Publicitat Google

divendres, 31 d’agost de 2012

Aquesta pluja

Aquesta pluja by Antonia Font on Grooveshark

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s´olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.

Tothom té defectes,
jo encara t´enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.
Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d´estrelles.
Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquàtic i deshabitat
perquè m´estic tranformant en un amfibi

------

Esta lluvia que lo baña todo
quita de las cosas el olor del mundo.
Esta lluvia no tiene un invierno,
sólo tiene un día un poco malo.

Todo el mundo tiene defectos,
yo aún te añoro.
Nadie no es perfecto,
ya no te haré más canciones.

Y hoy es miércoles,
también es jueves,
yo siempre como siempre.
Mañana pintaré con las manos
mi sol de juguete
que tiene un satélite solar
y un solarium de estrellas.
Mañana pintaré al cielo raso
un segundo domicilio,
semiacuático y deshabitado
porque me estoy transformando en un anfibio.

dijous, 30 d’agost de 2012

La felicitat

-Jo no sé expressar-me- va dir la Maga assecant la cullereta amb un drap gens net-. Potser d'altres podrien explicar-ho millor però jo sempre he estat igual, és molt més fàcil parlar de les coses tristes que de les alegres.

-Una llei- va dir Gregorovius-. Perfecte enunciat, veritat profunda. Portat al pla de l'astúcia literària es resol en allò que dels bons sentiments neix la mala literatura, i altres coses per l'estil. La felicitat no s'explica, Lucía, probablement perquè és el moment més aconseguit del vel de Maia.

La maga el va mirar, perplexa. Gregorovius sospirar.

-El vel de maya -va repetir-. Però no barregem les coses. Vostè ha vist molt bé que la desgràcia és, diguem, més tangible, potser perquè d'ella neix el desdoblament en objecte i subjecte. Per això es fixa tant en el record, per això es poden comptar tan bé les catàstrofes.

-El que passa- va dir la Maga, remenant la llet sobre l'escalfador- és que la felicitat és només d'un i en canvi la desgràcia semblaria de tots.

(...)

Julio Cortázar, Rayuela cap. 24. Traducció María José Cabrera

-----

-Yo no me sé expresar-dijo la Maga secando la cucharita con un trapo nada limpio-. A lo mejor otras podrían explicarlo mejor pero yo siempre he sido igual, es mucho más fácil hablar de las cosas tristes que de las alegres.

-Una ley-dijo Gregorovius-. Perfecto enunciado, verdad profunda. Llevado al plano de la astucia literaria se resuelve en aquello que de los buenos sentimientos nace la mala literatura, y otras cosas por el estilo. La felicidad no se explica, Lucía, probablemente porque es el momento más logrado del velo de Maya.

La maga lo miró, perpleja. Gregorovius suspiró.

-El velo de maya-repitió-. Pero no mezclemos las cosas. Usted ha visto muy bien que la desgracia es, digamos, más tangible, quizá porque de ella nace el desdoblamiento en objeto y sujeto. Por eso se fija tanto en el recuerdo, por eso se pueden contar tan bien las catástrofes.

-Lo que pasa-dijo la Maga, revolviendo la leche sobre el calentador- es que la felicidad es solamente de uno y en cambio la desgracia parecería de todos.

(...)

Julio Cortázar, Rayuela cap. 24

dimecres, 29 d’agost de 2012

dimarts, 28 d’agost de 2012

The Vanguard

La primera vegada que vaig aterrar al lloc web de The Vanguard no podia creure el que estava llegint.

Com a agent de la policia informàtica no sóc fàcil d’enganyar i sé distingir fàcilment un web amb fantasies molt ben orquestrades de la realitat.

I això era real.

El que llegia era absolutament al·lucinant no podia creure que existís una societat secreta així, però sobretot era increïble un web així: públic, sense ni tan sols necessitat de registrar-s’hi. Amb tots aquests continguts i proves penjats a la vista de tothom.

L'objectiu del pla era senzill: canviar el món, no dominar-lo però sí dirigir-lo en la direcció que ells creien que era la correcta. I a mesura que llegia descobria la subtilesa de les tècniques i eines que estaven emprant. Sens dubte una ment mestra, un ésser o diversos d'una genialitat impensable estaven darrere de tot això.

Aviat em vaig adonar de perquè tenien un web públic amb tot el que els podia incriminar, amb cada detall del seu pla, tant la seva planificació com la seva execució. Es sentien tranquils amb ella, era inexpugnable.

Em vaig adonar que per arribar al seu web durant mesos havia estat llegint textos i seguint enllaços relacionats amb els seus principis, raons i motivacions, pàgines de la wiki et portaven a webs amb informació i punters a d’altres on aprofundir; una intervenció en un fòrum amb una signatura que incloïa un bloc et feia arribar a nous articles i llocs, un perfil de facebook dirigia a un web de protesta social que enllaçava a unes pàgines de filosofia i ètica, etc ...

Cap d'aquests webs estaven indexats als cercadors d’internet. Per arribar a cada pàgina havies d'haver llegit l'anterior i haver tingut ganes de continuar aprofundint en el tema, en la seva ètica, i anar seguint els enllaços que et portaven a nous webs amb continguts sempre una mica més profunds, més radicals. Però sempre sense mostrar res que pogués despertar la curiositat d'algú no interessat pel tema de forma acadèmica, els textos eren prou grisos com per no cridar l'atenció més que dels ja motivats sincerament en l'assumpte.

Arribar al seu web si no era a través de totes aquestes lectures i enllaços era absolutament impossible. Res es pot trobar a internet de forma directa sense els cercadors... És una veritat òbvia que sovint oblidem. Ningú no pot trobar el web de The Vanguard si no és seguint els enllaços adequats.

I per llegir tot això i anar seguint el fil fins al final t'ha d'interessar el tema. Molt.

Així que cada enllaç que segueixes és una prova de motivació, cada clic a un nou web (no indexat enlloc) és un examen que passes. Una prova d'admissió.

Estava analitzant el sistema de reclutament més subtil i perfecte que mai havia vist. Una extensa xarxa de webs amb continguts estudiats al mil·límetre que com un gegantí embut virtual t'acaben portant a les casernes virtuals de The Vanguard, on el mateix fet d'anar seguint el camí es transforma en una prova de confiança, de que estàs interessat en el mateix que ells, de que penses com ells. Fins i tot és una fase de formació i preparació per ser simpatitzant de la seva organització.

El reclutament s'autorealitza, tu et reclutes per The Vanguard, tu arribant fins al seu web sense saber que és això el que estàs fent demostres que estàs d'acord amb els seus principis. Tu sol et formes i et reclutes per al seu moviment.

Aquest sistema de reclutament era una mostra innegable de la seva genialitat.

Un petit calfred va recórrer tot el meu cos.

I aquesta era només una de les dotzenes d'estratègies increïblement subtils que estaven aplicant al món.

Aquella nit vaig llegir i vaig llegir i em vaig convèncer que el seu pla podria funcionar. Era massa perfecte i massa subtil per ser detectat o neutralitzat. Alguna cosa s'havia de fer.

Vaig escriure un informe per als meus superiors, vaig pensar fins i tot en trucar-los en plena nit i activar el dispositiu necessari. Però no hi havia necessitat de córrer, no vindria d'un dia. Demà presentaria l'informe i començaríem a actuar sobre ells.

Vaig anar a dormir amb una estranya sensació, la perfecció del seu sistema de reclutament em marejava. I com havia pogut arribar jo fins a ells? Quin estrany atzar o motivació m'havia fet llegir i seguir tots aquests enllaços? El sistema no era potser perfecte llavors?

Aquella nit no vaig dormir bé.

En despertar al matí, amb la ment fresca, vaig haver admetre que el seu sistema de reclutament era realment perfecte.

Vaig esborrar l'informe per als meus superiors.

Jo ja era un d'ells.

(Traducció de  The Vanguard)

dilluns, 27 d’agost de 2012

sampa

Sampa by Caetano Veloso on Grooveshark
Alguma coisa acontece no meu coração
Que só quando cruza a Ipiranga e Av. São João
É que quando eu cheguei por aqui eu nada entendi
Da dura poesia concreta de tuas esquinas
Da deselegância discreta de tuas meninas
Ainda não havia para mim Rita Lee
A tua mais completa tradução
Alguma coisa acontece no meu coração
Que só quando cruza a Ipiranga e avenida São João

Quando eu te encarei frente a frente e não vi o meu rosto
Chamei de mau gosto o que vi, de mau gosto, mau gosto
É que Narciso acha feio o que não é espelho
E à mente apavora o que ainda não é mesmo velho
Nada do que não era antes quando não somos mutantes
E foste um difícil começo
Afasto o que não conheço
E quem vem de outro sonho feliz de cidade
Aprende depressa a chamar-te de realidade
Porque és o avesso do avesso do avesso do avesso

Do povo oprimido nas filas, nas vilas, favelas
Da força da grana que ergue e destrói coisas belas
Da feia fumaça que sobe, apagando as estrelas
Eu vejo surgir teus poetas de campos, espaços
Tuas oficinas de florestas, teus deuses da chuva
Pan-Américas de Áfricas utópicas, túmulo do samba
Mas possível novo quilombo de Zumbi
E os Novos Baianos passeiam na tua garoa
E novos baianos te podem curtir numa boa

divendres, 24 d’agost de 2012

orgull




Estic fora de mi,
estic fora de lloc,
però no em fa cap vergonya
dir-te realment com sóc.
Hauria d'estar per sobre,
potser hauria d'estar mort,
però cada dia que passa
es torna tot més fosc.
Estic fora de mi,
estic fora de joc,
només queden relíquies
de tot el que jo sóc.
Hauria d'estar per sobre,
potser hauria d'estar mort,
deixar que tothom pensi
que no he arribat enlloc.
Fora massa aviat,
però no fora del tot.
Ja no et molesto més,
o gens és menys que poc?
Sé que no sóc com tu,
que cada cop quedo pitjor,
però és com si envegés el lloc
del teu peu a la sabata.

--------

Estoy fuera de mi,
estoy fuera de lugar,
pero no me da ninguna vergüenza
decirte realmente como soy.
Debería estar por encima,
quizás debería estar muerto,
pero cada día que pasa
se vuelve todo más oscuro.
Estoy fuera de mi,
estoy fuera de juego,
sólo quedan reliquias
de todo lo que yo soy.
Debería estar por encima,
quizás debería estar muerto,
dejar que todo el mundo piense
que no he llegado a ninguna parte.
Fuera demasiado pronto,
pero no lo fuera del todo.
Ya no te molesto más,
o nada es menos que poco?
Sé que no soy como tú,
que cada vez quedo peor,
pero es como si envidiase el sitio
de tu pie en el zapato.

dijous, 23 d’agost de 2012

What's the matrix

El món es irreal, l’univers percebut no existeix. Tot és Matrix (a l’Índia diuen Maya, paraula que casualment s’assembla).

Com és això? La veritat és que costa acceptar una idea així, de fet costa tant com que el dia que ho vegis clar estaràs il·luminat, estaràs realitzat.

Però mai no et podràs convèncer a través de la ment argumentativa, el convenciment de la realització sempre haurà de venir de majors profunditats. Tot i això, es poden donar algunes idees que ajuden a posar en dubte la solidesa del que percebem.

En primer lloc hi ha un fet científic innegable: ningú no pot percebre la Realitat de forma directa.

Com percebem? Més o menys ho sabem: existeixen uns detectors (ulls, oïda, …) que transformen energies (fotons o moviment de partícules de l’aire) en impulsos elèctrics que arriben a les neurones del cervell i aquest d’alguna manera construeix un univers que et mostra a tu (siguis el que siguis realment).

Així és clar i científic que mai "veiem" directament res, el que veiem és la imatge mental construïda pel nostre cervell.

Mira amb atenció el que tens davant, sigui el que sigui, per exemple una tassa. La tassa NOMÉS ÉS AL TEU CERVELL. És una imatge mental en la teva ment. Darrera del vel del que veus, hi ha més ment, més cervell. No mires cap a fora, només pots mirar cap a dins. La mirada és una funció del cervell. No tens accés a l'univers exterior, si n'hi ha.

Cal entendre també que el procés mental de construir una tassa està fora del teu control, tu no veus COM es construeix la tassa al teu cervell a partir de la visió de l'ull, ni pots evitar patir al·lucinacions visuals o somnis cada nit, o efectes òptics. La percepció ÉS FORA DEL NOSTRE CONTROL. Tot just podem triar si tancar els ulls, amb les orelles ni això. Com a molt prestar atenció o no. Només podem triar si prestar atenció o no, et sona a alguna cosa?

A més els nostres sentits no són perfectes, això és evident per les inconsistències abans comentades, però és que tampoc tenim res amb què comparar per saber si són exactes quan creiem que ens estan fallant. Mai no podràs saber si els teus sentits t'enganyen o no, no tens cap manera de confirmar-ho mentre sigui un engany consistent. Quan tens una al·lucinació saps que el teu sentits t'enganyen perquè s'acaba dissipant. Una al·lucinació que no es dissipi, passaria per realitat?

Un altre exemple típic i tòpic de la relativitat de la realitat percebuda és acceptar que ningú sap si el que jo dic color taronja és igual per a tu o no. Però tampoc tota la resta, ni sons, ni gustos, ni percepcions tàctils.

Assumim que sí però sense cap prova, simplement per simplificació.

A més hem d'entendre que "taronja" és un concepte construït, artificial, no existeix "el taronja" això també és una simplificació mental, una altra capa per sobre la Realitat, però d'això parlarem una mica més endavant.

A X li agrada la xocolata, però a Y no. Tenen gustos diferents o és que el sabor de la xocolata és radicalment diferent per ambdues persones? O millor encara potser és que ambdues coses són realment el mateix?

També cal entendre que el nostre cos és percebut exactament igual que la resta de l'univers, corol·lari: tampoc percebem el nostre cos de forma directa. Tenim una percepció indirecta, interpretada del nostre cos. Per tant el nostre cos no és més que una altra imatge mental, és una altra cosa que es fa òbvia quan somiem i volem, però sabem que el nostre cos mai es va moure del llit. La ment pot fer això i més, la percepció del teu cos està subjecta al que el teu cervell vulgui que percebis en cada moment i tu no tens cap control sobre això, sona preocupant?

Berkeley es preguntava si un arbre que cau fa soroll si ningú l'escolta. Un Jnani et diu que quan escoltes un arbre caure l'únic que sents és una imatge mental construïda pel teu cervell, res més. Suposes que l'arbre agita l'aire en caure i genera soroll però no tens prova directa alguna.

El Jnani dirà que arbre, soroll i testimoni estan només en la teva ment (i literalment no se li pot portar la contrària, és radicalment exacte).

La realitat és inabastable i tot, absolutament tot el que experimentem (i la vida és només experimentar) està dins del nostre cervell. Literalment vivim dins del nostre cervell. Punt.

Mai hem sortit ni un mil·límetre més enllà del nostre crani i mai en sortirem.

De vegades es diu que un ésser il·luminat ho és perquè "veu les coses com realment són". T'imagines percebre tot el que veus o escoltes o sents com una idea més del cervell? No podem imaginar-ho, no pot expressar-se en paraules, però per aquí van els trets. Quan es percep així l'univers TOT ets tu, tot és consciència, perquè TOT està dins del teu cap i TE N'HAS ADONAT.

Ha caigut el vel de Maya, o si no ha caigut almenys ara EL VEUS, veus que és un vel, que hi ha només una pel·lícula projectant-se davant teu, només, i la projecta el cervell, la subjectivitat més absoluta.

No hi ha objectivitat demostrable en cap punt. La nostra única esperança d'objectivitat es basa en la consistència: si la tassa no desapareix, si la veig sempre al mateix lloc ha de ser que no estic somiant, que hi ha una realitat allà fora.

Però AIXÒ ÉS TOT, no hi ha major prova de la realitat més enllà d'aquesta. Que et sigui suficient o no depèn de tu, però està clar que no és una prova de les que els científics estan acostumats a acceptar com a definitiva.

El que veiem és consistent perquè és real o el prenem per real perquè és consistent? O és el mateix?

Hem arribat a la conclusió que el que anomenem realitat només són imatges mentals consistents en el temps (bé, sent una mica més precisos, consistents amb el que recordem)

RES MÉS.

Per això l'analogia mística sempre és que la vida és un somni, una imatge mental com quan dorms només que consistent perquè (potser!) està influenciada per ALGUNA COSA que hi és fora, que és inabastable, que mai podrem experimentar i que anomenem Realitat. I per això sempre et despertes a la mateixa habitació i no ocorren les coses rares dels somnis.

Aquesta és l'única diferència: tens connectats els teus sentits (estàs despert) o els tens desconnectats (estàs adormit)?

Però el que perceps sempre és una imatge mental.

Recorda el vívid dels teus somnis, hi ha gent que s'estranya que siguin tan vívids com la realitat. Com no han de ser-ho? Els produeix el mateix cervell que produeix la realitat en despertar! L'única diferència és que en un cas la projecció es basa en les dades rebudes pels sentits i en l'altre cas no.

Però encara hi ha més. També és evident que cada persona percep un univers DIFERENT. No és que pugui ser així, és que és així amb seguretat. Per començar hi ha el problema del punt de vista. Tots veiem l'univers des del nostre punt de vista que és únic.

Fins i tot deixant de banda idees, conceptes i prejudicis personals (parlarem d'això al final), quan jo parlo amb algú estic veient la seva cara i el que hi ha darrere seu. Però ell està veient la meva i el que hi ha darrere meu. Estem en universos (mentals com hem vist) diferents.

Encara si tenim la sort que el color taronja sigui el mateix per a tots dos, és clar que cada persona creï (ja que el crea el cervell) un univers subjectiu únic basat en el seu punt de vista. Això és obvi però sovint ho oblidem, si l'univers és el que percebem, cada un de nosaltres té una visió diferent de l'univers pel seu punt de vista únic.

Podem imaginar-nos a cada un de nosaltres ficats dins d'una bombolla totalment OPACA, cada un a la seva i dins d'aquesta bombolla es projecta per part de la ment un univers, una pel·lícula, absolutament subjectiva, tot vist des del nostre punt de vista i segons treballin nostres sentits que també són part de la nostra subjectivitat.

El que és curiós és que realment gran part del cervell està FORA d'aquesta bombolla ja que és qui projecta la pel·lícula. La funció de Matrix la fa aquí el mateix cervell i no un súper ordinador que s'ha rebel·lat contra la humanitat.

Tots ens movem pel ¿món? ficats en aquesta bombolla negra, sense poder sortir-ne, sense poder percebre la realitat de forma directa, sense poder certificar que els altres veuen el mateix, sense ni tan sols poder certificar si els altres existeixen realment.

No hi ha objectivitat en cap punt, no hi ha contacte amb altres bombolles (si existeixen) en cap punt.

Això és Maya.

Fins aquí hem vist que:

1. La realitat percebuda és una imatge mental creada pel cervell que Jo (sigui el que sigui) capto.
2. La realitat percebuda és única en nosaltres perquè el nostre punt de vista és únic.

Aquesta forma de percepció la compartim amb la resta d'éssers del planeta (si existeixen).

I aquesta seria una percepció bastant directa però és que a més nosaltres ho compliquem molt més. Posem una tercera capa subjectiva per sobre de la percepció per allunyar-nos encara més de la realitat pura (la tercera).

Aquesta capa està associada (ara ja sí) amb l'ego i la ment conscient o argumentativa.

Posem a sobre de tot allò percebut una capa de conceptes i idees, i al final això és el que realment processem.

Et dic que miris la tassa i a més de tot el ja comentat tu només veus el concepte de tassa, no veus de manera "pura". El bosc no et deixa veure els arbres, el concepte cega la percepció en part. Qui no ha vist mai una tassa, ni li han explicat el que és, t'asseguro que veurà la tassa d'una manera molt diferent a tu. Tu ja només pots veure la tassa com tassa, ell la veurà de manera "pura", el seu color, les seves parts, les seves formes estranyes i belles per a ell, es preguntarà sobre la seva utilitat.

Per a X un gos és un amic, gairebé un germà, per a Y és una amenaça, un enemic que mossega, per a Z és una eina de treball sense sentiments, no gaire més que un martell. Tota aquesta conceptualització passa contínuament de forma automàtica i instantània, passa en un flash juntament amb la percepció i guia les nostres accions de manera automàtica.

Quan aterres en un país exòtic, aprofita! intenta veure sense conceptes, hi ha coses noves que no tens en la teva ment encara categoritzades. Gaudeix d'aquesta percepció directa, aviat, al segon dia o abans començaràs a sentir que tot és ja conegut, perdrà aquesta emoció, aquesta frescor, aquesta vida! Intueixo que la gràcia de l'art abstracte també és just aquesta...

Diuen que els indis americans no veien els vaixells de Colom perquè no tenien un concepte que associar. No ho crec, penso que els veien però no els sabien interpretar, com una obra de Chillida. Percepció neta de conceptes de tota mena.

La propera vegada que vegis alguna cosa estranyíssima, cosa que no sàpigues interpretar, intenta recordar com la vas veure i el que vas sentir. I després passats els dies, ja habituat, compara amb la percepció ja conceptual, veuràs trossos, parts, idees, utilitat, defectes...

Prova una altra cosa, quan estiguis tranquil i relaxat mira, per exemple, un arbre intentant no centrar la teva vista en res, no identificar res, ni fulles ni tronc, només mira, no pensis si pots evitar-ho, eludeix conceptes, mira de forma àmplia, sense concretar, sense focus, sense intenció, només mira, estigues aquí el temps que puguis què notes? Si et sembla interessant intenta fer l'exercici sovint, si insisteixes començaràs a notar una qualitat nova en el món, cosa que no sabries descriure però que li dóna brillantor i frescor.

T'imagines veure sempre TOT com veus aquests objectes totalment nous? Així expliquen algunes experiències de satori molts estudiants Zen. La realitat es torna absolutament nova, fresca i excitant... durant un breu instant... T'has lliurat dels conceptes durant un instant a força d'esgotar l'ego fins que tira la tovallola, això és un koan.

Aquesta conceptualització va des del més senzill (identificar una cadira com a cadira) a la major de la complexitats humanes (idees del bé i del mal, personalitat, idees polítiques, filosofia, física ...).

Tots tenim mil judicis i prejudicis inserits en la nostra ment i aquests modifiquen la nostra forma de veure el món, i especialment la nostra manera de reaccionar a ell. És cert que un viu en l'univers de les seves idees, el concepte de profecia autocomplerta és més habitual del que creus: si l'univers et sembla amenaçador et protegeixes d'ell, i davant d’una persona a la defensiva tots reaccionem fredament confirmant que l'univers és amenaçador. I per a tu ho és, tu l’has creat així!

Bàsicament aquestes tres capes de subjectivitat (imatge mental, punt de vista i conceptes) són les que creen the Matrix, Maya, Leela.

Però tot aquest text no t'ajudarà gens a canviar res.

Tries pastilla vermella o blava?

(Traducció de: What's the matrix (I), What's the matrix (II) i What's the matrix (y III))

dimecres, 22 d’agost de 2012

Fotografia

S’acosta un turista i em posa a les mans el trasto que duu penjat del coll. De poc serveix balbotejar un disculpi, es que jo no tinc gaire pràctica, perquè ell retrocedeix unes passes, es posa davant de la catedral i amb un accent que no aconsegueixo ubicar em diu dispari, sisplau, mentre s’arregla els cabells i les celles. Li ordeno que es mogui un parell de passes a la dreta, per no tapar l’escalinata, apunto, somriu, i disparo tres cops, per assegurar-me’n. M’apropo al turista, que jeu a terra amb tres forats al pit, i li penjo l’arma al coll. No crec que oblidi mai aquesta imatge.

Víctor Lorenzo

--------

Se acerca un turista y me pone en las manos el trasto que lleva colgado del cuello. De poco sirve balbucear un disculpe, es que yo no tengo mucha práctica, porque él retrocede unos pasos, se pone delante de la catedral y con un acento que no consigo ubicar me dice dispare, por favor, mientras se arregla el pelo y las cejas. Le ordeno que se mueva un par de pasos a la derecha, para no tapar la escalinata, apunto, sonríe, y disparo tres veces, para asegurarme. Me acerco al turista, que yace en el suelo con tres agujeros en el pecho, y le cuelgo el arma en el cuello. No creo que olvide nunca esta imágen.

Víctor Lorenzo (traducción María José Cabrera)

dimarts, 21 d’agost de 2012

divendres, 17 d’agost de 2012

Robot




Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d’uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora en un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d’una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d’hexura tan feo.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora en un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora en un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

---

Dime qué piensas por las noches
cuando el mecánico te apaga,
cuando haces un cambio de software,
siempre que te reprograman.

Recordarías un sueño:
transbordadores luminosos,
un astronauta, un satélite
de unos acabados horrorosos.

El océano y la luna,
tu carácter es hermético,
con la mirada perdida
dentro de un planeta desértico.

Robot eficiente, más inteligente
que la gente y de sobra,
la computadora en un segundo sumará
todas las estrelles de este mundo.

Robot inocente,
el deshumidificador no te siente,
el electrodoméstico es un puto enchufado
y no sabrá nunca lo que es la amistad.

Dime qué piensas por las noches
cuando el mecánico te apaga,
cuando haces un cambio de software,
siempre que te reprograman.

Todos los secretos de una ciencia
dentro de tu chasis de hierro,
crees que fue necesario
hacerte de hechura tan feo.

Robot eficiente, más inteligente
que la gente y de sobra,
la computadora en un segundo sumará
todas las estrelles de este mundo.

Robot inocente,
el deshumidificador no te siente,
el electrodoméstico es un puto enchufado
y no sabrá nunca lo que es la amistad.

Robot eficiente, más inteligente
que la gente y de sobra,
la computadora en un segundo sumará
todas las estrelles de este mundo.

Robot inocente,
el deshumidificador no te siente,
el electrodoméstico es un puto enchufado
y no sabrá nunca lo que es la amistad.

dijous, 16 d’agost de 2012

humilitat

Un home va anar a Wahab Imri i li va dir:
- Ensenyeu-me humilitat.
- No puc fer-ho - va dir Wahab - perquè la humilitat és una mestra en si mateixa. S'aprèn per mitjà de la seva mateixa pràctica. Si no la pots practicar, no la pots aprendre. Si no la pots aprendre, no vols realment aprendre en absolut dins teu.

-----

Un hombre fue a Wahab Imri y le dijo:
- Enséñame humildad.
- No puedo hacerlo - dijo Wahab - porque la humildad es una maestra en sí misma. Se aprende por medio de su misma práctica. Si no la puedes practicar, no la puedes aprender. Si no la puedes aprender, no quieres realmente aprenderla en absoluto dentro de ti.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Sem compromisso



Você só dança com ele
E diz que é sem compromisso
É bom acabar com isso
Não sou nenhum pai-joão
Quem trouxe você fui eu
Não faça papel de louca
Prá não haver bate-boca dentro do salão
Quando toca um samba
E eu lhe tiro pra dançar
Você me diz: não, eu agora tenho par
E sai dançando com ele, alegre e feliz
Quando pára o samba
Bate palma e pede bis

dimarts, 14 d’agost de 2012

Estudi

Allò que sembla bogeria, el que sembla un somni, el que sembla increïble: vet aquí el que el savi estudia amb amor.

Louis Cattiaux

------- 

Aquello que parece locura, lo que parece un sueño, lo que parece increíble: he aquí lo que el sabio estudia con amor.

Louis Cattiaux

dijous, 9 d’agost de 2012

Absurd

Allò absurd no són les coses, allò absurd és que les coses siguin aquí i les sentim com absurdes. A mi se m'escapa la relació que hi ha entre jo i això que m'està passant en aquest moment. No et nego que m'està passant. I tant que em passa. I això és l'absurd.

Julio Cortázar. Rayuela (fragment cap. 28)

------

Lo absurdo no son las cosas, lo absurdo es que las cosas estén ahí y las sintamos como absurdas. A mí se me escapa la relación que hay entre yo y esto que me está pasando en este momento. No te niego que me está pasando. Vaya si me pasa. Y eso es lo absurdo.

Julio Cortázar. Rayuela (fragmento cap. 28)

dimecres, 8 d’agost de 2012

Estima

Estima sense mesura, sense límit, sense complex, sense permís, sense coratge, sense consell, sense dubte, sense preu, sense cura, sense res.

Chavela Vargas

-------

Ama sin medida, sin limite, sin complejo, sin permiso, sin coraje, sin consejo, sin duda, sin precio, sin cura, sin nada.

Chavela Vargas

dimarts, 7 d’agost de 2012

Secret


Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t'explico això,
per què amb els meus sóc deslleial.
El que t'explicaré
no és d'ara, que ja ve
de la II Guerra Mundial

El meu pare era amic
del teu des de ben xic,
i els xètniks el van reclutar.
Van quedar als dos extrems,
ton pare en aquell temps
va ser policia bosnià.

Hi va haver una nit que el meu
a la cel·la pregava a Déu:
l'havien d'afusellar
l'endemà al matí.
Ton pare, que era el guardià,
la clau el pany va fer voltar.
S'abraçaren i va fugir.

Cinquanta anys després
la memòria m'ha empès
a vindre d'amagat aquí
i dur-te aquest record
i alliberar del cor
aquest secret que t'havia de dir.

Emporta't ben lluny els teus fills
a bon recer d'aquests perills
que creixin forts, sans i valents
perquè amb el temps
puguin salvar els meus dels danys
de la guerra que els averanys
preveuen per d'aquí a uns anys.

------

Samir, tenemos que hablar
ahora que nadie nos verá,
quizás no sabes ni cómo me llamo.
Soy Dragan Drulović
y vivo en medio
del vecino pueblo serbio enemigo.

De hecho no es sorprendente
que no me tengas presente,
los bosnianos no soléis bajar.
Y con la tensión
que hay yo tampoco no
aquí, a tu pueblo, había subido nunca.

Puede parecer extraño pero te vengo a decir
que mis soldados vendrán aquí
a primera hora de la mañana
para atacar.
Si encuentran hombres en el poblado
acabarán en una fosa:
la guerra aquí también ha llegado.

Y ahora huye, salvad la piel,
la noche será un buen momento
para marchar hacia poniente
caminad incansablemente.
Busquad refugio seguro
antes de que salga el sol
y os encienda los ojos de duelo.

No debes saber, sin embargo,
por qué te explico esto,
por qué con los míos ssoy desleal.
Lo que te explicaré
no es de ahora, que ya viene
de la II Guerra Mundial

Mi padre era amigo
del tuyo desde bien chico,
y los chetniks le reclutaron.
Quedaron en los dos extremos,
tu padre en aquel tiempo
fue policía bosnio.

Hubo una noche que el mío
en la celda rezaba a Dios:
le tenían que fusilar
la mañana siguiente.
Tu padre, que era el guardián,
la llave en la cerradura hizo voltear.
Se abrazaron y huyó.

Cincuenta años después
la memoria me ha empujado
a venir a escondidas aquí
y traerte eset recuerdo
y liberar del corazón
este secreto que te tenía que decir.

Llévate bien lejos a tus hijos
a buen cobijo de estos peligros
que crezcan fuertes, sanos y valientes
porque con el tiempo
puedan salvar a los míos de los daños
de la guerra que los agüeros
prevén para de aquí unos años.

dilluns, 6 d’agost de 2012

Duo des fleurs


Sous le dôme épais
Où le blanc jasmin
À la rose s’assemble
Sur la rive en fleurs,
Riant au matin
Viens, descendons ensemble.
 Doucement glissons de son flot charmant
Suivons le courant fuyant
Dans l’onde frémissante
D’une main nonchalante
Viens, gagnons le bord,
Où la source dort et
L’oiseau, l’oiseau chante.
Sous le dôme épais
Où le blanc jasmin,
Ah! descendons
Ensemble!
Sous le dôme épais
Où le blanc jasmin
À la rose s’assembleSur la rive en fleurs,
Riant au matin
Viens, descendons ensemble.
Doucement glissons de son flot charmant
Suivons le courant fuyant
Dans l’onde frémissante
D’une main nonchalante
Viens, gagnons le bord,
Où la source dort et
L’oiseau, l’oiseau chante.
Sous le dôme épais
Où le blanc jasmin,
Ah! descendons
Ensemble!

divendres, 3 d’agost de 2012

Amor

L'amor de la Clàudia

Les tardes de finals de primavera provocaven sensacions intenses a la Clàudia. La màgica llum, la sensual calidesa i la brisa, estimulant, la transportaven fins aquell moment, cinc anys enrere, en què la seva vida va canviar, fins al punt en què va deixar de sentir-la només seva.
Als seus 50 anys mal viscuts, gairebé sempre en soledat, la Clàudia no podia imaginar que aquells ardents ulls verds, amb els quals es va trobar una tarda com aquella, voldrien mirar-la només a ella, una dona que passava desapercebuda per al món, però que guardava al seu interior una enorme necessitat d'estimar i ser estimada. Al traspassar amb ell el llindar, ella va sentir que, inexorablement, l’havia travessat una cosa molt més important que la porta de casa.
La Clàudia ja només vivia per complaure tots els seus capritxos perquè sabia que cada nit, en tornar del seu insuls treball, ell l’estaria esperant al sofà del saló, per tirar-se damunt seu i donar-li la calidesa del seu cos, mentre ella li acariciava el sedós pèl negre. Ell no deixava de moure’s, flexible com un jonc, donant vida a aquella atrotinada pell que ja no recordava aquests tipus de sensacions, com quan li clavava les ungles, dins del joc, i a ella li recorrien l'esquena onades de plaer.
Durant un temps la Clàudia es va estar preguntant quant duraria allò, fins quan es quedaria amb ella fent-la vibrar nit rere nit, a canvi només de la seva total entrega i de cobrir les seves necessitats. Ara evitava aquests pensaments.
Per això, quan aquella nit la Clàudia va arribar a casa i no el va trobar esperant-la, el seu món es va enfonsar. El cor se li va desbocar i, com una boja, va recórrer tota la casa sense trobar-lo. No volia admetre que s'havia anat per sempre, simplement no entenia com podia haver-ho fet. El va anomenar una i altra vegada, però la casa estava en silenci, només se sentien els ferotges miols d'uns gats al pati, segurament disputant-se els encants d'alguna femella en zel.
Desesperada, la Clàudia va anar cap a la cuina, les seves mans rebuscaven en els mobles amb la vista negada per les llàgrimes. Ja no podia viure sense ell i es negava a acceptar que no tornaria a notar aquella mirada intensa, ni a sentir el seu ardent cos acariciant-li la pell.
Va anar cap al saló, cridant angoixada un cop i un altre. La seva mà, tremolosa, es va paralitzar per la por. Tot d'una, el seu cervell va rebre una forta descàrrega i la veritat la va fulminar com un fred ganivet que s'enfonsés en el seu cor: la finestra que donava al pati estava oberta!
L'última cosa que van veure els ulls de la Clàudia va ser el platet que duia a la mà estavellant-se contra el terra, escampant aquell exquisit menjar per a gats que a ell tant li agradava.

Chema Montorio (traducció María José Cabrera)

--------

El amor de Claudia

Las tardes de finales de primavera provocaban sensaciones intensas en Claudia. La mágica luz, la sensual calidez y la brisa, estimulante, la transportaban hasta aquel momento, cinco años atrás, en que su vida cambió, hasta el punto en que dejó de sentirla solo suya.

A sus 50 años mal vividos, casi siempre en soledad, Claudia no podía imaginarse que aquellos ardientes ojos verdes, con los que se encontró una tarde como aquella, querrían mirarla solamente a ella, a una mujer que pasaba desapercibida para el mundo, pero que guardaba en su interior una enorme necesidad de amar y ser amada. Al traspasar con él el umbral, ella sintió que, irremediablemente, le había franqueado algo mucho más importante que la puerta de su casa.

Claudia ya solo vivía para complacer todos sus caprichos porque sabía que cada noche, al volver de su insulso trabajo, él la estaría esperando en el sofá del salón, para echarse encima suyo y darle la calidez de su cuerpo, mientras ella le acariciaba el sedoso pelo negro. Él no dejaba de moverse, flexible como un junco, dando vida a aquella ajada piel que ya no recordaba ese tipo de sensaciones, como cuando le clavaba las uñas, dentro del juego, y a ella le recorrían la espalda oleadas de placer.

Durante un tiempo Claudia se estuvo preguntando cuánto iba a durar aquello, hasta cuándo se iba a quedar con ella haciéndola vibrar noche tras noche, a cambio solo de su total entrega y de cubrir sus necesidades. Ahora evitaba esos pensamientos.

Por eso, cuando aquella noche Claudia llegó a casa y no lo encontró esperándola, su mundo se vino abajo. El corazón se le desbocó y, como una loca, recorrió toda la casa sin encontrarlo. No quería admitir que se había ido para siempre, simplemente no entendía cómo podía haberlo hecho. Lo llamó una y otra vez, pero la casa estaba en silencio, solo se oían los feroces maullidos de unos gatos en el patio, seguramente disputándose los encantos de alguna hembra en celo.

Desesperada, Claudia fue hacia la cocina, sus manos rebuscaban en los muebles con la vista anegada por las lágrimas. Ya no podía vivir sin él y se negaba a aceptar que no volvería a notar aquella mirada intensa, ni a sentir su ardiente cuerpo acariciándole la piel.

Fue hacia el salón, llamándolo angustiada una y otra vez. Su mano, temblorosa, se paralizó por el miedo. De repente, su cerebro recibió una fuerte descarga y la verdad la fulminó como un frío cuchillo que se hundiera en su corazón: ¡la ventana que daba al patio estaba abierta!

Lo último que vieron los ojos de Claudia fue el platillo que llevaba en la mano estrellándose contra el suelo, esparciendo aquella exquisita comida para gatos que a él tanto le gustaba.

Chema Montorio

dijous, 2 d’agost de 2012

Creep



When you were here before,
couldn't look you in the eye
You're just like an angel,
your skin makes me cry

You float like a feather
In a beautiful world
I wish I was special
You're so very special

But I'm a creep,
I'm a weirdo
What the hell am I doin here?
I don't belong here

I don't care if it hurts,
I wanna have control
I want a perfect body
I want a perfect soul

I want you to notice
when I'm not around
You're so very special
I wish I was special

But I'm a creep
I'm a weirdo
What the hell am I doin here?
I don't belong here, ohhhh, ohhhh

She's running out the door...
She's running out
she runs, runs, runs, runs...
runs...

Whatever makes you happy
Whatever you want
You're so very special
I wish I was special

But I'm a creep,
I'm a weirdo
What the hell am I doin here?
I don't belong here

I don't belong here...

dimecres, 1 d’agost de 2012

Descansa

Descansa en la gran pau natural
aquesta ment exhausta,
colpejada incansablement pel karma i els pensaments neuròtics;
a l'igual que la fúria implacable de les onades
trencant a l'oceà infinit del samsara.

Nyoshul Khenpo

------

Descansa en la gran paz natural
esta mente exhausta,
golpeada incansablemente por el karma y los pensamientos neuróticos;
al igual que la furia implacable de las olas
rompiendo en el océano infinito del samsara.

Nyoshul Khenpo