Publicitat Google

dilluns, 30 de desembre de 2013

Una història real

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Josep Porcar. Llegit a: Una història real

dissabte, 28 de desembre de 2013

Ciències naturals

Al pati hi ha quatre moreres blanques. Tenen unes fulles glabres que donen una ombra atofada,  tacada, aquí i allà, amb petits forats de llum. Un alumne de primer curs, n’arrenca unes quantes. Són per alimentar els meus cucs de seda, Sr. Valentí, li diu al mestre. Molt bé, contesta aquest. Has anat amb compte de no fer malbé les gemmes? I tant, diu, i se’n va corrents cap a classe. Fa anys que veu alumnes agafant fulles per alimentar els petits inquilins de capses de sabates. Fins que se’n cansen i els llencen, o fins que els cucs se’ls hi moren. Pocs sobreviuen i esdevenen papallones. Està assegut al banc, a l’ombra de la morera, mentre els seus deixebles passen, carregats amb les motxilles, les mans ocupades amb els mòbils, les orelles segellades per la música. Li queden cinc minuts de repòs abans d’entrar a la classe i els vol aprofitar en fer res, en deixar-se portar per la mandra de la tarda, en imaginar que està a l’escola d’un país amb possibilitats reals d’educar de manera efectiva, sense tants canvis legislatius, amb mitjans suficients i professorat preparat per orientar-se en la complexitat.  Valentí, et deprimiràs si vas per aquest camí, pensa. Es mira el rellotge. És l’hora. S’aixeca, entra al pavelló i obre la porta de l’aula número cinc. Copsa el microclima de suor, de xerrameca, d’electricitat estàtica, de batecs i de mirades. Com cada tarda, la vida en el sentit més pur, més vital, més innocent. Els veu com cucs de seda, indefensos en mans inexpertes.

L.B. Llegit a: Ciències naturals - contesxinesos

divendres, 27 de desembre de 2013

Convicció

Pagesos i pastores portaren llet, flassades, llenya, formatge... Quan Maria veié encens, mirra i or, Josep la sentí exclamar:
–Homes!


Maite Crespo. Llegit a: La bona confitura - Convicció

dijous, 26 de desembre de 2013

Helen Keller

Mantingues el teu rostre cap a la llum del sol i no veuràs l'ombra.

Un no ha de consentir mai arrossegar-se quan sent l'impuls de volar.

La seguretat és més que res una superstició. La vida és una aventura atrevida o no és res.

Helen Keller

dimecres, 25 de desembre de 2013

Divina palabra

Divina Palabra by Nacho Cano & German Coppini on Grooveshark
Deja que te arrulle,
reina enamorada,
que angelitos gordos voces altas me hagan.
Ay de los besos que se han perdido,
para prenderse de los espinos...
A las primeras luces del alba
te haces un ovillo de una madeja muy blanca.
Tu nombre nace de mi suspiro,
y abres los ojitos llenos de legañas.
Lejos de las zarzas construiré la casa,
con un tendalito de ropa lavada.
Mucha de remiendos, de alegría mansa..
Nuestro amor no es del que se nos muere
ni en romances ni en arduas batallas,
que hay insignes caballeros que por tener reino
dejan colgada su espada.
Nuestro amor es la palabra,
y es de nosotros guardarla.

dimarts, 24 de desembre de 2013

dilluns, 23 de desembre de 2013

El senyor i la senyora Tarrés

La senyora Tarrés treballa molt, parla poc i mai alça la veu. Quan acaba la jornada, se’n va corrents a casa on l’espera el seu marit invisible. El senyor Tarrés és un home tendre i apassionat, un aventurer que col·lecciona papallones invisibles. Es van conèixer en un viatge inventat a París i des de llavors són inseparables. A l’escalfor de la llar parlen de com els ha anat el dia, es prenen un cocktail i, les nits que estan més juganers, se’n van d’hora al llit. La senyora Tarrés és feliç com mai amb el seu marit invisible.

Un dia, quan torna a casa es troba una nota invisible on el senyor Tarrés li diu que ha conegut una altra dona. A la nit, desallotgen el seu bloc de pisos per una fuita de gas. Quan arriben els bombers troben la senyora Tarrés sense vida estesa sobre el parquet. Té clavada al cor, com les papallones de la col·lecció, una agulla invisible.

Sílvia Riera. Llegit a:  La bona confitura - El senyor i la senyora Tarrés

diumenge, 22 de desembre de 2013

Paraules i estralls

Aquells vespres de trobades, tot filant paraules i notes musicals, feies créixer el somriure en els teus llavis. Jo era lluny i a prop, al mateix temps, del pas del que un no decideix, del vent que t'atrapa i et fa volar amunt fins tocar l'estrella de l'amor. Però el dol punyent de la penombra fa gemegar la nit més trista, i l'udol del desenllaç anuncia la gelada d'un hivern que es preveu erm i dolorós. I perduts a la deriva, tot sagnant cada ferida, ens mantindrem fidels al cicle de la vida.

Llegit a: Microrel@ts en blog: Paraules i estralls

dissabte, 21 de desembre de 2013

Winter wonderland



Sleigh bells ring, are you listenin'
In the lane, snow is glistening
A beautiful sight, we're happy tonight
Walking in a winter wonderland

Gone away is the blue bird
Here to stay is a new bird
He sings a love song, as we go along
Walking in a winter wonderland

In the meadow we can build a snowman
Then pretend that he is Parson Brown
He'll say, "Are you married ?" We'll say, "No man
But you can do the job when you're in town"

Later on, we'll conspire
As we dream by the fire
To face unafraid, the plans that we made
Walking in a winter wonderland

Are you listenin', snow is glistening
A beautiful sight, we're happy tonight
Walking in a winter wonderland

In the meadow we can build a snowman
Then pretend that he is Parson Brown
He'll say, "Are you married ?" We'll say, "No man
You can do the job when you're in town"

Later on, we'll conspire
As we dream by the fire
To face unafraid, the plans that we made
Walking in a winter wonder, wonderland

divendres, 20 de desembre de 2013

Gust d'escriure

«Jo no sé —diu— quina necessitat tens de dramatitzar-ho tot!» Deu ésser el gust d'escriure que tinc, el que m'obliga a apuntalar el pensament en cada gest, en cada gir; quan per si sol, el pensament seria volada lleugera, fugissera, diàfana —el mateix que els músculs del seu cos quan va i ve a tocar meu i que participen de la seva rossor amb una perfecció aèria, una llibertat completa, meravellosa, que s'encarcara al moment precís que s'adona que l'estic observant. «No veus com són la gent!», diu ella. Somric perquè la gent m'agraden com són, per observar com són, per estudiar com és ella.

Jordi Pere Cerdà

dijous, 19 de desembre de 2013

Instruccions per plorar

Deixant de banda els motius, atinguem-nos a la manera correcta de plorar, entenent per això un plor que no arribi a l'escàndol, ni que insulti el somriure amb la seva paral·lela i maldestra semblança. El plor mitjà o ordinari consisteix en una contracció general del rostre i un so espasmòdic acompanyat de llàgrimes i mocs, aquests últims al final, ja que el plor s'acaba en el moment en què un es moca enèrgicament. Per plorar, dirigeixi la imaginació cap a vostè mateix, i si això li resulta impossible per haver contret l'hàbit de creure en el món exterior, pensi en un ànec cobert de formigues o en aquells golfs de l'estret de Magallanes en què no entra ningú, mai. Arribat el plor, es taparà amb correcció la cara utilitzant les dues mans amb el palmell cap a dins. Els nens ploraran amb la màniga del jersei contra la cara, i de preferència en un racó de la cambra. Durada mitjana del plor, tres minuts.

Julio Cortázar. Traducció Maria J Cabrera

dimecres, 18 de desembre de 2013

Rosella o...

«Cada cop em sembla més evident que el rècord català de variabilitat verbal és patrimoni de la rosella (Papaver rhoeas), la flor de la qual té propietats al·lucinògenes i, potser per això, incita a anomenar-la de maneres molt variades»

Màrius Serra

Variants:

ababol (Franja de Ponent)
babol (Ribagorça, Vallès)
badabadoc (Badalona, les Garrigues, Mollet del Vallès, Sabadell)
badoc (Granollers)
cama-roja (Ribera del Xúquer)
caputxí (Balaguer)
colet
gallaret (Aiguafreda, Anoia, Besalú, Conflent, Empordà, Olot, Osona, Ripollès, Sant Celoni)
gall (Anoia)
galleranc (Banyoles)
gallet (Mallorca)
gall-gallaret (Banyoles, Besalú)
lloca (valencià)
monja (Priorat)
paparola (Canet de Mar, Terrassa)
paparota (Olesa de Montserrat)
paramà, paramans (Pirineu, Garrotxa)
pepagall (Alt Camp, Vila-rodona)
peperepep (Baix Penedès, Tremp)
pep-perepep (Clariana, Pallars, Penedès)
piperepip (Santa Eulàlia de Riuprimer)
pipiripip (Calaf, Manresa)
pipiripit (Barcelona)
pupurupup (Agramunt, Vidreres)
puput (Castellserà, Malgrat, Sallent, Urgell)
quec-querequec (La Bisbal del Penedès)
quequerequec (Barcelona, Cardona, el Vendrell)
quic-quiriquic (Barcelona)
quiquerecoc (Calella de Palafrugell)
quiquiriquic (Barcelona, Esparreguera, Empordà, Girona, Prats de Lluçanès)
roella (Mallorca, Palafrugell, Tàrrega, Vall Fosca)
rosella (Alcoi, Barcelona, Cerdanyola)
ruella (Amposta, Camp de Tarragona, Conflent, Empordà, Mequinensa, Rosselló, Solsona, Tortosa)
vermelló (Rosselló)

Llegit a: L'escreix - Rodamots

dimarts, 17 de desembre de 2013

I Heard It Through The Grapevine

I Heard It Through The Grapevine by Marvin Gaye on Grooveshark
Ooh, I bet you're wonderin' how I knew
'Bout your plans to make me blue
With some other guy you knew before
Between the two of us guys you know I love you more
It took me by surprise I must say
When I found out yesterday
Don'tcha know that I

Heard it through the grapevine
Not much longer would you be mine
Oh I heard it through the grapevine
Oh I'm just about to lose my mind
Honey, honey yeah
(Heard it through the grapevine)
(Not much longer would you be my baby, ooh, ooh, ooh)

I know a man ain't supposed to cry
But these tears I can't hold inside
Losin' you would end my life you see
'Cause you mean that much to me
You could have told me yourself
That you love someone else
Instead I

Heard it through the grapevine
Not much longer would you be mine
Oh I heard it through the grapevine
And I'm just about to lose my mind
Honey, honey yeah
(Heard it through the grapevine)
(Not much longer would you be my baby, ooh, ooh, ooh, ooh, ooh)

People say believe half of what you see, son
And none of what you hear
But I can't help bein' confused
If it's true please tell me dear
Do you plan to let me go
For the other guy you loved before?
Don'tcha know I

Heard it through the grapevine
Not much longer would you be mine
Baby I heard it through the grapevine
Ooh I'm just about to lose my mind
Honey, honey yeah
(Heard it through the grapevine)
(Not much longer would you be my baby, yeah, yeah, yeah, yeah)

Honey, honey, I know
That you're lettin' me go
Said, I heard it through the grapevine
Heard it through the grapevine

dilluns, 16 de desembre de 2013

Català

T'adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense.

Ovidi Montllor

dissabte, 14 de desembre de 2013

Mais feliz

Mais Feliz by Adriana Calcanhotto on Grooveshark
O nosso amor não vai parar de rolar
De fugir e seguir como um rio
Como uma pedra que divide um rio
Me diga coisas bonitas

O nosso amor não vai olhar para trás
Desencantar, nem ser tema de livro
A vida inteira eu quis um verso simples
P'ra transformar o que eu digo

Rimas fáceis, calafrios
Fure o dedo, faz um pacto comigo
Num segundo teu no meu
Por um segundo mais feliz

divendres, 13 de desembre de 2013

Himmelweg

Camí cap al cel. L'ironia del títol no és el més destacable. Impactant, tornant de Polònia dilluns, he sortit dijous amb el cor encongit de la sala de teatre.

I és possible que fos així...

dimecres, 11 de desembre de 2013

From the morning

From the Morning by Nick Drake on Grooveshark
A day once dawned, and it was beautiful
A day once dawned from the ground
Then the night she fell
And the air was beautiful
The night she fell all around.

So look see the days
The endless coloured ways
And go play the game that you learnt
From the morning.

And now we rise
And we are everywhere
And now we rise from the ground
And see she flies
And she is everywhere
See she flies all around

So look see the sights
The endless summer nights
And go play the game that you learnt
From the morning.

dijous, 5 de desembre de 2013

Nelson Mandela

Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat democràtica i lliure on totes les persones puguin viure juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal pel qual espero viure i veure realitzat. Però, Señoria, si fos necessari, és un ideal pel qual estic preparat a morir.

Nelson Mandela

L'home que dormia agafat a una branca

“Sóc un home de recursos, jo”, pensà Màrius Boet el dia que el van despatxar. Els últims temps havia tingut un somni recurrent. Caminava per un pont de fusta penjat dalt d’un congost molt alt; de sobte, el pont començava a fimbrejar i acte seguit una de les sirgues mestres es trencava. La caiguda era espectacular, però durant l’esbalçada el Màrius aconseguia engrapar la branca d’un arbre nascut en una escletxa de la roca. “Salvat!”, cridava el Màrius en el silenci horitzontal de la matinada.

Tot i que la seva dona s’havia acabat acostumant al sobresalt nocturn, mentre l’home seguia dormint plàcidament, ella feia cabòries sobre l’origen d’aquella inquietud. De fet, Salvat era el cognom del soci principal del despatx on treballava el Màrius i ella sospitava que alguna cosa no anava prou a l’hora. Mentre esmorzaven, ella insinuava “tot bé a la feina?” i ell aixecava la vista del diari “tot bé, reina, no et preocupis”. Però ella insistia “has somiat avui…”. Ell se la mirava “no ho sé, no ho recordo…” i després li feia un petó al front i sortia cap a l’oficina.

Va ser el mateix Salvat qui li va dir que el negoci no rutllava massa bé i que, com a últim recurs, haurien de reajustar la plantilla. El banc no els havia renovat la pòlissa de crèdit i els impagats estaven ofegant l’economia de l’empresa. Fins a la data, el Màrius sempre se n’havia sortit bé en el terreny laboral. Al llarg dels anys s’havia forjat un currículum impecable i havia encadenat diversos canvis de feina, sempre per millorar les seves condicions de treball i econòmiques. El dia que el van despatxar complia cinquanta-cinc anys però, aliè al pessimisme, va pensar “no passa res: sóc un home de recursos, jo”.

Va decidir no dir-ho a la seva dona i es va inscriure al servei d’ocupació. Durant algunes setmanes va seguir fent el paper del marit diligent i treballador. Havent esmorzat, sortia de casa com ho havia fet sempre i es passava el dia de porta en porta, sol·licitant entrevistes i passejant currículums. Però poc a poc, la nòmina de coneguts amb capacitat per llençar-li un cable arribava al seu final. Semblava que el món ja no funcionava com ell l’havia conegut anys enrere. O potser era que el món seguia sent el mateix de sempre i era ell qui ja no funcionava com anys enrere…

El fet és que una nit va arribar a casa especialment abatut. Ni tan sols va sopar i va anar directe al llit. La seva dona li va portar un vas de llet calenta però el Màrius havia pres somnífers i la son l’havia vençut. Aquella nit va somiar un cop més la caiguda pel congost, però estranyament no va cridar. La seva dona no va despertar fins al matí. Estès al llit, el Màrius jeia fred i rígid com una roca granítica. A la tauleta de nit hi havia una nota. “Avui s’ha trencat la branca”.

Eduard Ribera. Llegit a La bona configura - L'home que dormia agafat a una branca

dimecres, 4 de desembre de 2013

L'espera


T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera, desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines
arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit,
i que tu no trobis noses
quan vulguis collir les roses
que em floreixen dins del pit.

Joana Raspall


Les Penèlopes


Les Penèlopes és un projecte de Llums-Escultures realitzat amb vuit teixidores dels Andes Ecuatorians.
Durant un mes s'han reunit diàriament per teixir per les tardes, xerrant sobre les seves petites coses, compartint riures, anècdotes, sospirs, cants...
Durant la realització d'aquestes escultures, les dones van rebre salaris justos.
La mostra d'aquestes llums-escultures ha itinerat per les principals ciutats ecuatorianes, ha estat exposada a Gran Canària i Tenerife. Les Penèlopes també han estat presents al saló "Creativa" de Madrid i Barcelona, i ho seràn als de Brusel·les i Metz (França).

www.qalanshop.com

dimarts, 3 de desembre de 2013

L'avi volador

El nostre avi sabia volar. Cada nit, després d'explicar-nos un conte, obria la finestra de l'habitació, deixava el bastó recolzat al capçal del meu llit i s'enfilava, tremolós, a una cadira. Llavors, repenjant un peu al radiador i l'altre a l'ampit de la finestra, cridava "Apamunt!", i es llençava cap endavant. L'Enric i jo el vèiem sobrevolar el jardí, il·luminat per la claror de la lluna, fent cercles en l'aire amb els braços estesos, i seguíem les seves acrobàcies fins que el perdíem de vista. En acabar la passejada, tornava a entrar, arreplegava el seu bastó, ens deia "bona nit" i, ranquejant, sortia de l'habitació.

Recordo que la primera nit que va saltar per la finestra, ens vam espantar. Acabava d'explicar-nos que de jove havia estat aviador, i que en la Guerra contra els Brumanians havia abatut al cèlebre Baró Negre, el pilot més hàbil de l'exèrcit brumanià.

-Així que no patiu -va dir-nos, eixarrancat sobre la finestra- que sóc un avi volador molt experimentat.

I cridant "Apamunt!" es va abocar a la fosca de la nit. Durant uns segons va desaparèixer de la vista. Jo m'estava assegut al llit, esgarrifat: m'imaginava a l'avi estavellat contra el tros de gespa del jardí. Però l'Enric, que és més gran que jo -i més atrevit-, va mirar cap enfora.

-Mira'l! -va fer assenyalant una ombra que remuntava el vol i feia cabrioles al cel.

Vam seguir meravellats el vol de l'avi: feia caigudes en picat, tombarelles i tirabuixons amb una agilitat sorprenent. També vam veure'l empaitar insectes, perseguir els ratpenats i espantar els mussols. Quan se'n va cansar, va asseure's a la finestra amb les cames penjant al buit, suat i esbufegant.

-No ho expliqueu a ningú -ens va demanar- que es pensarien que no hi toqueu!

Ens va fer prometre que seria el nostre secret, i cada nit, després del conte, sortia a fer un tomb pel cel. Quan li preguntàvem com havia après a volar, sempre ens contestava:

-És que jo, de jove, feia molta vida allà dalt -assenyalava els núvols amb un índex tort com un plàtan-, perquè per aprendre a volar cal fer-se amic del vent i dels corrents d'aire.

A més d'aviador, havia treballat de paracaigudista, d'equilibrista, fins i tot d'home-bala en un circ. I havia pilotat dirigibles, globus, hidroavions i tota mena d'artefactes aeris.

-Vaig acostumar-me a moure'm per l'aire com un peix en l'aigua!

I era cert: feia piruetes amb lleugeresa, sense cap esforç; en canvi, caminava dificultosament, sempre ajudat d'un bastó, queixant-se de l'esquena, dels ronyons o de la carcanada.

Vam guardar el secret de l'avi molt de temps. Però no ens enganyem: els secrets només semblen veritablement importants quan deixen de ser-ho, quan es compateixen, quan s'esbomben. Va ser l'Enric qui no va poder-se estar de presumir de les habilitats aèries de l'avi davant dels seus amics. No se la creia ningú, però la història dels vols nocturns de l'avi es va anar escampant per l'escola, va viatjar pels carrers i les botigues del barri, fins arribar, un vespre, a les orelles del pare, que remenava la sopa de galets per refredar-la. La cullera va aturar-se, el cap del pare es va alçar, els ulls ens miraven des de molt lluny, el seu cervell processava lentament la informació.

-Vaja, ja hi tornem a ser! -vam sentir que remugava la mare a sota veu.

El silenci només el trencava el tic-tac del rellotge de paret. El pare va mirar la mare d'esbiaix, es va eixugar a poc a poc els llavis amb el tovalló, va deixar-lo a un costat del plat i es va escurar la gola. Ens temíem un càstig exemplar, crits, plors, alguna plantofada. Però ens va parlar amb molta calma:

-Us explicaré una cosa que heu de saber. Totes les famílies tenen les seves peculiaritats. Nosaltres, els Girbau, des de fa moltes generacions, quan arribem a una certa edat, ens enlairem.

El pare ens prenia el pèl. L'Enric i jo vam riure. Però ell va continuar, molt seriós:

-¿Oi que les persones quan es fan velles es tornen feixugues, s'encongeixen, caminen arrossegant els peus? Doncs els Girbau, en canvi, ens alleugerim, la força de la gravetat deixa d'afectar-nos, ens desenganxem del terra sense esforç i podem flotar per l'aire com els ocells. És un defecte de família. No hi hem trobat cap explicació científica.

¿El pare ens prenia el pèl? Ni l'Enric ni jo rèiem, ara. El pare sí que somreia:

-Jo mateix, per exemple, fa uns mesos que, sense adonar-me'n, em clavo unes patacades amb el sostre! M'estaré fent vell...

-Quan l'avi va començar a volar -va afegir la mare- vam demanar-li que només ho fes de nit, i d'amagat. No és ben vist que les persones volin!

-Però ja el coneixeu, l'avi -el pare va sospirar-. Sempre li ha agradat exhibir-se, inventar històries fantàstiques, fer el fatxenda. Segur que ja us ha explicat que va dedicar-se als oficis més inversemblants, oi? Ell, que va passar-se la vida darrera el taulell de la botiga de vetes i fils.

El pare no ens prenia el pèl! L'Enric i jo l'escoltàvem bocabadats.

-Vosaltres també volareu algun dia -va assegurar-nos la mare-. Però espero que sigueu més discrets que l'avi.

No cal dir que ho vam provar de seguida: miràvem d'arrencar el vol enfilats a cadires, taules, escales.

-Apamunt! -cridàvem.

Encara mai no ho hem aconseguit.


Vladimir. Llegit a: L'avi volador

dilluns, 2 de desembre de 2013

La terra

Quan d'un tros de terra, o fins i tot una muntanya, algú diu que és seva, menteix o és un presumptuós; la terra no és cosa que hagi creat l'home, no és una cosa feta com una casa de maons o un carro de fusta i ferro, que algú ha construït.

Marta Cardona

diumenge, 1 de desembre de 2013

La creació

Pluja serena, olor a terra mullada. Els raigs del sol baix, en travessar les gotes, tracen sobre l'horitzó un arc lluminós amb tots els colors de l'espectre. Més tard cau la nit i en la volta s'encenen milers de punts blancs i brillants. S'acaba dissabte i ha culminat la Creació. Déu guarda el fitxer, apaga l'ordinador i se'n va a dormir satisfet.

Diumenge es llevarà tard i acabat de dinar farà una bona migdiada. Després de sis dies creant el món bé en mereix un de descans. A partir de dilluns –tindrà tota una eternitat– es podrà dedicar al seu passatemps favorit: el conreu de l'hort que té a tocar del jardí de l'Edèn. Fa uns dies que va collir les pomes, una mica verdes per tal que es conservin més temps, però en va deixar una a l'arbre, la més grossa i ben formada, perquè acabés de madurar natural. Dilluns la colliria. Mentre s'adormia n'imaginava l'aspecte daurat, en flaire, la textura en mossegar-la, el punt just de sabor amarant les papil·les linguals...

Però dilluns la poma no hi era.

Maleïts! El rostre se li va tenyir de morat. Les venes de les temples semblaven centpeus violats a punt de rebentar. Els havia advertit, me n'havia refiat! Els ulls, molt oberts, eren com mapamundis solcats per rius i afluents vermellosos.

Va anar cap a l'oficina donant cops de bastó a tot el que trobava i d'una revolada va obrir l'ordinador. Ara veuran! Esbufegava assegut a la punta de la cadira; la mà dreta crispada sobre el ratolí. Inici – equip – arxius de programa – creació - món7d.ini. Botó dret: editar. Hi va inserir pesta i sida, polítics i religions, els diners, guerres, nits fredes, dies negres, drogues dures i paraules buides, lepra i càncer, accidents de trànsit i malsons, el gust dolç de la venjança i la mala sort, incendis, violacions, fam, inundacions... També va aprofitar que tenia el fitxer obert per agregar-hi la fe i diverses pregàries.

Credo in unum Deum, Patrem omnipoténtem,
Factorem cæli et terræ
visibílium ómnium et invisibílium...


Josep Maria Casals. Llegit a: La creació

dissabte, 30 de novembre de 2013

La mama i jo

La mama i jo estem molt quietes aquí a dins l’armari fondo del quarto de dalt, perquè hem sentit les seves passes a l’escala.

Ell entra a casa i després va caminant d’ací d’allà fent gambades desiguals, xarbotejant. La mare gemega fluixet.

Abans, quan tenia feina, tot era diferent. Però es va anar quedant a casa i cada cop bevia més, i ha canviat tant que és com una altra persona. S’enfada i gruny per tot. A vegades cau i es fa mal. I sempre acabem rebent nosaltres.

Ens odia. Sap que tenim gana però s’enfada si toquem alguna cosa de la cuina. Ahir, la mama va agafar un tros de pizza de la que ell havia portat per sopar, però li va prendre, i la va pegar. Quan la mama xiscla d’aquesta manera jo sento una pena fosca, com una mà gran que m’estreny tot el cos. Ja no em ve la il•lusió de jugar, ni res, només tinc tristesa, i gana.

Avui ens ha estat cridant, amb una veu dolça mentidera. No ens troba perquè estem al fons de tot, tapades amb la roba gruixuda. Però quan ens ha portat pernil i pollastre i tot de coses bones, la mama ha sortit. Llavors, l’ha presa pel coll, cridant que ens escanyarà a totes dues. La mama s’ha defensat, i li ha clavat totes les ungles dels dits a la cara. Als ulls: ell ha ganyolat, ha trompassat enrere, el seu cap ha fet clonc, i s’ha quedat completament quiet. Amb els ulls- el què en queda- esbatanats.

Hem engolit delitosament el menjar escampat i després llepat la sang. Potser trigaran, a treure’ns d’aquí, però tenim aliment per dies, amb aquest cos tan gran.

Em rellepa les orelles i fa méééu, blanament. Ja no tenim por, la mama i jo.

allan lee. Llegit a: La mama i jo

divendres, 29 de novembre de 2013

Tired Of Talkin'



Tired Of Talking by Robben Ford on Grooveshark

Baby I'm out of breath, we're talkin' our selves to death
And nothing seem to change, maybe it's best if we parted
It's like the blind leading the blind,
we're even further behind than when we started

I'm tired of talkin', guess it's time to go
Baby I'm so confused and feeling a little bruised
When all we do is fight, we can't help but feel down hearted
It's like the blind leading the blind
Even further behind then when we started

I'm tired of talkin', guess it's time to go
Baby I'm out of breath, we're talkin' ourselves to death
And nothing seem to change, maybe it's best if we parted
It's like the blind leading the blind
Even further behind then when we started
I'm tired of talkin', guess it's time to go

dijous, 28 de novembre de 2013

Corro sota la pluja

Corro sota la pluja by Anna Roig I L'Ombre De Ton Chien on Grooveshark
Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere algú,
corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.


dimecres, 27 de novembre de 2013

Jazz

Ningú semblava disposat a contradir-lo perquè Wong acuradament apareixia amb el cafè i Ronald, arronsant les espatlles, havia deixat anar als Warring s Pennsylvanians i des d'un grinyolar terrible arribava el tema que encantava a Oliveira, una trompeta anònima i després el piano, tot entre un fum de fonògraf vell i pèssima gravació, d'orquestra barata i com anterior al jazz, al cap i a la fi d'aquests vells discos, dels show boats i de les nits de Storyville havia nascut l'única música universal del segle, cosa que acostava els homes més i millor que l'esperanto, la Unesco o les aerolínies, una música bastant primitiva per assolir universalitat i bastant bona per fer la seva pròpia història, amb cismes, renúncies i heretgies, el seu xarleston, el seu black bottom, el seu shimmy, el seu foxtrot, la seva stomp, els seus blues, per admetre les classificacions i les etiquetes, l'estil això i allò, el swing, el bebop, el cool, anar i tornar del romanticisme i el classicisme, hot i jazz cerebral, una música-home, una música amb història a diferència de l'estúpida música animal de ball, la polca, el vals, la zamba, una música que permetia reconèixer-se i estimar-se a Copenhaguen com a Mendoza o a Ciutat del Cap, que acostava els adolescents amb els seus discos sota el braç, que els donava noms i melodies com xifres per reconèixer-se i endinsar-se i sentir-se menys sols envoltats de caps d'oficina, famílies i amors infinitament amargs, una música que permetia totes les imaginacions i els gustos, la col.lecció d’afònics 78 amb Freddie Keppard o Bunk Johnson, l'exclusivitat reaccionària del Dixieland, l'especialització acadèmica en Bix Beiderbecke o el salt a la gran aventura de Thelonius Monk, Horace Silver o Thad Jones, la cursileria d’Erroll Garner o Art Tatum, els penediments o les abjuracions, la predilecció pels petits conjunts, les misterioses gravacions amb pseudònims i denominacions imposades per marques de discos o capricis del moment i tota aquesta francmaçoneria de dissabte a la nit a la peça de l'estudiant o al soterrani de la penya, amb noies que prefereixen ballar mentre escolten Star Dust o When your man is going to put you down, i fan olor poc a poc i dolçament a perfum i pell i a calor, es deixen besar quan és tard i algú ha posat The blues with a feeling i gairebé no es balla, només s'està dempeus, balancejant-se, i tot és tèrbol i brut i canalla i cada home voldria arrencar aquests cossets tebis mentre les mans acaricien una esquena i les noies tenen la boca entreoberta i es van lliurant a la por deliciosa i a la nit, llavors puja una trompeta posseint-les per tots els homes, prenent amb una sola frase calenta que les deixa caure com una planta tallada entre els braços dels companys, i hi ha una immòbil carrera, un salt a l'aire de la nit, sobre la ciutat, fins que un piano minuciós les retorna a si mateixes, exhaustes i reconciliades i encara verges fins al dissabte següent, tot això en una música que espanta els clatells de platea, als que creuen que res és de veritat si no hi ha programes impresos i acomodadors, i així va el món i el jazz és com un ocell que migra o emigra o immigra o transmigra, saltabarreres, burladuanes, cosa que corre i es difon i aquesta nit a Viena està cantant Ella Fitzgerald mentre a Paris Kenny Clarke inaugura una cave i a Perpinyà boten els dits d'Oscar Peterson, i Satchmo per tot arreu amb el do d'ubiqüitat que li ha prestat el Senyor, a Birmingham, a Varsòvia, a Milà, a Buenos Aires, a Ginebra, al món sencer, és inevitable, és la pluja i el pa i la sal, cosa absolutament indiferent als ritus nacionals, a les tradicions inviolables, a l'idioma i al folklore: un núvol sense fronteres, un espia de l'aire i de l'aigua, una forma arquetípica, alguna cosa d’abans, de sota, que reconcilia mexicans amb noruecs i russos i espanyols, els reincorpora al fosc foc central oblidat, maldestre i mal i precàriament els retorna a un origen traït, els assenyala que potser hi havia altres camins i que el que van prendre no era l'únic i no era el millor, o que potser havia altres camins i que el que van prendre era el millor, però que potser hi havia altres camins dolços de caminar i que no els van prendre, o els van prendre a mitges, i que un home és sempre més que un home i sempre menys que un home, més que un home perquè tanca això que el jazz al•ludeix i defuig i fins i tot anticipa, i menys que un home perquè d'aquesta llibertat ha fet un joc estètic o moral, un tauler d'escacs on es reserva ser l'alfil o el cavall, una definició de llibertat que s'ensenya a les escoles, precisament a les escoles on mai s'ha ensenyat i mai s'ensenyarà als nens el primer compàs d'un ragtime i la primera frase d'un blues, etcètera , etcètera .

I could sit right here and think a thousand milers away ,
I could sit right here and think a thousand milers away ,
Since I had the blues this bad , I ca't remember the day ...

Julio Cortázar. Fragment del capítol 17 de Rayuela. Traducció Maria J Cabrera

dimarts, 26 de novembre de 2013

Ràfegues de por

Suen els llençols mentre el cel s'esquinça en un interminable llampec. Els acords continus espesseixen l'ambient. Cada vegada que intento obrir les parpelles em trobo a mi mateixa en el centre de la passivitat. Només la paciència o el talent em podran desplaçar amb efecte. Xiscles, trets, ràfegues de por.

dilluns, 25 de novembre de 2013

La palmera pianista

Quan venteja la palmera de tronc alt alt i flexible del jardí de l'antic hospital és feliç feliç.
Posseïdora de fulles acabades en dits llargs i fins fins li sobrevé l'èxtasi de tocar.
Els seus dits vegetals toquen i toquen una música de llunyanes terres exòtiques exòtiques tropicals tropicals.
La mires, mires com li brillen els dits i com belluga les mans i el seu gaudi se t'encomana. Somrius amb ella.
Entremig dels sons humans creats, els sons naturals et traslladen allà allà aquell allà no tan llunyà on pertanys amb acaronament de palmeres pianistes.


Mena Guiga. Llegit a La palmera pianista

diumenge, 24 de novembre de 2013

El vent i la sal


he vist postals
de llocs més amables,
com ara
platges desertes
amb cocoters i dones descalces,

indrets
on tot sembla en calma
i el mar és fet d'aigua
en lloc de metall.

i no m'imagino lluny de vosaltres,
urpes salvatges
dels confins de la terra,

el meu paisatge dement;

d'escultures abruptes,
roca tallada pel vent i la sal,
de pins aferrats a les pedres
i caminets que no porten enlloc,
ginesta i romaní.

Cirerot. Llegit a: El vent i la sal

dissabte, 23 de novembre de 2013

Triple acció

Un cop fou conscient de les tres accions que calia enllestir inexcusablement si volia ser algú a la vida, el psicòpata es va afanyar a plantar al seu fill i a tenir un llibre sobre l'antologia del crim. Si no arriba a ser per l'irrupció d'una brigada de la policia que el va detenir per l'assassinat de l'infant, l'home hagués pogut completar la seva voluntat escribint un arbre sencer amb tota mena de detalls, a una branca del qual tenia pensat suicidar-se.

Jordi Remolins. Llegit a: Triple acció

dijous, 21 de novembre de 2013

Peter Pan


Aquest matí Peter Pan s’ha mirat al mirall i just a la perpendicular de la cella esquerra hi ha detectat un cabell blanc. Ja no creu en l’eterna joventut.


Xavier Sanjuan. Llegit a: Peter Pan | unmicrorelataldia

dimecres, 20 de novembre de 2013

Ànsia

Sento el batec monòton del pèndol del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

Judit Pujadó. Llegit a La bona confitura - Ànsia

dimarts, 19 de novembre de 2013

Mira què m'has fet


Mira què m'has fet. Adoro sentir aquesta pulsió, aquesta inquietud, aquest neguit, aquesta frisança, aquesta necessitat d'expressar alguna cosa bonica i oferir-te-la, això és el que em dóna vida i em fa sentir bé, perquè sóc capaç de renovar la meravella, de treure de nou aigua fresca del pou per a tu, que sé que véns assedegada encara que no sàpiga qui ets ni d'on has vingut ni per què has aparegut precisament ara. Som dos desconeguts, però això no ens impedeix reconèixer que alguna cosa misteriosa ens deu haver fet trobar. "Gràcies", em dius, perquè ets una princesa ben educada i perquè el do de la gratitud il.lumina el teu somrís i els teus ulls amb la mateixa naturalitat que el sol il.lumina cada matí tota la Creació. "Gràcies a tu", et responc, perquè sóc un príncep ben educat i perquè sé que sense tu i el teu exemple -tu que has patit i has perdonat, tu que has caigut i t'has aixecat, que has estat a punt de rendir-te però has pensat a temps "demà serà un altre dia"- em sentiria més perdut i sol i buit.

Ramon Monton

dilluns, 18 de novembre de 2013

El somni

El somni és sempre el mateix: algú m’empeny a dins del diccionari, i aleshores davallo en caiguda lliure al pou profund però ben il·luminat on conviuen les paraules. La patacada és substantiva però afortunadament és amortida per un llit d’exclamacions. El fet és que de seguida començo a remenar articles i després adjectius i en aquest moment m’adono que alguns pronoms s’escapoleixen pel corrent sintàctic, rere el rastre d’una comitiva verbal. Les conjuncions i les preposicions es barallen i un adverbi les fa posar en concordança, ordenadament. En aquest punt intento construir una oració que tingui certa lògica, però aleshores, de sobte, sona el despertador. “És l’hora d’aixecar-se”, pronuncio. És la frase que estava buscant.

Eduard Ribera. Llegit a: La bona configura: El somni

dissabte, 16 de novembre de 2013

Tremoles



Quan el perfum de nit
del gessamí tremola
vora meu, s'obre el pou
del teu cos dins de mi.
Un amor esvanit
és un vent fosc que sempre
fa tremolar la flama
d'una petita espelma
que assenyala el futur.
Avui està apagada
i ara tremola l'ombra,
només l'ombra, de tu

Joan Margarit

divendres, 15 de novembre de 2013

El semàfor

Com cada divendres d'hivern, ix de casa i es dirigeix cap al seu cotxe. Puja, posa la jaqueta cara sobre el seient del copilot, obre la guantera amb destresa i treu la seua vella ràdio que tant s'estima. Després, engega el motor i parteix.

La rutinària aturada sota el semàfor que governa l'entrada a la ciutat, el permet repassar les meravelles arquitectòniques d'una perifèria urbana que cada dia li resulta més familiar. Sobretot, es delecta, i mentre passeja els ulls d'un costat a un altre esperant que arribe la llum verda, es detenen fixament, veleïtossos ells, al cotxe del costat; un vehicle de color cridaner i motor sorollós que transporta una parella jove d'ètnia gitana. Aquest detall no passat per alt el fa despertar les alarmes i controlar la seua jaqueta cara, distingida i elegant tota ella, ajaguda sobre el seient del copilot. Per moments dubta si deixar-la ahí o, per contra, l'ha de canviar de lloc al temps que pitja, dissimuladament, el botó del tancament centralitzat. En pocs segons decideix que no, a despit de tot, ni la canvia ni pitja el botó. Es mostra força segur i considera que, de fet, en tan poc temps com dura un semàfor, no poden baixar del cotxe, obrir la porta, furtar-li la jaqueta cara i tornar a tancar la porta sense que ell se n'adone. Cada cop més enraonat, pensa que girar el cap i mirar cap al front és la millor opció.

Durant la resta del viatge es culpa mil-i-una vegades de la seua paranoia deshumanitzada i pensa en com ell, el més ecologista, solidari, lluitador pels drets humans i cada dia millor persona, pot haver pensat tan malament de dos gitanos que, ben segur, es dirigien cap als seus respectius llocs de treball a l'igual que fan la resta dels mortals. Presoner dels seus pensaments, sap que aquest esdeveniment no ha estat predicar amb l'exemple i que, sens dubte, suposarà una taca ben grossa en el seu esperit complaent, benèvol i cercador de la justícia absoluta.

A l'arribar a la seua destinació apaga el motor, guarda destrament la seua estimada ràdio i, abans de baixar del cotxe, cerca la seua jaqueta cara dubtant sobre si, finalment, aquest matí d'hivern l'ha agafada abans d'eixir de casa.


Txar Lee. Llegit a: El semàfor - Relats en català

dimecres, 13 de novembre de 2013

El somrís de la Consol

Quan va entrar a fer les fotocòpies gairebé ja eren dos quarts de dues, l'hora de plegar, i hi havia una certa confusió a l'estanc, amb tot de gent palplantada que esperava qui sap què.

-Què vols? -li va dir ella, amb decisió.

-Ja em toca a mi?

-Sí.

Llavors la va reconèixer.

-Però si ets tu! Quants dies sense veure't!

Ella, però, no l'havia reconegut. No tenia per què reconèixer-hi ningú en especial: era només un de tants clients que anaven i venien, encara que aquest es dediqués a escriure i s'hagués fixat en el seu sentit de l'humor juganer com un cadell i en els seus ulls petits i riallers com un matí de primavera. Era una d'aquestes criatures que, quan somriuen, ho fan amb tanta vivacitat que tot el seu rostre, tot el seu ésser somriu com presseguers en flor en una prada encesa d'agapants, maçanelles i ranuncles, i res ni ningú al seu entorn pot deixar de somriure, i encomanen el seu somrís a tot un dia, tot un poble, a tota la Creació. Mentre l'amo de l'estanc feia lentament les fotocòpies en colors que ell havia demanat, la noia dansava darrere del taulell com un follet amb picarols a la punta de les sabates, comptava els paquets de tabac que hi havia a les caselles i anava completant alegrement les piles de paquets més baixes i properes a acabar-se. De tant en tant, deixava anar un sospir, com si ja pensés en la trobada imminent amb un enamorat que un argent viu com ella era impossible que no tingués. Fins i tot es va posar a cantussejar una melodia inventada, però el tema de la lletra, l'expressió concreta del motiu del profund benestar i la benaurança encomanadissa que sentia, la raó de l'èxtasi i la felicitat que ja tenia a tocar dels dits, era aquest: "Gambes, gambes...".

-Què dius? -va dir una companya de feina.

-Que menjaré gambes... amb la paeella... que m'espeera a caasa -va respondre, sense deixar de cantar.

-Em sembla que t'escriuré un conte -va dir l'escriptor, que durant tota l'estona no havia dit res, per no espantar-la-. Te'l mereixes.

-Ah, sí? Quina gràcia! Fins ara no m'havien escrit mai cap conte. Altres coses sí...

-Poemes, oi? -va suposar ell, encertadament. L'amo de l'estanc havia acabat de fer les fotocòpies i s'esperava per cobrar- Com et dius?

-Consol... I vostè?

El tractament de vostè sempre posava ràpidament les coses a lloc: ell va tornar a adonar-se que no tenia vint anys, sinó quaranta-set.

-Ramon -va contestar, mentre pagava.

-Ja m'ensenyarà el conte, quan el tingui, passi-ho bé!
Quan va entrar a fer les fotocòpies gairebé ja eren dos quarts de dues, l'hora de plegar, i hi havia una certa confusió a l'estanc, amb tot de gent palplantada que esperava qui sap què.

Ramon Monton

dimarts, 12 de novembre de 2013

Quarta dimensió

— Ja hi tornem a ser! És que un no pot estar ajagut al sofà tranquil·lament mirant una pel·lícula sense que algú o altre salti de dimensió en dimensió!?— exclama en Jaume en veure com davant de la pantalla del televisor comença a aparèixer un objecte canviant. Primer un punt brillant, que mica en mica es va engrandint com una bombolla de sabó la qual va agafant la forma d’una persona, fins que tot d’una davant del televisor hi ha palplantat un jove d’uns vint anys.
— Perdoni si l’he interromput— diu el noi—. És que això dels salts dimensionals no se m’acaba de donar prou bé. Si li dic que acabo de sortir de l’Edat Mitjana! És que això que els universos tridimensionals adjacents a més no siguin continus en el temps se’m fa difícil!
— Ai, noi! Si jo t’expliqués! Des que el món es va superpoblar i els recursos es va anar exhaurint a meitat del segle XXI, sort en vam tenir del principi d’Abbott i la seva teoria de la Planilàndia a ran de la qual vam ser conscient que era possible passar d’un món tridimensional a un altre d’adjacent i així, saltant de món a món i tira perquè em toca, buscar-ne algun que fos buit i es pogués colonitzar.
— Potser sí que era una bona pensada— respongué el jove—, però encara no tenim control d’on i quan anem a petar i això, vostè mateix ho acaba de patir, és un enrenou!
— Ai, xiquet! Si això fos el pitjor! Encara recordo el dia que vaig aparèixer davant d’un televisor que un paio mirava ajagut al sofà quan jo acabava de saltar des de l’Edat Mitjana...


Francesc Rei i Bachs. Llegit a Quarta dimensió - Microrelat adult català

dilluns, 11 de novembre de 2013

Ara mateix

 
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 10 de novembre de 2013

Khawuleza


Khawuleza (Hurry Mama Hurry!) by Miriam Makeba on Grooveshark

Khawuleza mama Khawuleza mam Khawuleza mam Khawuleza mama
Khawuleza mama She Shi Za Wo
Naa Gama Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti Khawuleza ma
Naa Gawa Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti She Shi Za Wo

Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama mmm Patti
Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama Oy
Naa Gawa Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti Khawuleza ma
Eaohoy Mama Poyee Za Zu Kelenene Mama Patti Khawuleza ma

Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama Khawuleza patti
Junga Junga Junga Yo Khawuleza mama eyayee mama Khawuleza m
Khawuleza m Khawuleza m Eyoy mama Khawuleza
Khawuleza m Khawuleza m Eyoy m Khawuleza m
Khawuleza m Khawuleza mama Eyoy mama Khawuleza

dissabte, 9 de novembre de 2013

Estic desitjant

Estic desitjant explotar
com beina de malintxe [1]
per donar-li les meves llavors al vent.

Perdre'm per les muntanyes
embriagant-me
d'aire
de flors
borratxa de primavera
d'amor
de desitjos
fent néixer arbres,
vida,
escampant-me pel món
en crits de goig,
en cruixits de branques,
ser una amb la terra
en un arbre espès.

Gioconda Belli
 (Traducció Maria J Cabrera)

[1] Nota de traducció:original "malinche": Hond. i Nic. Arbust o arbre petit, d'una alçada màxima de cinc metres, de flors de color vermell foc, o groc brillant, i fruit en beina glabra. La infusió de les fulles se suposa que té propietats abortives. L'escorça del tronc s'utilitza per a l'adob.

divendres, 8 de novembre de 2013

Eu!

M'he posat tan nerviós, només de pensar-hi que Maria s'havia tornat a enamorar de mi, que els meus cabells s'han tornat rebels una altra vegada. En fi, que el mig pot de fixador que m'havia posat no m'ha servit de res, la goma de la cua ha volat pels aires i els cabells s'han esbullat lliures. Eu!, que he tornat a semblar un científic boig. A Maria li ha pegat per riure. Ja no em mira malament per semblar un boig i això m'agrada molt.

Pep Castellano, fragment de Bernat, un científic enamorat

dijous, 7 de novembre de 2013

L'estrany

Per tercera vegada he refusat rebre el capellà. No tinc res a dir-li, no tinc ganes de parlar, massa aviat hauré de veure'l. En aquest moment m'interessa escapar de l'engranatge, saber si allò inevitable pot tenir sortida. M'han canviat de cel·la. Des d'aquesta, quan m'hi estiro, veig el cel, i no veig més que el cel. Tots els dies transcorren mirant a la cara el declinar dels colors que porten del dia a la nit. Ajagut, poso les mans sota el cap i espero. No sé quantes vegades m'he preguntat si hi haurà exemples de condemnats a mort que s'hagin lliurat de l'engranatge implacable, desaparegut abans de l'execució, trencat el cordó dels agents.

Albert Camus

dimecres, 6 de novembre de 2013

Avi



Avi from BOXETS on Myspace.

Gotes de rosada,
perles del matí,
passes feixugues
fressen el camí.
Ombres allargades
pel sol al sortir,
les seves mans
prenen les meves mans
i sé que el dia final
és proper.
Mirall d'un temps obscur
per viure queden cendres
i records, i brots de vida
sembrats pel seu esforç.
La seva suor és la meva,
la seva sang també.
Els seus ulls cansats
brillen quan em miren
i sé que és un glop
de vida per ell.
I ara per tu tot s'ha acabat,
noto el buit de la teva absència,
però sento al mirar més enllà
la teva presència.
Avi, avisa'm quan la sort
no em deixi perdre.
Avi, avisa'm si el meu cor
perd la innocència.
Avi, avisa'm si als meus ulls
hi veus tristesa.
Avi, avisa'm quan la mort
et vingui a veure.
I quan el dol perdi la força
i la llum torni a sortir,
mirant enrere seguiré
el meu destí.
Tantes hores viscudes,
tants moments compartits,
seran com un far
que il·lumini sempre el camí,
per si un dia torna la nit.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Sentit i essència



El sentit i l’essència no s’amagaven darrera les coses; eren dins d’elles, dins de tot.

Herman Hesse, Siddharta