proximitats. Camino sense rumb, a mercè del vent, la intuïció i el desig. És un bosc poblat d'alts i robustos arbres que es van despullant ausadament. Alguns ocells xiuxiuegen tímidament. Lladrucs incessants tallen el silenci de l'obscuritat. Elevo la mirada al cel i hi veig milers d'estrelles, sembla que elles també t'esperin, pregunten per tu. Perdo la noció del temps i l' orientació. He vagat per camins desconeguts intentant trobar la llum de la teva mirada i la continuo esperant. El bosc m'acull i em consola per la inquietud que em provoca la teva absència. A cada pas les fulles seques cruixen als meus peus, trencant-se en mil bocins. Recolzo l'esquena a un arbre i m'adormo.

No sé l'estona que porto en el meu mon d'irrealitats, però em desperto de cop. Tinc les mans fredes, casi no les sento i les cames em tremolen. No sé ben bé on estic. Aixeco el cap i intento distingir algunes formes en la negra nit. Et veig passejant per davant meu, com una visió. Véns cap a mi mirant les fulles que van caient al terra i m'estens la mà perquè m'aixequi. No ens diem res, però continues agafant-me la mà. Els teus ulls...

Em duus de nou a la ciutat, alentint el pas per a fer el retorn més llarg. Durant aquest passeig tot és diferent, res s'assembla a la realitat. Tinc por d'estar somiant. Em preguntes, amb neguit, si els somnis poden esdevenir reals. Es la primera vegada que sento la teva veu, és pausada, greu i em fa tranquil·litzar de sobte. Ric i et dic que no ho crec. Arribem fins al portal de casa meva i ens asseiem a les escales de l'entrada, l'un davant de l'altre, muts. Comença a ploure i em duus al mig del carrer a saludar les primeres gotes de la tempesta. Els trons criden als llamps per a començar el seu joc. Ja no tinc fred, però continuo tremolant. La pluja va calant la roba. Els teus ulls em capturen, sóc esclava de la seva brillantor. Cada cop ens apropem més l'un a l'altre. Em passes els braços per l'espatlla i m'abraces ben fort. Digue' m que això no és un somni, em dius a cau d'orella.

Tempesta

dimarts, 16 d’abril de 2013

ix


Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s'il.luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.

Joan Vinyoli

dilluns, 15 d’abril de 2013

El turista



Dóna voltes, mira el punt més alt.
Quatre gotes, perdo el pols del far.

El turista busca l’equipatge,
Una foto sense cap imatge.
No sé com s’hi va...

Espero que els teus ulls somriguin
(Tot el temps, tot el temps)
I que el sostre es pleni de cançons.
(S’hi va)
Ets el meu millor deliri
(Tot el temps, tot el temps)
Encara que no t’ho pensis.

Dóna corda, fes que es mogui el mar.
Fil de coure sota un elefant.

Una estona de surrealisme,
Passa un núvol sense mecanisme.
No sé com s’hi va...

Espero que els teus ulls somriguin
(Tot el temps, tot el temps)
I que el sostre es pleni de cançons.
El meu millor deliri
(Tot el temps, tot el temps)
Ets només tu.

El turista busca l’equipatge,
Una foto sense cap imatge.
No sé com s’hi va...

Espero que els teus ulls somriguin
(Tot el temps, tot el temps)
I que el sostre es pleni de cançons.
(S’hi va)
Ets el meu millor deliri
(Tot el temps, tot el temps)
Encara que no t’ho pensis.
(S’hi va)

(Tot el temps, tot el temps, s’hi va)
(Tot el temps, tot el temps, s’hi va)
(Tot el temps, tot el temps, s’hi va)

diumenge, 14 d’abril de 2013

Sinnerman



Oh Sinnerman, where you gonna run to?
Sinnerman, where you gonna run to?
Where you gonna run to?
All along dem day
Well I run to the rock, please hide me
I run to the rock,please hide me
I run to the rock, please hide me, Lord
All along dem day
But the rock cried out, I can't hide you
The rock cried out, I can't hide you
The rock cried out, I ain't gonna hide you guy
All along dem day
I said, Rock, what's a matter with you rock?
Don't you see I need you, rock?
Lord, Lord, Lord
All along dem day
So I run to the river, it was bleedin'
I run to the sea, it was bleedin'
I run to the sea, it was bleedin'
All along dem day
So I run to the river, it was boilin'
I run to the sea, it was boilin'
I run to the sea, it was boilin'
Along dem day
So I run to the Lord, please hide me Lord
Don't you see me prayin'?
Don't you see me down here prayin'?
But the Lord said, go to the devil
The Lord said, go to the devil
He said, go to the devil
All along dem day
So I ran to the devil, he was waitin'
I ran to the devil, he was waitin'
Ran to the devil, he was waitin'
All on that day
I cried -
POWER!!!!!!!
(Power to da Lord)
[8x]
Bring down,
(Power to da lord),
[4x]
POWER!!!
(power to da lord)
[12x]

dissabte, 13 d’abril de 2013

Comptador a zero

El 03 de juny, un grup de cosmonautes es va aïllar voluntàriament a la cambra simuladora per preparar-se per al primer viatge a Mart.
Després de 555 dies, la resclosa estanca es va obrir automàticament amb un xiuxiueig esmorteït.
No en va sortir ningú.
A l’exterior, tampoc no quedava ningú per preguntar-se què havia fallat

Sergi G. Oset

divendres, 12 d’abril de 2013

Exactly like you

(or exactly like me...?)
 

Exactly Like You by Nina Simone on Grooveshark

I know why I waited
Know why I've been blue
I've been waiting each day
for someone exactly like you

Why should I spend some money
On a show or two
When nobody sings those love songs
Exactly like you

You make me feel so grand
I wanna give this world to you
You make me understand
These foolish little dreams I'm dreaming
Schemes I'm scheming

Now I know why my mama
she taught me to be true
she knew just arond the corner
Was somebody like you

dijous, 11 d’abril de 2013

dimarts, 9 d’abril de 2013

José Luis Sampedro

El temps no és or; el temps és vida

Sense llibertat de pensament, la llibertat d'expressió no serveix de res

Des de la infantesa ens ensenyen; primer a creure el que ens diuen les autoritats, els capellans, els pares... I després a raonar sobre el que hem cregut. La llibertat de pensament és al contrari, el primer és raonar i després creurem el que ens ha semblat bé del que raonem

José Luis Sampedro

1ére Gymnopédie Erik Satie



Les Gymnopédies són peces lleugeres però atípiques que desafien deliberadament nombroses regles de la música clàssica i la contemporània mateixa. Aquest rebuig desvergonyit per les convencions és tanmateix poc perceptible per a l'oient car la música és portada per una forta càrrega emocional i l'elegància de la narració. (Font: Gymnopédies - Viquipèdia)

dilluns, 8 d’abril de 2013

divendres, 5 d’abril de 2013

own devil

Som el nostre propi dimoni i fem d'aquest món el nostre infern.

Oscar Wilde

dimecres, 3 d’abril de 2013

Digues a la teva parella: "Sense tu també m'aniria bé"


Joan Garriga, psicoterapeuta gestàltic, especialitzat en relacions de parella.

Tinc 55 anys. Vaig néixer a Bellpuig (Urgell) i visc a Barcelona. Sóc psicòleg. Tinc dos fills, l’Aram (33) i en Tomàs (17), de dos matrimonis… que van acabar en divorci. Política? Espiritualitat al poder! Creences? “Déu és més que jo mateix” com deia Sant Agustí.

Necessitem parella?
Anhelem un vincle que ens reporti pertinença, intimitat, sexualitat i creixement.

I la parella ho dóna?
Sí, però avui volem que la parella serveixi al nostre jo… i això ens ho complica tot.

Puc ser feliç sense parella?
Sí. Conec un monjo feliç, sense sexe, però amb pertinença, intimitat i creixement.

I vostè?
Em vaig casar, em vaig divorciar. Em vaig tornar a casar, hi vaig apostar fort… i em vaig tornar a divorciar. Després vaig tenir una parella molt amorosa amb qui no convivia… i va ser la millor relació que he tingut mai!

I què va passar?
Que al cap de set anys va voler tenir un fill… i jo no. És un motiu de ruptura segura!

I avui, com va la cosa?
Tinc amor, però sense viure en parella.

Val més sol que mal acompanyat?
Sí, però gairebé tothom prefereix estar mal acompanyat! Solem preferir algun vincle, encara que sigui de mal amor!

Què cal fer per tenir bon amor?
Hi ha quatre etapes. Primera, enamorament: “Em mous molt… però et veig poc”. Segona, relació: “Ja et veig millor i, tot i així, et trio perquè caminem plegats!”

Tercera.
Compromís: “Estem creant alguna cosa més important que les nostres famílies d’origen i parelles anteriors”.

I quarta?
Entrega: “T’estimo a tu i al que et dirigeix!”. Ja és un amor molt desenvolupat.

Per què?
És el desig espontani que l’altre sigui feliç. Ets feliç en la plenitud de l’altre!

Un gran pas.
Sí! Cal saber això: ningú, ningú!, no et pot fer feliç. I ningú, ningú!, et pot fer infeliç.

I doncs?
La teva felicitat només depèn de la teva connexió íntima amb el teu ésser interior.

I de què depèn aquesta connexió?
D’estar en pau amb les teves figures paternes i familiars per no carregar amb nusos… que després voldràs ventilar en la parella.

Això passa?
Una parella no són dues persones, són dos sistemes familiars que es troben.

Quin cost i benefici té la parella?
“Val més casar-se o ser solter?”, van preguntar a Sòcrates. I va respondre: “Casa’t. Si et va bé, seràs una mica feliç. I si et va malament… seràs filòsof!”

Doni’m algun exemple de mal amor.
“Sense tu no podria viure”, diem a la parella, com si fossim nens. Mal amor! Bon amor: “Sense tu també m’aniria bé”

Ah.
… però, com a adult, trio estar amb tu. “T’estimo per tu mateix”, diem, i no és bo! El bon amor consisteix a dir: “T’estimo malgrat tu mateix”. És a dir, el bon amor accepta les ombres de l’altre, acull i llima les asprors dels egos que es troben.

Continuï, continuï…
“Vull parella” mal amor!Abandona la demanda… actua! “Val més que em prepari per ser parella” Troba la manera de ser bon company… i les altres coses vindràn soles.

Un amor molt intens i emocional?
No! Aquestes turbulències empobreixen i desvitalitzen, responen a ferides infantils i vells anhels no satisfets. El que és enriquidor és que la relació flueixi amb facilitat!

Tota parella és una relació de poder…
No! És cooperar, és que un i un siguin més que dos. Mal amor és dir: “T’ho dono tot”

Ah, sí? Per què?
Donar molt pot originar un sentiment de deute en l’altre i empetitir-lo. Ja no hi haurà igualtat. Dóna el que l’altre et pugui tornar sense haver de perdre la dignitat!

I si hi ha una part que no en té prou?
Pot ser que estigui ancorada en un guió d’insatisfacció que es nodreix de demanda. Li donis el que li donis, no n’hi haurà mai prou!

Un altre exemple de mal amor.
Anteposar els pares o els fills a la parella. El bon amor és: “Primer nosaltres! Abans que les nostres famílies d’origen i que els nostres fills en comú”.

Un altre exemple de bon amor.
Riure i plorar plegats davant qualsevol adversitat: morts, avortaments, ruïnes...

Que n'és, de difícil, que la parella duri!
Doncs que duri el que duri. Entrar en l'amor de parella també vol dir estar disposat a acceptar l'eventual final de la relació.

Quan dura de mitjana una parella?
Podem esperar tenir entre tres i quatre parelles al llarg de la vida, amb el consegüent estrès emocional! Cada final ens ensenya el dolor i la desafecció per tornar al carril de l'amor i de la vida al cap d'un temps.

Regali un últim consell per fomentar el bon amor en una parella.
No doneu per fet que coneixeu la parella! Mireu-la cada dia com si fos nova i veureu el que no vèieu! Ens relacionem amb la imatge que ens hem creat de l'altre, però es correspon amb la persona que és avui?

Conclusió amorosa.
Solem reclamar a la parella que ens faci feliços, però el bon amor és sentir el desig espontani que l'altre sigui feliç.

Víctor-M. Amela entrevista a Joan Garriga. La Contra de la Vanguàrdia de dijous 14 de març de 2013.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Acceptació

N'hi ha que pensen que els seus pares haurien d'haver sigut d'una altra manera i també n'hi ha que consideren que no haurien de tenir uns sentiments o una malaltia determinats. Aquestes persones gasten molta energia per oposar-se a la realitat, i és una energia perduda, perquè no podem dir o fer res davant del que ja va ser o davant del que ja és.
(...)
En canvi, hi ha altres persones que accepten el dolor, l'integren, i a partir d'allà miren de portar una vida amb molt de sentit.

Joan Garriga